Per Guillem Martínez.
Digué Alejandro Nieto, gran Catedràtic de Dret Administratiu i un dels més importants autors en el camp del Dret Públic en l’Espanya democràtica, en el seu llibre “La corrupción en la España democràtica” que “la corrupción sigue al poder como la sombra al cuerpo”.
El poder antecedeix a la corrupció. Però ell fa una vinculació molt clara entre corrupció, interessos de partit i finançament del mateix. Els partits polítics, des que es destaparen els principals casos de corrupció de l’Espanya democràtica sempre han intentat que aquests es vinculessin a persones concretes, a conductes humanes concretes, desmarcant-ne d’aquesta manera la principal associació privada que exerceix un interès públic, és a dir, el propi partit.
Res més lluny de la realitat. És la Llei Orgànica 8/2007, de 4 de juliol, sobre finançament dels partits polítics la que fixa les regles del joc en matèria de finançament. Els recursos obtinguts pels partits poden ser públics (subvencions pressupostades als Pressupostos Generals de l’Estat) en funció de la representativitat que n’obtinguin o poden ser privats (quotes de militants, simpatitzants, donacions de persones físiques o jurídiques, etc.). En la mateixa llei m’ha semblat adient destacar aquests paràgraf de l’Exposició de Motius (no oblidem que les lleis es sancionen pel Rei):
“La libertad de los partidos políticos en el ejercicio de sus atribuciones quedaría perjudicada si se permitiese como fórmula de financiación un modelo de liberalización total ya que, de ser así, siempre resultaría cuestionable la influencia que en una determinada decisión política hubiesen podido ejercer de las aportaciones procedentes de una determinada fuente de financiación y romper la función de los partidos políticos como instituciones que vehiculan la formación de la voluntad popular.”
El que pot emprenyar de tot plegat és que el diagnòstic està ben realitzat; si no es vol caure en la voluntat del poder econòmic (que és qui té els recursos financers) s’han de fixar uns límits, unes regles, unes limitacions per evitar la parcialitat a l’hora de prendre decisions polítiques en benefici de l’interès general, com bé ha de guiar tota activitat pública.
El principal problema –sota la meva opinió- radica en el propi Sistema. M’explico. Un partit polític que vulgui obtenir representació parlamentària bé haurà de ser visible, sortir per exemple als mitjans de comunicació explicant els seus ideals polítics i les seves línies d’actuació i quan engegui la campanya electoral fer mítings, grans esdeveniments i, en definitiva, ser “popular” (gran despesa dinerària la que es requereix). No s’entendria sinó que a la Comunitat Valenciana sortís escollit un President que estava sent investigat per corrupció, home de somriure etern, imatge impol·luta i promotor de múltiples grans esdeveniments (visibilitat). Doncs bé, ja s’ha vist i demostrat d’on provenien gran part d’aquests diners (Brugal, Gürtel..) Prosseguim. En l’actual sistema democràtic representatiu de xec en blanc durant 4 anys, llistes tancades, no limitacions a la inclusió d’imputats en casos de corrupció, etc. La corrupció és, per així dir-ho, l’efecte quasi-natural de tal conjuntura.
El cas de Luis Bárcenas sembla encaixar dins d’aquesta corrupció endèmica, sistemàtica i recurrent a la que ens tenen acostumats els partits polítics espanyols. No dubto pas que el Partit Popular es va beneficiar dels bruts negocis del seu ex-tresorer. PSOE amb el cas “Filesa” ara ho és amb els “ERE’s”, CiU amb el cas “Banca Catalana” ara amb el “Cas Treball-Pallerols”, el PP amb el cas “Palma Arena” ara ho és amb el cas “Gürtel”. Només per citar-ne alguns i per posar de palesa que la corrupció no és cosa de cap partit en concret, és culpa del Sistema polític, social i econòmic actual.
El que és xocant és la falta d’autocrítica, la manca de presa de responsabilitat, la vergonyosa justificació que en moltes ocasions s’ha fet, la falta de dimissions voluntàries, que no s’hagin de retornar aquells diners malversats de l’erari públic, els processos eterns a que donen peu els grans casos de corrupció fent molt poc honor a les “dilacions indegudes” de les que parla l’article 24 de la Constitució Espanyola i precisament les que es volen evitar. Doncs bé, una de les consideracions anglosaxones que es solen fer en els casos de corrupció en els quals no s’arriba a demostrar la culpabilitat de la persona imputada però es tenen uns clars indicis se’n diu que, no és penalment culpable però és políticament responsable. I normalment, tal consideració ve precedida de la dimissió. Sembla ser que en temes democràtics vivim atrapats en un passat on el poble encara no té el poder, el tenen els partits i en això els països anglosaxons, per norma general, ens guanyen per golejada.
Si volem que se’ns prengui per un país seriós bé faríem en començar a aprovar lleis que vagin en el sentit de les incompatibilitats entre càrrecs públics, una Llei de Finançament de Partits clara i adaptada als temps, una obertura en canal de la arcaica Llei Orgànica del Règim Electoral General, una Llei de Conflicte d’Interessos (pensat per a que Aznar, González i Rato no puguin ostentar càrrecs a Endesa, Gas Natural i Telefònica) que establís el principi de que el conflicte d’interessos no s’han de demostrar sinó que es presumeix, una Llei de Transparència Política on entrin totes les institucions que exerceixen càrrecs públics (i la Casa Reial és el càrrec públic per antonomàsia), una regulació clara de les Fundacions vinculades als partits, etc.
Si bé les propostes que en el paràgraf anterior són jurídico-legislatives la meva consideració final va encaminada a la societat i a la autocrítica. Som tots nosaltres els que acabem permetent les situacions actuals i retòricament som molt reactius però ens falta traslladar la indignació a la part fàctica. No es pot permetre que el Sistema segueixi així de podrit, però no ens conduïm a error; els “polítics”, com tan sui generis s’afirma, no tenen la culpa de tot, som els ciutadans els que els legitimem d’inici (eleccions) i en exercici (no exigint responsabilitats i un exercici servint amb objectivitat als interessos generals).
Com bé digué el gran Woddy Allen, “las coses no es diuen, es fan, perquè al fer-les es diuen soles.” Bé farem en ser garants de tan brillant cita.
Guillem Martínez
Em dic Guillem i estudio Dret a la UB. No només m’interesso pels temes jurídics, també m’agrada molt l’economia, la política, la filosofia, etc. M’agrada la reflexió, l’anàlisi i la investigació, tot enfocat cap a la creació d’un criteri propi i fundat. Amant del debat respectuós.