Per Carlos Salvà.
Que n’estem d’acostumats a jutjar als malèfics predelinqüents –o amb termes legals e imparcials, imputats– abans que qualsevol tribunal pugui dir “missa”. Que n’estem d’acostumats a deixar-nos influenciar pel quart poder i assumir els seus –excepcionalment fonamentats– prejudicis assentint com ovelletes. Que n’estem d’acostumats a criticar qualsevol decisió contrària a la feta pel nostre perfecte superheroi, el jutge José Castro.
Idò avui us demano un petit exercici d’atenció, que el que us vull plantejar no es cosa fàcil. Us vull demostrar com el Jutge Castro i la premsa, no sempre tenen raó. I potser, tan sols potser, l’Audiència de Palma, sí.
La infanta Cristina, nova màrtir reial per una causa superior a ella, ha de ser imputada. No és un judici legal, ni molt menys democràtic, és un judici mediàtic, i per damunt de tot, un judici moral. Un judici necessari baix la crònica d’una sentència anunciada, la condemna del –¿encara?– duc, Iñaki Urdangarín. És vox populi, Urdangarín ha de trepitjar la presó per refredar l’aire de descontent republicà actual, i si la Infanta hi va darrera, millor. I el procés penal establert a la Llei de Enjudiciament Criminal en base als principis constitucionals? I la presumpció d’innocència? Secundari. En aquest cas no es vol que la justícia sigui “igual” per tothom en el sentiu negatiu, el que es cerca és una condemna sense drets legals.
Abans de res, vull fer un petit memoràndum tècnic pels menys entesos en dret processal penal:
- Primer, el que es qüestiona és si la infanta Cristina és cridada a declarar en qualitat d’imputada, encara no s’està tractant la seva culpabilitat, es tracta de trobar els indicis suficients per obrir una causa contra ella. I per què no la duem com a testimoni, aprofitant que no estarà fermada a l’obligació de dir la veritat? Es demanen alguns. El TC ho diu ben clar, no es sotmetrà a cap “possible imputat” o persona sobre la que recaiguin dubtes al règim de declaracions testificals: sense assistència lletrada i sense el dret a no autoincriminar-se.
- Segon, el procés es troba en una fase d’instrucció on el jutge imparcial ha de investigar els fets, no jutjar als imputats. No hi cap dubte que el Jutge Castro està fent una activitat investigadora excepcional i excel·lent, però s’ha de recordar que a d’aquesta etapa no condemnem a ningú, cosa que la premsa generalista poques vegades recorda.
- Per acabar, per imputar es necessiten indicis directes –fins ara inexistents–, o be, els pertinents, en aquest cas, indicis conjecturals.
Quan es poden donar els indicis conjecturals? El TC i el TS han arribat a una mes o menys consensuada llista de requisits per tal que un indici conjectural pugui ser acceptat:
i) Que estiguin plenament acreditats, no essent vàlides les meres hipòtesis. Els indicis han de succeir-se un rere l’altre i observant-se sempre des de l’anomenada “prudentia iuris”.
ii) Que la deducció de l’indici provingui d’una progressió lògica, que s’haurà de demostrar a l’auto d’imputació.
iii) Que els indicis siguin plurals, i especialment concordants. D’existir contradicció entre els mateixos indicis, no es podrà acceptar l’indici conjectural.
Vist aquets punts continuarem avançant amb una qüestió de pes. Quins són els criteris d’imputació indiciaris que el jutge Castro reclama per imputar a l’infanta Cristina?
El fonament jurídic cinquè de l’auto ens fa una enumeració de fins 14 indicis els quals els podem resumir amb:
- La posició de l’infanta Cristina com a vocal de l’entitat Noos, de la qual els fullets informatius de l’associació es fan ressò. Tot i així, les seves funcions son absorbides passant a ser una mera figura publicitària i de prestigi per l’entitat, com la majoria de testimonis declaren.
