Sèrbia reconeixerà Kosovo. L’apadrinament, declaració unilateral i dret a l’autodeterminació: el cas català.

Per Joan Mateo.

Fa uns dies coneixíem la noticia de que Sèrbia iniciava amb Kosovo noves relacions institucionals. Aquestes relacions han estat impulsades des de Brusel·les, sent doncs de facto una condició d’entrada a la UE per part de Sèrbia el seu reconeixement de la sobirania del nou estat balcànic. Hashim Taçi, primer ministre de Kosovo, ha afirmat que aquest pacte “no acontentarà a tothom” i que “no ha estat gens fàcil”. També conclou que és “la millor solució possible per al nostre país, per a Sèrbia i per a la Unió Europea “.

Catherine Ashton, cap de la diplomàcia de la Unió Europea, s’ha felicitat pel nou principi d’acord. Afirma que és “un pas endavant cap a Europa”. L’acord encara ha de ser confirmat pels dos estats. En el mateix s’inclouria, per exemple, l’autonomia dels territoris de cultura sèrbia del nord de Kosovo, que comptaran amb policia i organismes judicials propis. Al seu torn, Sèrbia reconeixeria la sobirania de Kosovo sobre aquests territoris, que darrerament han presentat estructures ambigües d’ambdós estats.

Anem a pams. Respecte al reconeixement internacional de Kosovo, la majoria dels països de la comunitat internacional ho han fet, entre ells dels més importants d’Europa (com Alemanya) o els Estats Units. Són més de cent els estats del món que han reconegut la seva independència. Un dels primers en fer-ho fou l’estat veí d’Albània, ja que amdós són de cultura albanesa.

Un fet curiós derivat de tota declaració unilateral d’independència és el reconeixement dels estats. Per a que aquesta independència de facto tingui reconeixement internacional cal comptar si més no amb l’acceptació d’alguns estats de la comunitat internacional. És rellevant en aquest sentit que el dia següent a la independència de Kosovo, estats com França i Estats Units la reconeguessin. Evidencia doncs que anteriorment ja ho tenien decidit. És sabut que els Estats Units van ser els “padrins” de Kosovo. Per padrí entenem aquell estat que procura en un principi pel reconeixement internacional d’un nou estat, ja sigui per diferents interessos.

Els Estats Units estan interessats en tenir bones relacions amb els estats balcànics així com amb totes les ex-repúbliques de la URSS, per simple estratègia envers Rússia i per l’interès estratègic de la zona. Tot i així, dos estats com Rússia i Xina veten ara mateix l’entrada de Kosovo a l’Organització de les Nacions Unides, en confrontació amb els Estats Units, França i Gran Bretanya.

Sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo, acte pel qual el Parlament declarà la independència del seu territori unilateralment, el paper dels tribunals internacionals ha estat clau. L’any 2010 el Tribunal Internacional de la Haia va afirmar en una sentència sobre la declaració de Kosovo, que una declaració unilateral d’independència no vulnera cap norma de Dret Internacional. La Haia ho justificà afirmant que el parlament kosovar representava al poble de Kosovo i que tenia legitimitat per efectuar aquesta declaració tenint en compte el context de relacions amb Sèrbia i la impossibilitat de diàleg. La Cort Internacional de Justícia va ratificar la legalitat d’aquesta declaració unilateral d’independència, per una majoria de 10 dels 14 magistrats. En aquesta sentència de la Cort podem llegir: “la il·legalitat lligada a les declaracions d’independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet que estaven lligades a l’ús il·legal de la força o s’havien comès altres violacions de la llei internacional’. En la resolució, l’alt tribunal de les Nacions Unides deixa clar que ‘no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en sí”.

