Al primer article s’apuntava que un sistema fiscal just fa que una societat més cohesionada sigui més senzilla, fa que la redistribució de la riquesa sigui més evident i a més a més millora el benestar general en la mateixa proporció en que els serveis públics i aquella despesa que repercuteix en la ciutadania es pot dur a terme sense la necessitat de finançament extern (via deute públic). No pretenc en la present segona part fer un anàlisi tributari exhaustiu, ja que hauríem de parlar d’impostos propis de l’Estat, els impostos cedits total o parcialment a les CCAA, etc. L’únic que si m’agradaria esmentar per fer més pedagògic el present article és que hi ha certs tipus impositius (el % que s’aplica) que canvien en funció de la CCAA, ja que existeix el tram estatal i el tram autonòmic, fet que podria ser susceptible, amb una interpretació extensiva de l’article 14 de la Constitució Espanyola (CE), de vulnerar el principi d’igualtat entre tots els espanyols per raó del territori. Hi ha més o menys pressió fiscal en funció de la regió a la qual es tributa i en funció dels impostos que estiguin implantats i, els impostos cedits total o parcialment a les CCAA, hem observat com han sigut utilitzats d’una manera clarament política i/o electoral (així amb l’Impost Sobre Successions i Donacions [ISD]) per a suprimir-los o reduir-los, amb la corresponent minva de recursos públics que han de permetre a les 17 regions espanyoles ser autònomes financerament, tal com prescriu la CE. Jo només em fixaré en el tram estatal.
Veiem que els valors que promulga la CE prescriuen una direcció en matèria de tributs (impostos, taxes i contribucions especials) progressiva, igual i vinculada a la capacitat econòmica dels contribuents. Però caiem en el de sempre. Una estructura legal, esdevé en ideal i no es transforma en real. A continuació em fixaré en tres impostos paradigmàtics.
Veiem que en l’Impost de la Renda de les Persones Físiques hi ha un tipus impositiu (el % que s’aplica) molt diferent si es tracta de de la renda general (per exemple en les provinents del treball) o la renda de l’estalvi (per exemple provinent de la venda d’unes accions a borsa). En el primer cas el tipus impositiu pot arribar fins a un 52% en funció de la renda percebuda per la persona gravada (subjecte passiu) i en el segon pot arribar fins a un màxim del 27%. Es pot afirmar sense cap embut i a mode d’exemple que un obrer que treballa 8 hores a la fàbrica i que cobra 24.000 € l’any tindrà un tipus del 30% i d’altra banda un inversor en borsa que guanyi 300.000€ el tindrà del 27%. I el més preocupant, en la meva opinió, és el missatge que s’envia als ciutadans; les rendes del treball queden gravades de manera molt progressiva i amb 7 escales impositives i la inversió/especulació només en té 3, i a partir dels 24.000 € obtinguts es tributarà, invariablement, un 27% de la renda obtinguda. Ha de ser motiu de reflexió ja que, si és un impost que grava la renda percebuda, no hi hauria d’haver una distinció tan accentuada entre la procedència de les mateixes. ¿Que costa més a efectes de salut, per exemple, obtenir uns ingressos pel treball per compte propi en una mina o obtenir unes plusvàlues venent un immoble? Deixo la pregunta a l’aire.
Vista una de les problemàtiques de l’IRPF passem a parlar de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA). Aquest és un impost indirecte que grava el consum i que té varies escales en funció del bé gravat (de primera necessitat un 4%, reduït un 10% i general d’un 21%) modificades amb el Reial Decret Llei 20/2012. És aquest un impost just? Jo m’atreveixo a pensar que no coincideix del tot amb l’element de la capacitat econòmica que marca la CE. Si dues persones que tenen una renda molt diferent van a comprar el mateix producte no queden gravades amb el mateix tipus? La resposta afirmativa em fa creure que és un impost que va massa en detriment de les classes mitjanes, ja que la seva renda disponible és menor però veuen com el que han de pagar respecte als que la tenen superior és el mateix. Un altre element polèmic de l’última modificació legislativa és el missatge que s’envia a la ciutadania al canviar certs productes o serveis d’una escala a una altra. Així veiem que el turisme continua quedant al tipus reduït mentre que la cultura –que estava al tipus reduït- passa a tributar al tipus general, és a dir ha tingut un increment de més del 200%. És preocupant que la direcció que prenen les decisions en aquesta matèria llastin tant un sector que defineix tant a una societat com la cultura.
