Els fills de Jordi Pujol, Luís Bárcenas, els Expedients de Regulació d’Ocupació a Andalusia; aquests últims dies estem assistint a un allau de casos de presumpte corrupció per parts dels partits majoritaris. Segons l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques, la corrupció ja és el segon problema pels espanyols.
A més, si a aquests fets afegim que ens trobem immersos en una profunda crisi econòmica i financera, l’indignació és cada cop major. I, al seu torn, això fa que la democràcia tremoli i que el sistema faci aigües per tot arreu. Arribats a aquest punt, la democràcia no la salvaran els principals partits; ja no hi són a temps. Ells sols s’han encarregat de trencar-la; de prendre-la com a un ostatge per a defendre interessos partidistes.
No cal cap pacte anticorrupció; cal que no hi hagi corrupció. I que, si n’hi ha, la responsabilitat política dels principals partits sigui major que les relacions personals.
Arribant a aquest punt, doncs, l’únic que ens pot salvar són els jutges. Hem arribat a un punt polític de no-retorn. La única alternativa que tenim, com a societat, és que els jutges no se’n deixi endur per les pressions i apliquin el Codi Penal. Han de ser valents, si volen salvar el sistema. Ja no val ser filla del Rei o haver sigut ministre de foment.
Un exemple són el jutge Castro i, principalment (i segons la meva opinió) la jutgessa Alaya, que tracta els tema dels ERE a Andalusia o el mateix Ruz o Bermúdez de l’Audiència Nacional.
Independent, inamovibles i sotmesos únicament a l’imperi de la llei, com diu la Constitució Espanyola al seu article 117. Volem –i necessitem- uns jutges que siguin imparcials davant poderosos, que no es deixin emportar per defenses que l’únic que busquen és entorpir la veritat i la justícia. Una victòria per l’advocat, una derrota per la societat, que en diuen.
No s’entendria que Urdangarín acabés impune, i la infanta, i Bárcenas… La societat està fent esforços numantins per aixecar el país i no podria permetre com personalitats que han fet coses, si més no, poc ètiques, acabin sense cap mena de responsabilitat penal o civil. No ens mereixem això.
No estic volent dir que s’apliqui o s’inventin delictes, ni que se’ls condemni sense proves. L’únic que estic dient es que s’apliqui el Codi Penal de la mateixa forma que se m’aplicaria a mi. A classes de Constitucional sempre s’explica allò de que tots som iguals davant la llei i davant l’aplicació d’aquesta; ara bé, tots sabem que el paper ho aguanta tot però la realitat no.
Sovint, la majoria d’aquests delictes es comencen a investigar en jutjats de primera instància. Allà, els jutges no tenen experiència i tremolen davant el poder polític i les possibles conseqüències que pot tenir la seva decisió en un futur com, per exemple, la nota que pugui prendre pel futur el Consell General del Poder Judicial (òrgan polític).
Un exemple d’això últim és Baltasar Garzón. Acceptem que l’acte pel qual se’l va inhabilitat era un delicte, d’acord. Ara bé, és innegable que abans d’això, les altes esferes judicials li tenien ganes. Davant d’aquests fets empírics, els jutges poden pensar que millor no ficar el nas allà on no ho demanen.
Però, per molt bucòlic que queda, la societat els necessita. Us necessitem. Sigueu valents i endavant!
Albert Noguer.
Estudiant de tercer de Dret a la Universitat Pompeu Fabra, apassionat del dret civil i la mediació.