Sobre el dret a l’avortament

Per Andreu Marin.

El govern espanyol per boca del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va anunciar la darrera setmana la intenció de dur a terme una reforma de l’actual llei sobre l’avortament (Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l’embaràs) amb una clara vocació de retorn a la situació anterior a l’any 2010.

A la STC 53/1985, el TC va reconèixer 3 supòsits en el quals es despenalitzava la interrupció de l’embaràs: l’avortament terapèutic en cas de perill de la vida de la mare, l’avortament eugenèsic en cas de malformacions del fetus i l’avortament ètic per supòsits de violació.

Per tant, el també anunci del Ministre de restringir l’avortament en supòsits de malformacions podria entrar en fricció amb la CE a la llum de la jurisprudència constitucional sobre avortament eugenèsic.

Seria compatible amb el dret a la dignitat obligar a una dona a tenir un fill amb una greu anomalia?

Si ens atenem al Dret comparat, predominen dos models diferents en els quals la interrupció voluntària de l’embaràs queda exempta de responsabilitat penal.

El primer model es basa en un sistema d’indicacions mentre que el segon model, inspirador de la Llei Aído, equivaldria a un sistema de terminis implantat a França, Holanda o els països escandinaus. En el sistema de terminis, els interessos o drets de la dona que poden veure’s afectats per l’embaràs gaudeixen de primacia davant la vida prenatal.

Fins i tot els Estats Units d’Amèrica, líders del món lliure i pioners en el reconeixement dels drets individuals, van donar cobertura legal a l’avortament en la sentència del Tribunal Suprem sobre el cas Roe vs Wade l’any 1973.

Considerada com una de les sentències paradigmàtiques de la jurisprudència nord-americana, va suposar l’exercici d’un avortament lliure d’impediments i sense interferència de tercers a l’empara de la Catorzena Esmena.

Tornant al cas espanyol, la LO 2/2010 permet que la dona pugui posar fi a l’embaràs durant les primeres 14 setmanes de gestació. Aquesta laxitud que la llei atorga a les embarassades ha estat font de múltiples crítiques per part dels sectors provida/antielecció, contraris a qualsevol tipus d’avortament degut que han qualificat la regulació actual d’emmascarar un sistema arbitrari i generalitzat d’avortament lliure.

Si l’avortament es dugués a terme arbitràriament sense una mínima regulació ni requisits legals, s’estaria posant en qüestió un dels preceptes cabdals de la Constitució com l’article 9.3 CE, garant de la seguretat jurídica.

En canvi, els articles 13 i 14 LO 2/2010 enumeren una sèrie de requisits i condicions amb la finalitat de dotar de contingut la possibilitat de la dona d’exercir el seu dret a la interrupció de l’embaràs.

Des dels grups antiavortistes, es retreu que la normativa actual vulnera el dret a la vida del nasciturus (o no nascut).

Paradoxalment, el Tribunal Constitucional en STC 53/1985 va admetre que el nasciturus era un “bé jurídic protegit”, però no va reconèixer de forma expressa que fos titular del dret a la vida.

Difícilment es pot contemplar que la LO 2/2010 constitueixi un atac frontal contra el dret de la vida si la figura jurídica del nasciturus no disposa del reconeixement d’aquest dret fonamental.

L’avortament ha estat origen de nombrosos conflictes en els últims temps ja que s’ha convertit en una problemàtica político-social que va més enllà d’allò estrictament jurídic.

Sens dubte, serà imprescindible impulsar i avançar en polítiques d’educació sexual i distribució d’anticonceptius des de baix, des de l’escola, juntament amb polítiques de conciliació laboral que contribueixin a generar un entorn més favorable per la maternitat i les relacions sexuals.

En conclusió, oferir seguretat als professionals sanitaris i garanties a les dones per a que puguin prendre una decisió lliure i informada en clara consonància amb el dret a la privacitat i a la intimitat. Fer de la maternitat un exercici d’autonomia personal, però tanmateix segur i responsable.

Andreu Marín.

Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Estudiant 2n cicle del Grau en Dret a la UPF. Soci de Deba-T.org i de l’Asociación Cultural Juan Antonio Cebrián.

4 comments

  1. Trobo que retornar, no a l’antiga Llei d’abans de 2010, sinó a una Llei encara més restrictiva, és una passa enrere en els drets obtinguts en els darrers anys, no solament en la jurisdicció espanyola, sinó comparant amb molts altres països.

    Clarament s’ha d’avançar, com tu bé dius, en educació sexual i en l’utilització d’anticonceptius.

    S’hauria d’evitar que a cada canvi de color polític al capdavant del Govern de l’Estat porti a una nova llei sobre l’avortament. El qui ha de parlar és el Tribunal Constitucional, el qual té la màxima responsabilitat en questió de legalitat i de no vulnerabilitat de la màxima norma que ens regeix, la Constitució del 1978.

    1. En cap cas, Xisco. Qui és el Tribunal Constitucional per decidir i fer el contingut d’una llei? La llei la fa el parlament. Punto pelota.

      1. Sisi, la llei la fa el Parlament…però cap Llei feta pel Parlament, per molta sobirania popular que tengui, no pot estar mai per sobre la norma màxima que ens regeix, és a dir, la Constitución de 1978. Es poden fer moltes lleis, però aquestes han d’estar dintre la Constitució, si es surten de la Constitució, no són legals!!!

  2. Les meves sincerces felicitacions per l’article Andreu.

    És un article ben escrit, parlat des del respecte i des del bon conèixement de les lleis, i per sobre de tot des de l’argumentació sòlida i precisa d’aquestes a través de la comparació jurisprudencial en el nostre propi Ordenament Juridic i en el Dret comparat.

    La meva enhorabona. Més enllà d’estar d’acord o no amb tu, m’ha agradat molt llegir-te.

    Si segueixes així, tens un lector més per sempre.

    Bona feina.

    Salutacions,

    Nicolás.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *