Tocat i enfonsat

Per Àlvaro Comajuan.

El 21 de desembre de 2011 Mariano Rajoy prenia possessió del càrrec de President del Govern carregant a les seves espatlles la important càrrega de sortir de la crisi. Un any després, les expectatives no poden ser pitjors: els indicadors macroeconòmics no milloren i les previsions per l’any 2013 no són molt més positives.

No obstant, no és l’economia l’àmbit que més mal de caps li portarà a Rajoy, sinó el territorial. La crisi econòmica ha provocat una successiva crisi social, amb milions de persones aturades i/o sense casa, una crisi de partits, on el bipartidisme imperant trontolla amb l’aparició de nous partits amb posicions més extremes, i la més important de totes: la territorial. I dic la més important perquè sense territori no hi ha governació, no hi ha política, no hi ha Estat i no hi ha res; és per això i no per res més pel que l’any 2013 serà per ell un any especialment dur.

L’aventura sobiranista que ha iniciat Artur Mas empentat per “la voluntat del poble” no és només una pedra en el camí del via crucis que sembla està patint el Govern del Partit Popular, és la pedra, doncs en cap moment en la història d’Espanya ningú havia plantejat d’una forma tan directa i clara una subversió de l’ordre constitucional com és la separació d’una part del territori d’Espanya. Obviaré la “neollengua” que durant la campanya s’ha usat (i abusat) per part de dirigents convergents i donaré per suposat que l’objectiu final és la independència. Suposant això, el futur que ens espera és ben negre.

En primer lloc, i posant-nos en el lloc del Govern, només caben tres posicions: passivitat, col·laboració o enfrontament. En el primer cas, improbable però hipotètic, el Govern de la Nació roman impertèrrit a la col·locació dels pilars del nou Estat català. Sembla absurd pensar en una inacció del Govern, però més absurd encara seria pensar que ningú es molestaria si aquests fets es produïssin, i efectivament estic parlant d’una actuació de l’Exèrcit, un Exèrcit menys actiu i combatiu que fa 30 anys però que en cap moment ha donat un pas endarrere en quant a la defensa de la Nació espanyola. L’actuació de l’Exèrcit acaba en desastre, escàndol internacional, caos i, si queda alguna cosa, independència.

La segona opció és la col·laboració. Encara que aquesta és la més harmoniosa, poc s’ha de negociar davant d’unes pretensions que canvien d’una forma estrepitosa les regles del joc constitucional i que converteixen la Constitució en poc menys que en paper mullat. Davant d’aquesta actuació, sembla absurd pensar que ningú es molestaria, i sí, estic pensant de nou en l’Exèrcit, que veu que la pàtria comú i indivisible de tots els espanyols està essent atacada i actua per evitar-ho. L’actuació de l’Exèrcit acaba en desastre, escàndol internacional, caos i, si queda alguna cosa, independència.

La tercera opció és el combat cos a cos. Davant de cada estructura d’Estat o consulta que no compleixi estrictament la Constitució Espanyola, corrents al Tribunal Constitucional a evitar-ho. I si no, ens agafem al molt socorregut i esmentat article 155 de la Constitució. I si no, exèrcit. L’actuació de l’Exèrcit acaba en desastre, escàndol internacional, caos i, si queda alguna cosa, independència.

Les previsions, en aquest sentit, són catastròfiques es miri per on es miri, així que cal trobar una quarta opció. Aquesta no és pura ficció o invenció del que escriu, de fet tot aquest procés mental ja ha estat fet per algú en les altes esferes del poder i ja està sent aplicat. És la operació claveguera. Sigui com sigui i caigui qui caigui, el govern CIU i ERC no pot durar, i de nou el fi justifica els mitjans. Els informes amb dades falses sense firma per part de la Policia, vergonyós escàndol quasi ignorat pels mitjans de comunicació però sí reflectit pel diari El país, suposen només el començament d’un any que estarà marcat pel joc brut, segurament per les dues parts, però sobretot pel Govern central, que al cap i a la fi encara és superior sobre l’autonòmic. El dèficit serà una peça clau en tot aquest “joc de trons”, ja que l’Estat ha fixat un nivell per totes les autonomies desproporcionat, amb el velat objectiu d’obligar a les autonomies a demanar ajuda al FLA i així cometre una centralització oculta que converteixi les Comunitats en simples titelles.

Aquesta és la crònica de l’any 2012 i la predicció per l’any 2013 del futur d’un home tocat i enfonsat però que morirà matant. Tindran totes aquestes càbales un reflex? Probablement no, ja que els passats esdeveniments ens han demostrat que sempre, o quasi sempre, la realitat acaba superant a la ficció, però molts dels elements exposats es donaran, i el que escriu sí pot prometre al lector l’any més apassionant políticament des de la transició.

Àlvaro Comajuan.

Estudiant de quart de Dret, apassionat de la política i el dret constitucional i amb un altre punt de vista dels temps que corren.