Per Joaquín Tintoré King.
El dia 11 de Setembre durant la Diada de Catalunya va tenir lloc a Barcelona una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden, es varen reunir sota l’eslògan “Catalunya nou Estat d’Europa” prop d’un milió i mig de persones (dades que varien si consultem Interior o el Mossos) defensant la independència de la nació catalana.
Aquesta demostració sense precedents de força del moviment separatista ha provocat un gran renou i una gran agitació tant als països catalans como a la resta d’Espanya, provocant que el moviment hagi tingut bastant ressò a la resta de la comunitat catalanoparlant. Enfocant aquest aspecte cap a les Illes Balears hem de dir que hi ha hagut força seguiment de la manifestació tot i que el sentiment nacionalista que existeix a les illes no s’assembla gaire, especialment en intensitat i capacitat de liderar noves vies d’actuació, a l’existent a Catalunya i que això probablement té a veure amb el caràcter balear, més propici a esperar fets i resultats abans d’iniciar qualsevol tipus d’activitat de forma independent.
És evident que aquest fenomen secessionista ha anat en augment els darrers anys, (Havia fa 10 anys aquesta tendència separatista?), degut a dos factors principalment, d’una banda l’empitjorament de la situació econòmica tant a nivell nacional com a nivell autonòmic, fet que ha provocat que les diferències econòmiques entre la resta d’Espanya i Catalunya s’accentuessin, especialment amb les aportacions de les diferents autonomies a les arques públiques i amb el posterior repartiment econòmic. Per una altre banda la constant hostilitat i antipatia mostrada per la resta del país envers aquesta situació, fet que ha provocat un descontent i una malestar notables en la població catalana (tant pro independentista com no independentista) que desitjaven i desitgen un reconeixement clar de l’esforç que realitzen en pro de l’economia estatal. També és cert que aquesta antipatia pot haver estat generada pel cert grau de prepotència mostrat pels catalans en moments puntuals.
Aquests dos motius, la crisi econòmica i el no reconeixement del esforç, han motivat aquest augment del sentiment nacionalista ja que com diu el refrany popular català “La pela és la pela” i amb això no és juga. La unió d’aquest motius ha generat un sentiment pro independentista que ha anat augmentant durant el darrer lustre
En cas de prosperar aquesta iniciativa separatista ens trobaríem amb un escenari una mica complex degut a que una determinada quantitat de preguntes directes haurien de necessitar de respostes àgils i igualment resolutives.
Aquesta situació i preguntes podrien ser si aquest procés s’ha de dur a terme mitjançant un referèndum (fet que sembla indispensable per sentir la veu de la totalitat del poble) una altre situació que sembla necessària seria l’actualització dels programes dels partits polítics catalans on quedés definida la postura envers la independència, sense ambigüitats i elegint per la via de la legitimitat un representant del poble (Parlament) que decidís en consonància de quina manera actuar per tal de procedir a la independència.
Aquí és on trobem el primer dels problemes, Catalunya forma part d’Espanya i per tant ha de regir-se per la Constitució Espanyola la qual al seu art. 2 declara la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”
Aquest article entraria amb conflicte i disputa amb el principi d’autodeterminació dels pobles que esgrimirien els pro independentistes a l’hora de separar-se d’Espanya, recordem que perquè aquest fos efectiu hauria de demostrar-se que s’ha mantingut una organització estable durant uns anys, una estructura política, una cultura i idiosincràsia separades de l’Estat al que pertany i aquí és a on podria haver-hi un altre punt de conflicte ja que seria difícil demostrar que aquest requisit es compleix amb la seva totalitat.
A nivell polític s’obre ara un compàs d’espera a on els representants polítics han de moure’s amb diligència i celeritat, sense esperar i sense ambigüitat. Les cartes ja són damunt de la taula, la gent no s’amaga i ha pres posició dins aquest moviment. Ara és el moment dels partits polítics d’estar a l’alçada dels seus ciutadans i de la situació fent propostes raonables, creïbles i contundents que recullin la veu del poble i es preparin per dur a terme un procés per les vies legítimes (convocatòria d’eleccions anticipades, programes polítics homogenis, referèndums…) i assumir el resultat (que tan pot ser pro independentista com no) amb la satisfacció de la feina ben feta.
Ens trobem davant una situació històrica a on els partits han de reaccionar i satisfer les necessitats del catalans i s’ha de decidir si això s’ha de fer mitjançant la independència o si millorant les condicions en les que es troba actualment la comunitat (Millorant les condicions econòmiques mitjançant un pacte fiscal, mitjançant una hisenda pròpia, dotant d’estructures totals d’Estat a Catalunya…) les opcions són nombroses, la dificultat resideix en encertar el camí i satisfer les necessitats de tot el poble català.
Així dons gaudim d’aquest moment, participem activament en favor dels nostres interessos i sobre tot fem-ho des de la legitimitat i el respecte a les altres opcions. La nació catalana està suficientment capacitada com per trobar la solució.
Joaquín Tintoré King.
Estudiant de Dret, seguidor apassionat del món polític i jurídic des d’una vessant periodística tant a nivell nacional com internacional, inconformista per necessitat especialment compromès amb la societat per tal d’aconseguir un futur millor a l’abast de tothom. Especial interès i afició a l’esport i a les grans figures històriques romanes com Publio Cornelio Escipión.
OLE TU.