Per Andreu Marín.
Traducció per Xènia Giménez.
Un cop transcorreguts 4 anys d’ardus seminaris i exàmens, finalitzar la carrera de Dret no habilitarà als estudiants per a l’exercici de la professió d’advocat. A partir d’enguany, aquells que optin per l’exercici d’aquesta professió tenen l’obligació de superar un màster i un examen habilitant de caràcter estatal. Malgrat les reticències del Ministeri d’Economia en el passat, la Llei 34/2006 segueix comptant amb el suport unànime de Justícia i dels diversos agents del sector jurídic. No obstant això, no és or tot el que lluu, ja que la realització d’aquest màster comportarà una sèrie de vicissituds i perjudicis no només per a l’alumnat sinó també per a la professió. Tot seguit, presento alguns dels inconvenients que vostè, apreciat lector, difícilment podrà trobar als sectors oficialistes.
1-Preu. A Espanya trobem un escenari molt heterogeni quant a preus: des dels 1.600 euros de la Universitat Jaume I (UJI) a Castelló, passant pels 3.700 de la Universitat de Barcelona (UB) o la xifra gens menyspreable de 6.200 euros a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En un país afectat de ple per una crisi econòmica sense perspectives de recuperació, pagar aquestes quantitats suposa un cost inassolible per a moltes famílies i pels joves, que difícilment podran compatibilitzar la feina amb els estudis.
2-Places. Si prenem com a referència les tres universitats públiques catalanes principals, el nombre potencial d’estudiants del Grau de Dret puja a un total de 1.000 estudiants. Tot i que és possible que no tots els estudiants estiguin interessats a exercir d’advocats, sembla obvi que la quantitat de places que ofereixen la UPF (150), la UB (50) i la UAB (50) podria resultar del tot insuficient, tenint en compte també que altres estudiants de la resta de l’Estat podrien sol·licitar una plaça en qualsevol d’aquestes universitats.
3-Cinquè any. L’estructuració del Màster d’Advocacia implica que la carrera s’allargarà un “cinquè any”, atès que dels 90 crèdits ECTS de què consta el postgrau, 60 són de contingut purament teòric. A tall d’exemple, molts alumnes es retrobaran amb algunes matèries que ja hauran cursat al Grau com el Dret de Societats o Contractes
4-El “MIR” dels advocats, com s’ha anomenat col·loquialment aquest màster, implicarà que una professió del sector privat se sotmeti a un filtre estatal. Com bé apuntava el director d’El Jurista, hauria de ser el mercat qui posés els advocats al seu lloc i no ens hauríem de deixar endur pel simple proteccionisme d’un gremi. I és que un problema greu dels juristes és la creença que la solució dels seus problemes passa per la regulació i la redacció de normes inversemblants. Desconfien de les oportunitats que ofereix el mercat per sí mateix, que podria posar a tothom al seu lloc en accedir al món laboral.
5-No especialització. La raó de ser dels postgraus era oferir una formació addicional i especialitzada en un àmbit determinat. Tanmateix, els estudiants del màster en Advocacia dedicaran gairebé dos anys a obtenir una formació generalista, ja que les assignatures optatives que s’ofereixen comprenen un percentatge ínfim del total de crèdits.
6-Exclusió de llicenciats. L’any passat, després de molts comentaris, es va establir una exempció per als llicenciats, ja que malgrat l’aplicació del Pla Bolonya, els estudiants del Grau haurien d’adquirir les mateixes competències que s’obtenien a la Llicenciatura.
7-La incredulitat de l’expedient acadèmic. A ull nu, la valoració de l’expedient acadèmic a l’hora d’assignar places podria semblar el requisit meritocràtic per antonomàsia. No obstant, rere aquesta nota, hi ha diversos factors, com el nivell d’exigència o la càrrega de feina, que no són equitatius a totes les facultats. Suposem que el nivell d’exigència acadèmica de la Universitat A és molt superior al de la Universitat B, però l’estudiant de B que tingui una mitjana aritmètica tan sols una dècima millor que l’estudiant d’A tindria preferència en l’adjudicació de places.
8- Col·lapse en promocions successives. Atès que l’oferta de places és insuficient i la demanda es preveu elevada, aquells que no aconsegueixin accedir al màster hauran d’esperar a l’any següent, així que s’intueix un col·lapse any rere any.
9-Pràctiques en context de crisi. S’han de realitzar unes pràctiques obligatòries, que constitueixen 30 crèdits dels 90 totals. Però, com aconseguiran les universitats col·locar els seus estudiants en despatxos d’advocats amb la forta crisi econòmica que colpeja el sector?
10-Per últim, tant els col·legis d’advocats com gran part dels professionals del sector han rebut amb els braços oberts la regulació que emana de la Llei 34/2006. A grans trets, es considera fonamental que per esdevenir advocat cal adquirir unes competències complementàries que no proporciona una carrera universitària. Tot i això, exigeixen als nous graduats allò que no van realitzar ells. Segons aquesta regla de tres, els defensors acèrrims del nou sistema tampoc estarien preparats per exercir, atès que ells no van realitzar aquesta formació i van començar a treballar un cop acabada la llicenciatura.
Com es desprèn de l’article, el panorama no és gens encoratjador per als estudiants de Dret. Tenen a les mans la possibilitat d’indignar-se per la situació que els espera, organitzar-se i contribuir trobant solucions a les problemàtiques anteriors. Tot i que encara no és tard, van justos de temps i, si no canvien les coses, s’apropa un escenari molt negre.
Si no ho fan, l’única sortida plausible per a aquests joves serà deambular pels despatxos cobrant un sou que no correspongui a la seva qualificació o, d’altra banda, gosar cercar un futur millor i seguir contribuint a la perpetuïtat del programa Españoles en el mundo.
Andreu Marin. Llicenciat en Ciències Polítiques i de la Adminstració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Estudiant de 2º cicle del Grau en Dret en la UPF. Cap d’Opinió en El Jurista. Els meus àmbits d’interès són el Dret Constitucional, Penal i Laboral.