- La propietat junt al seu marit del 50% de l’entitat pantalla Aizoon. De la qual també s’havia declarat inicialment que fa funcions publicitàries únicament, però posteriorment es veié pels correus de Diego Torres que exercia determinades operacions com l’organització d’un esdeveniment de vela o de consultoria en determinades comunicacions.
- El suposat coneixement del Rei de les activitats fraudulentes d’Urdangarín i el toc d’atenció practicat per aquest envers el Duc. A més, de la contradicció de per què el Rei no informa a la seva filla d’aquestes suposades activitats.
I què considera l’Audiència Provincial de Palma sobre aquests indicis? Hipòtesis, meres hipòtesis. La progressió lògica necessària del jutge a quo ens condueix a qüestions com la pressuposició que el rei havia avisat a la seva filla atenint-se a la diligència d’un bon pare de família, o la pressuposició de com la Infanta tenia un càrrec, coneixia les activitats, quan han estat varis els testimonis que han declarat el seu desconeixement. Però, aquestes presumpcions escapen de l’acreditació demostrada i es perden en el món dels supòsits i les hipòtesis.
No sé vosaltres, però almenys jo, no sóc partidari d’obrir un procés judicial sota la rúbrica de: I si… On quedaria sinó la seguretat jurídica?
Però, la clau de bovada d’aquesta instrucció la trobem al fonament jurídic setè de l’auto de l’Audiència: L’informe sol·licitat al Director de l’Agència Tributària, el qual ha de veure indicis de delicte contra la Hisenda Pública per poder imputar un delicte fiscal. El problema està amb que l’informe va ser redactat amb caràcter de provisionalitat, essent incomplet i encara dubtós.
Per aquest informe essencialment, l’Audiència de Palma considera que fins que no aparegui un nou informe de l’Agència Tributària complet i amb indicis segurs, la Infanta no podrà ser imputada, ja que les raons del Jutge Castro com hem comentat, semblen insuficients segons els criteris jurisprudencials i legals.
Vist això, no em pareix, almenys a mi, descabellat que la decisió del tribunal ad quem hagi estat un exercici correcte de legalitat i constitucionalitat. Tampoc em pareix descabellat pensar que el Jutge Castro i la premsa, no sempre tinguin raó. I potser, tan sols potser, l’Audiència de Palma, sí.
Sens dubte, existeixen maneres adequades en el cas en qüestió per comprovar la imputabilitat de l’Infanta Cristina. Sense anar massa enfora, l’Audiència ha interromput el termini prescriptiu del suposat delicte fiscal de l’Infanta, ha ordenat a l’Agència Tributària la finalització de l’informe, i ha deixat oberta la veda a la investigació posterior d’aquest delicte. Maneres adequades, conformes als principis jurídics, ja que el que jo defens, ho faig com a jurista.
Defens el compliment de la llei i de les fonts que fan del nostre ordenament un sistema coherent i igualitari. És cert, que aquest judici mediàtic, s’ha convertit en un judici moral: la necessitat de responsabilitzar a la Corona de la seva impunitat. Però, com a jurista, també és la meva obligació moral defensar els procediments justos.
Encara que també és cert, i en to d’autocrítica diré, que la llei no sempre s’interpreta amb la mateixa diligència. Les bases de dades jurisprudencials estan repletes de sentències condemnatòries on els indicis conjecturals s’han convertit en proves determinants de l’activitat delictiva.
I això, tampoc és l’ideal.
Per alguna raó, tenim un Sistema Jurídic adult, un procés judicial taxat, i unes garanties processals universals que d’interpretar-se correctament poden funcionar a la perfecció. Vetllar pel seu compliment és l’obligació de tot jurista i d’una premsa diligent i responsable. Hem admetre els errors, mal que ens pesi. Ja que si fem un poc de memòria històrica, veurem que no seria el primer superheroi tombat per no emprar les eines adequades ni admetre el seus errors, per molt nobles que haguessin estat els seus judicis morals i la seva causa.
Carlos Salvà.
Soc estudiant de tercer de dret a la Universitat de les Illes Balears, d’aspiració internacional, jurista compromès, mercantilista d’afició e intent d’emprenedor. Ah, I quan tinc temps, vividor.