Onda i els delictes d’incendi

Per Jaume Genescà
Girona.

 

Al Juliol de 2009 es va causar un incendi al terme municipal de Onda (molt proper a Castelló de la Plana, Comunitat Valenciana), el qual es va propagar molt ràpidament i va obligar a desallotjar entre 1.500 i 2.000 persones.

L’acusat ha acceptat complir una pena de presó de 6 anys i el deure d’indemnitzar per les pèrdues de més d’un centenar d’afectats. Entre aquests, es troben la Conselleria de la Generalitat Valenciana i les diputacions de Castelló i València, les quals rebran un total de 160.000 euros aproximadament. A més, haurà de participar en programes de formació mediambiental.

L’acord estipula que l’imputat, el qual pateix d’esquizofrènia paranoide, mentre tenia afectat el control dels seus impulsos, va dirigir-se a una zona amb vegetació del seu poble i, coneixent les altes temperatures i el risc que comporten les mateixes, així com l’existència d’habitatges propers, va agafar un encenedor i el va aplicar a la mencionada vegetació, amb la intenció de que les flames es propaguessin. Com es pot veure, reconeix el dol directe o de primer grau, amb una eximent incompleta per trastorn mental transitori  (arts. 20.1 i 21.1 CP).

El tipus penal rellevant en aquest cas és el contingut als arts. 351 i 352 CP, els quals descriuen que el que provoqui incendis forestals (monts o masses forestals) amb risc greu per a la vida i la integritat física de les persones, seran castigats amb una pena de privativa de llibertat de 10 a 20 anys i una multa de 12 a 24 mesos (en aquest cas, només se sap que la suma total és de 3000 euros, sense saber la duració de la pena). En els casos en què no hi hagi hagut aquest risc per a les persones, la pena serà de 1 a 5 anys (privació de llibertat) i de 12 a 18 mesos (multa). En els que s’han cremat monts o masses forestals, però sense propagació, la pena serà de 6 mesos a 1 any (privació de llibertat) i una multa de 6 mesos a dotze mesos. I per últim, si s’han incendiat zones de vegetació no forestals perjudicant greument del medi natural, les penes seran de 6 mesos a 2 anys (privació de llibertat) i de 6 a 24 mesos de multa.

Es podria dir que a la pràctica seria difícil determinar en quins casos hi hauria hagut propagació o no, i en quins casos s’està davant de vegetació o de masses forestals, així com quan es considera que s’ha perjudicat greument el medi natural i segons quin criteri.

Retornant al cas, recordem que per la pena privativa de llibertat de 6 anys s’ha tingut en compte la eximent incompleta, que opera com atenuant. Els atenuants, en principi, tenen l’efecte de que obliguen a aplicar la meitat inferior de la pena (en aquest cas la pena passaria a ser de 10 a 15 anys), però sens dubte ha tingut la consideració d’atenuant molt qualificada, de manera que s’ha reduït en un grau – la pena, doncs, passaria a oscil·lar entre 5 i 10 anys (art. 66.1.1 i 2 CP).

Tot i això, cal recalcar que en aquest tipus d’incendis el nostre Codi Penal dóna discrecionalitat al jutge per tal d’aplicar una pena inferior en grau (a banda de la possible concurrència de circumstàncies atenuants) en virtut de la menor entitat del perill causat i la resta de circumstàncies que puguin concórrer en cada cas concret. Aquesta discrecionalitat que s’ha atorgat als jutge podria anar en contra del principi de tipicitat del dret penal.

Per altra banda, l’art. 353 CP preveu una agreujament de la pena quan l’incendi arribi a tenir una especial gravetat (aplicació de la meitat superior), tenint en compte quatre elements: que afecti a una superfície de “considerable importància”; que el sol quedi greument erosionats; que alteri les condicions de vida animal o vegetal; i, en general, quan ocasioni un “greu deteriorament” dels recursos afectats. Com es pot comprovar, no es preveu cap dada purament objectiva per tal de determinar en quins casos es podria agreujar la pena i en quins no, de manera que ens trobem davant més discrecionalitat pel jutge.

A més, quan l’autor actuï amb la finalitat d’obtenir algun benefici econòmic, també s’aplicarà aquest agreujament, i en la mateixa línia, es dóna la possibilitat de prohibir l’afectació de les zones cremades a una finalitat diferent de la que tenien abans (per tal de que passi, per exemple, de ser domini públic natural a terreny edificable), per un període màxim de 30 anys (art. 355 CP i 50 Llei 43/2003, de Montes).

Per últim, tot i que l’art. 354.2 CP preveu estableix que s’estarà exempt de responsabilitat penal quan la propagació de l’incendi no sigui deguda a l’acció voluntària i positiva de l’autor (el que, en principi, exclouria els delictes per imprudència), l’art. 358 preveu una pena inferior en grau a l’autor d’algun dels delictes d’incendi, quan la imprudència hagi estat greu. S’hauria d’entendre, doncs, que l’art. 354.2 CP només exonera les imprudències lleus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.