Per últim veiem com l’Impost de Successions i Donacions, aquell que grava tant els heretaments, negoci jurídic mortis causa com les donacions inter vivos. En èsser un impost cedit totalment a les CCAA ha estat utilitzat com a element polític per guanyar la simpatia d’una part de l’electorat que no per minoritari és menys poderós. Veiem que s’ha argumentat i fins i tot, s’ha arribat a convèncer, de que és un impost injust. Res més lluny de la realitat. El fet de que la successió sigui un canvi de titular, l’hereu o el legatari es subroguen en la persona del causant, i és un acte gratuït, pel que no és lògic que algú que ha rebut un patrimoni a títol gratuït quedi gravat per a redistribuir la renda. En la meva opinió s’ha d’idear un mecanisme per limitar la base imposable, és a dir, el patrimoni heretat a donat el qual quedarà gravat. Trobo just que una persona que hereta un immoble de, posem per exemple, 300.000 € i està parada, sense cap ingrés, no hagi de pagar aquest impost, però el pervers és que s’utilitzi al ciutadà mitjà per desmantellar un impost el qual va en perjudici dels grans patrimonis i les grans fortunes, doncs són el sector social que té més béns per transmetre. Si hereto un patrimoni de 10 MEUR (transmissió a títol gratuït) no queda justificada l’aportació a realitzar a les arques públiques?
Per acabar veiem que les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV), que són aquelles que necessàriament han de tenir 100 persones (fàcilment vulnerat, amb persones que només posen el nom, els anomenats col·loquialment “mariachis”) i un capital mínim de 2.400.000 €. És un híbrid entre Societat Anònima i Fons d’Inversió, però el tipus que paga mentre el capital pertany a la SICAV és de l’1% a l’Impost de Societats. Però la crítica principal, apart de que el tipus pot semblar molt minso, és que són societats amb una aparença de col·lectiva, però que, inexorablement s’ha convertit en un instrument per a la gestió del patrimoni individual. En aquest cas l’Estat també envia un missatge encobert a la ciutadania, deixo a la reflexió de cadascú quin pot èsser.
Aquesta és la segona part del tema principal, on volia posar de relleu, que el sistema fiscal que tenim a Espanya no és congruent amb el que marquen les lleis d’una forma material, no es cristal·litzen els valors que aquestes prescriuen. Amb les actuals reformes tributàries per a reduir el dèficit per la via dels ingressos es tenia una gran oportunitat per a posar-se a la cresta de la onada populista que genera la frase “que pagui més qui més té”, però en comptes d’això, i no seguint, sinó donant gràcies a les recomanacions europees (darrere les reformes hi ha força ideologia), s’han canviat impostos que no van en la direcció d’un sistema just, sinó que fan reduir, d’una manera considerable, la renda disponible per al consum de les classes mitjanes i, el més preocupant, els instruments per defraudar, la creació de societats fantasmes, les qüestionables reduccions i deduccions aplicables a certs impostos i els greuges comparatius entre territoris no han canviat. S’ha de fer molta més pedagogia en aquests temes, els impostos no s’haurien de veure com una càrrega, sinó com una contribució, i s’hauria de reduir dràsticament la concepció que es té dels mateixos, fer una despesa racional amb ells, que la ciutadania veiés que paga per a una sèrie de repercussions en el seu benestar. La Hisenda Pública ha de buscar les raons que la justifiquin, quan més aviat millor.
Guillem Martínez
Em dic Guillem i estudio Dret a la UB. No només m’interesso pels temes jurídics, també m’agrada molt l’economia, la política, la filosofia, etc. M’agrada la reflexió, l’anàlisi i la investigació, tot enfocat cap a la creació d’un criteri propi i fundat. Amant del debat respectuós.