Sobre el dret a decidir

Per Roger Perelló
Traduït per Clàudia Mestres

Els drets inalienables de l’home, emparats en teoria per la Constitució, s’han devaluat amb el temps, i semblen una relíquia del passat que es va quedant, a poc a poc, obsoleta; que va desapareixent de la vida social per confinar-se als llibres i els tribunals. Aquests drets, tanmateix, tenen una llarga història. A grans trets, van començar a prendre forma lícita, escrita, al món occidental, amb segles de cristianisme i vassallatge aclaparador; es van materialitzar molt més tard en la Bill of Rights amb la revolució anglesa; després van ser completats del règim jacobí francès; posteriorment van inspirar els grans socialistes de la Primera Internacional durant la revolució industrial; i van establir la base de la Declaració d’Independència dels Estats Units. La Declaració Universal de Drets Humans és la font escrita més propera que els enumeri de manera detallada.

Dit això a tall de prefaci, vet aquí la deducció: en el moment en què un partit o una lliga, apel·lant al nacionalisme o a qualsevol finalitat política, de forma espontània anuncia un nou dret (en aquest cas, el de decidir o el d’autodeterminació), la finalitat del qual és satisfer un interès localitzat, falla en el seu propòsit per diverses raons.

En primer lloc, perquè amb un objectiu determinat converteix en universal un dret que afecta un grup, amb la qual cosa perverteix i rebaixa l’autoritat dels altres drets.

En segon lloc, perquè com afirmava Plató i va reafirmar el positivisme de Comte amb el contracte social, la forma inferior de govern és la dictadura del proletariat. El comunisme es va fulminar a si mateix poc temps després d’aparèixer, quan el propi poble es va manifestar en contra del partit comunista, i va acabar en una matança. El poder de governar es desprèn de la comunitat. Sí. I aquesta escull els seus governants. Però són els que estan específicament dedicats a això els que s’han d’encarregar de legislar i executar les lleis. Fer el contrari seria com ordenar-li a un especialista constructor de ponts que es s’apartés perquè existeix el dret a decidir; i no el pont, sinó el potencial de dissenyar-lo, ens correspon a tots. El pont s’esfondra. La política és un tema molt complex i requereix estar preparat.

En tercer lloc, perquè no és competència d’un partit polític crear drets en funció dels desitjos; ni d’un sector del poble, en cap cas.

Què li impediria, si es donés el cas, inventar-se’n o cancel·lar-ne d’altres segons li convingués? Que potser no va això en contra de la mateixa definició de dret? Una cúpula política amb un poder així podria disposar dels seus ciutadans com li plagués, menjar-se l’article 2 de la Declaració i multar els negocis amb rètols en un idioma diferent, o no assistir als tribunals. Gestos com aquests són antitètics en un estat de dret, i és que només en el cas d’un govern absolutista els drets se suprimeixen, ja que no calen per a res. Els interessos de tots els habitants coincideixen plenament. La resta d’habitants són penats o corren cap al país veí.

En el fons, un Estat democràtic és la consolidació d’un contracte moral en forma d’institució. Per tant, no s’hauria de regir per interessos, encara que això sigui justament el que se’n desprèn. Aquesta és una prova de com de descompost està el sistema. Els beneficis dels ciutadans no tenen res a veure amb els seus drets i obligacions. Així, únicament l’administració d’un Estat totalitari es ficaria en les apetències de la gent perquè, com que són subjectives, no són compartides per tot el conjunt de la població. Això explica que les dictadures sovint hagin sorgit arran d’una guerra civil, d’un extermini de masses o d’una escissió estatal.

La premissa és: si no podem satisfer-te, no podem tenir-te. Per aquest motiu interessos i drets són sempre contradictoris; mentre que els drets troben el seu refugi en la llei escrita, que és fruit de la tradició de segles d’assaig-error amortitzats amb sang, els interessos poden sorgir de les apetències i els desitjos individuals o col·lectius que, en tot cas, tot i que no acostumen a representar tot un Estat, són una eina còmoda per seduir la vox populi a través de la fogositat dels mitjans. D’aquí sorgeix el contracte moral, l’Estat, perquè l’home no sigui el llop per a l’home quan els desitjos pesin més que els drets.

Malgrat tot, aquesta proposició es difumina quan l’exaltació es converteix en via d’impunitat moral i la llei rep un tret a la templa. I quan això passa, aleshores apareixen partits que sostenen l’entusiasme, gairebé romàntic, que sorgeix d’aquesta apetència voraç. No obstant, els èxits de partits així, com els de qualsevol empresa que segueixi la mateixa estratègia, solen ser efímers, perquè van néixer dels antulls (interessos) –i no pels drets– dels seus votants, apel·lant a l’instint –i no a la raó–, improvisant la llei segons les circumstàncies i obviant la paraula escrita; i tals èxits estan lligats a aquests desitjos fins que desapareguin i en sorgeixin d’altres, perquè les apetències són, a més d’espontànies, volàtils per se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.