Per Albert Noguer.
Durant la sessió del Congrés on s’explicaven les retallades més dures de la democràcia, va sobtar negativament el comentari in fraganti d’Andrea Fabra quan Rajoy anunciava la retallada de la prestació per desocupació. “¡Que se jodan!”, va dir la diputada popular.
Si més no, inacceptable. Vivim una època tràgica, on l’atur és el tan el drama individual de cada família que no té ingressos suficients com el drama col·lectiu que genera una llosa insostenible dintre del sistema nacional de Seguretat Social. Vivim uns temps on els desnonaments són el pa de cada dia i on, la pobresa, s’està estenent d’una forma alarmant a causa de la manca de feina. Perquè l’atur –encara que alguns ho creguin- no és causa de que els aturats no vulguin treballar, l’atur és causa de que, senzillament, no hi ha suficient feina. I això és un drama. Un drama sobre el que, evidentment, no es pot fer broma ni menysvalorar. És greu.
Resulta sorprenent com una diputada al Congrés, és a dir, una representant del poble –el mateix que no té feina- tingui aquesta poca sensibilitat. Això és una prova més de que el nostre sistema electoral fa aigües.
Andrea Fabra, però, s’ha intentat defensar dient que l’improperi “¡Que se jodan!” anava dirigit als socialistes. Aquesta excusa, no obstant, cau pel seu propi pes per una pura qüestió de semàntica. En el cas que anés dirigit directament cap als socialistes que estaven presents a l’hemicicle, hagués dit: “¡Que os jodan!”, en cap cas “¡Que se jodan!”. Subtil però important matís.
I quines seran les conseqüències d’aquesta falta de respecte i ètica? Cap. “La vida sigue igual”, que dirien els músics. La única formalitat possible és que algun partit polític, com ara el socialista, demani la dimissió d’aquesta insensible diputada. Però no es pot fer res, i tampoc s’ha de fer res més. El Parlament no ha d’escollir qui és diputat i qui no, això és tasca dels representats en les eleccions. Haurem d’esperar si els votants de Castelló li passen o no factura. No obstant, vista l’actuació amb el pare, el ja famós per la justícia Carlos Fabra, tot sembla indicar que no passarà res. Seria d’incrèduls pensar diferent.
El que sí seria acceptable i raonable és que el Partit Popular, via reglament intern, castigués greument aquest comentari vexatori pels aturats. Una multa? Potser. Evidentment, però, serà difícil que ens fem ressò d’aquesta eventual sanció, doncs són coses d’organització interna difícils de comprovar o saber més enllà dels interessats.
En definitiva, és intolerable. És vexatori. És injust. Espero que aquest lamentable episodi serveixi, com a mínim, per evitar que es repeteixin aquests lamentables actes en un futur i per tal que els habitants siguin més conscients del que voten a les urnes, més enllà de signes, himnes o programes de partit. Programes que, d’altra banda, no és compleixen. Y la vida sigue igual…