És a dir que el dret internacional no prohibeix la unilateralitat, sinó que prohibeix l’ús de la força per donar efecte a aquesta unilateralitat o el trencament d’altres lleis internacionals. Si la Declaració Unilateral d’Independència no està prohibida, que no ho està, està permesa, com un dels principis generals del dret afirma: “tot allò que no està prohibit, està permès”. Si més no mentre la prohibició no es faci efectiva, si és que es fa (i no sembla que aquesta prohibició es faci mai) perquè en definitiva tota declaració unilateral feta ortodoxament és democràtica i és legítima, com diuen els tribunals internacionals.

Un dels països que no reconeix la sobirania de Kosovo és Espanya. Espanya no ha donat validesa (no ha reconegut) les sentències de la Cort Internacional de Justícia, tribunal que controla entre altres l’aplicació de la Carta de les Nacions Unides, de la qual Espanya n’és vinculada, i que reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles (no només dels colonials i ocupats, com s’ha intentat argumentar, sinó de tots els estats, com bé diu la Convenció de Viena sobre la Successió dels Estats, posterior a la Carta i ratificada per Espanya, i l’acceptació de la Comunitat Econòmica Europea de la Convenció Americana de Montevideo sobre els reconeixement dels estats, fet que mereix un altre article). És més que evident el perquè d’aquesta negativa: un reconeixement per part d’Espanya d’aquest fet, podria portar-la a haver d’acceptar una hipotètica declaració unilateral catalana, com es desprèn de la doctrina dels actes propis. Aquest principi general del dret es basa en la inadmissibilitat d’actuar en contra dels propis actes. És a dir, és la necessitat de realitzar un comportament conseqüent amb el que s’ha fet anteriorment, limitant així el dret subjectiu o la potestat de l’estat sobre un fet en qüestió, atenent també al principi de bona fe (principi general del dret consistent en “l’estat mental d’honradesa, de convicció quant a la veritat o exactitud d’un assumpte, fet o opinió, o la rectitud d’una conducta”).

I tornant al cas dels padrins, no és malèvol afirmar que com passa en tots els ordenaments jurídics estatals, la influència política existeix, en tant que la Comunitat Internacional està formada per estats que en definitiva són ens dirigits per governs amb finalitat polítiques. El paper d’un estat “padrí” posa molts avantatges en favor del procés.

I entrant al cas de Catalunya, un cop sabem que aquesta declaració unilateral és factible, quins estats podrien voler reconèixer un nou estat? Farem una mica de política-ficció que espero sigui bona per a la reflexió.

Comencem pel més fàcil: quins estats s’hi oposarien fermament? La resposta és força deduïble. Espanya i França serien els primeres en no reconèixer dita declaració. Espanya per motius més que evidents. Tot i així, aquest no reconeixement podria perjudicar Espanya. Si els dos estats no es posessin d’acord, Catalunya podria fins i tot no haver de pagar el deute sobirà d’Espanya proporcional que li pertoqués. És un altre punt interessant el fet que per aquesta mera negociació Espanya estaria reconeixent Catalunya com a estat.

França per la seva aliança i bones relacions amb Espanya i perquè part del que fins al Tractat dels Pirineus formava part del Principat de Catalunya és avui un departament francès, el dels Pirineus Orientals, Catalunya Nord. Tot i així, podria beneficiar a França un futurible corredor mediterrani que enllacés l’eix francès amb Barcelona i Tarragona.

Una incògnita si més no curiosa seria la postura d’Andorra. Recordem que Andorra no té exèrcit i la seva defensa depèn de l’estat espanyol i francès, així com en certa mesura depèn en molts sentits del govern de París. Un altre estat incògnita és la Ciutat del Vaticà, per les seves bones relacions amb l’església espanyola. Tot i així, és evident que aquest estat ha perdut gran part d’influència diplomàtica i política.

A partir d’aquí, la veda és oberta al context econòmic, a les negociacions i influències que pogués efectuar la Generalitat i als interessos econòmics i estratègics dels estats.

