La Llei 10/2012, de 10 de novembre, per la qual es regulen determinades taxes en l’àmbit de l’Administració de Justícia i de l’Institut nacional de Toxicologia, més coneguda amb el nom de “llei de les taxes judicials”, no s’aplicarà en els tràmits del recurs de suplicació que es presentin respecte les sentències del Jutjat Social núm. 1, de Benidorm. Així ho ha anunciat el seu titular, Carlos Antonio Vegas Ronda, en una resolució el passat dia 28 de novembre.
El jutge explica que l’àmbit laboral rep una gran influència del Dret de la Unió Europea, ja que la lliure circulació de treballadors és una de les llibertats fonamentals del mercat interior (un dels objectius més importants de la UE). Així doncs, és sovint que hi hagin problemes d’interpretació respecte el Dret europeu, i que aquests es resolguin mitjançant el plantejament de qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). A més, aquest plantejament és obligatori quan el tribunal que resol ho fa en última instància, és a dir, quan no sigui possible acudir a un tribunal superior que revisi sentència dictada.
Això és el que sol passar amb el recurs de suplicació: s’interposa respecte les sentències dels Jutjats Socials, i resolen els Tribunals Superiors de Justícia. Respecte a la sentència d’aquests últims només hi ha el recurs de cassació i el d’unificació de doctrina davant el Tribunal Suprem, els quals només es poden interposar per motius taxats legalment – i per tant, d’accés molt restringit. En conclusió, són els TSJ els que, normalment, són la última instància de l’ordre social i per tant apliquen de manera efectiva el Dret de la Unió Europea.
El jutge de Benidorm explica que, per aquesta llei, la persona que vulgui recórrer en suplicació qualsevol de les seves sentències pot arribar a pagar de 550 fins a 10.500 euros. L’obligació de pagar aquesta taxa es genera en el moment d’interposar el recurs, moment en el que s’ha de presentar el justificant de pagament. Sense aquest, no es portarà a terme cap tràmit, i el que és pitjor: el termini que es té per interposar el recurs seguirà corrent. És a dir, si segons l’art. 195.1 de la Llei de la Jurisdicció Social es té un termini de 10 dies per interposar el recurs, dins d’aquests mateixos 10 dies s’ha de fer efectiu el pagament. En cas de que finalment no es pagui, el recurs es tindrà per no interposat (encara que s’hagi presentat l’escrit d’interposició en temps i forma) i, conseqüentment, la sentència esdevindrà ferma i irrecurrible.
És en aquest punt on el jutge Carlos Antonio Vegas Ronda troba la primera justificació per no aplicar la llei de taxes en l’àmbit social: no es podria garantir el dret a una tutela judicial efectiva i a un jutge imparcial, consagrat a l’art. 47 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (CDFUE).
Per altra banda, també ho justifica per l’incompliment que suposa la Llei de taxes de la Directiva 1993/13/CEE, sobre les clàusules abusives en els contractes amb consumidors. L’Estat, actuant com a professional públic, d’acord amb el concepte donat en l’art. 2.c de la directiva, presta els serveis de tramitació, notificació, mitjans, etc., referents a l’activitat judicial, en contraprestació de l’import pagat per la taxa. Existiria una clàusula abusiva, doncs, ja que s’han establert “sin explicitar qué sufragan, cómo se han valorado esos gastos para determinar su cuantía, y los efectos que conlleva”.
Per tant, i d’acord amb l’art. 3 de la directiva, podríem dir que són unes “clàusules” que no s’han negociat per les parts, i que causen un “desequilibri important” dels drets i les obligacions d’aquestes per la falta d’informació i la obligació desmesurada que suposa haver de pagar un import determinat per no perdre el dret a la tutela judicial efectiva (ja que, recordem, l’impagament no provoca que el termini transcorri i no es pugui interposar el recurs), i que han de suportar els “consumidors” – en aquest cas, els ciutadans que volen interposar un recurs de suplicació.
Per aquests motius, doncs, el jutjat no aplicaria la llei de taxes, ja que el principi de primacia del Dret de la UE (d’acord amb la famosa STJUE Costa vs. Enel) obliga a tot òrgan jurisdiccional a no aplicar les disposicions nacionals contràries a aquell.
S’ha de destacar que, d’aquesta manera, s’evitarien els problemes que ens trobaríem si qüestionéssim la llei de taxes d’acord amb l’ordenament espanyol. Els jutges poden plantejar qüestions de constitucionalitat respecte qualsevol llei, de manera que el TC pogués resoldre si la mateixa va en contra o no de l’art. 24 de la Constitució (dret a la tutela judicial efectiva), però la resolució declarant-la constitucional o inconstitucional tardaria anys, i per tant no serviria per evitar que desplegués els seus efectes a curt o mitjà termini.
Aquesta resolució suposa la primera protesta de la llei de taxes a títol individual. Fins ara, totes les protestes han estat col·lectives, tant dels jutges com per la generalitat dels professionals del sector, essent objecte de crítiques pels efectes que pot tenir (com s’ha dit aquí i aquí), i per les deficiències tècniques amb les que ha nascut o que podria patir (com s’ha dit aquí i aquí, respectivament).
Per llegir la resolució sencera, clic aquí.
Aquesta es la resolució sencera?
In risposta a Simoprocuradores, en el mateix article, en la part final, tens un enllaç a la resoluciò sencera amb tots els detalls.
Bona llectura!