En l’àmbit europeu, el reconeixement d’Alemanya seria clau. És l’estat més poderós de la Unió Europea i qui porta el timó a efectes diplomàtics i econòmics. Però centrant-nos més en estats que hi tindrien una bona inclinació, hi trobem Polònia. Polònia fa anys que competeix amb Espanya per ser la cinquena potència en nombre de representació a la Unió Europea, ja que l’actual distribució la perjudica notablement. Amb una hipotètica independència de Catalunya, Espanya perdria molt pes en favor de Polònia, amb els significatius avantatges econòmics i polítics que això suposaria per aquesta.

Un altre estat a tenir en compte és el Regne Unit. És l’acceptació no només d’un estat sinó d’un sistema jurídic com és la Commonwealth. A més, han reconegut ja el dret a l’autodeterminació d’Escòcia i hi trobem el conflicte amb Espanya per Gibraltar (que fou moneda de canvi al Tractat d’Utrecht).

Cal recordar també que les ex-repúbliques soviètiques i els estats balcànics independitzats de Iugoslàvia podrien tenir un paper favorable, deixant de banda hipotètiques pressions, a més dels estats del nord d’Europa i estats centre europeus com Suïssa i el seu tradicional paper de neutralitat.

Fora de l’àmbit europeu, un estat molt proper com Marroc també podria ser-hi receptiu. Marroc té una mala relació de facto amb Espanya, entre les seves monarquies i pel conflicte en motiu de Ceuta i Melilla. No és poca, a més, la col·laboració en matèria empresarial i comercial amb Catalunya, a més de l’elevat nombre de conciutadans marroquins residents a casa nostra. A més, Marroc deixà en evidència a Espanya amb els fets del Sàhara Occidental, únic territori no-estat post-colonial existent actualment i llosa per la honorabilitat d’Espanya.

Anant més lluny encara, i en la posició més rellevant, hi trobem la Xina.  A diferència d’Alemanya, desplaçada pel greuge de la segona guerra mundial, forma part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que recordem és l’òrgan que permet l’entrada de nous estats a l’Organització de les Nacions Unides. I és que estratègicament parlant, un estat a Catalunya afavoriria a la Xina comercialment.  El paper del Port de Barcelona, el més important a nivell mediterrani, faria estalviar al comerç marítim xinès, que suposa el 55% del total, tres dies de ruta per l’estret de Gibraltar, tal com afirma l’estudi del Cercle Català de Negocis sobre el reconeixement internacional d’un hipotètic nou estat. No podem obviar tampoc l’hipotètic reconeixement de Cuba. No cal recordar la vinculació de Cuba amb Catalunya durant l’exili del govern català.

Cal deixar clar, però, que en aquest article no s’intenta fer un paral·lelisme contextual i comparatiu de la situació de Kosovo i Catalunya, fet que seria erroni, ja que el context és prou diferent, sinó un anàlisi  de la legitimitat de la figura de la declaració unilateral i del reconeixement dels estats.

A tall de conclusió per tota aquesta exposició, i en relació al dret a l’autodeterminació, trobo encertades unes paraules de l’economista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, Xavier Sala Martín, aplicant la lògica durant la conferència de presentació del Col·lectiu Wilson al Cercle d’Economia:

 “cada vegada que un país assoleix la independència mitjançant una guerra, pocs dies després és a les Nacions Unides i tothom el reconeix. A cap estat que ha obtingut la independència militarment se l’hi ha negat la presència, ni tant sols a la Unió Europea. I ara ens diran que no podem votar? Ara ens diuen que ens faran fora perquè votem? Amb quina cara aniran els europeus pel món i diran: aquests ciutadans, que eren ciutadans europeus, (perquè nosaltres som ciutadans europeus, no com els serbis, per exemple) els hem fet fora perquè s’han independitzat. I quan algú els hi pregunti, perquè els heu fet fora, hauran de respondre: perquè van tenir els nassos de votar. Això, perdoneu, però jo no m’ho crec.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *