El judici paral·lel dels mitjans de comunicació

Per Adrián Caballero

Traducció per Dominique de la Cruz

Els periodistes tenim un gran poder sobre l’agenda política. Diuen que “tot allò que surt als informatius és notícia” i influeix en la societat. Si influeix en la societat, els polítics han d’estar atents per donar una resposta i, en alguns casos, fins i tot canviar lleis, reglaments i tot tipus de normes jurídiques.

A vegades, aquest poder dels mitjans de comunicació és positiu, ja que aconseguim ser un canal entre els ciutadans i els polítics, i gràcies a això els legisladors són conscients dels canvis que expermienta la societat. Però, d’altres vegades, aquest canal pot confondre’s amb un simple instrument de pressió mediàtica amb conseqüències negatives i fora de tota lògica legal.

 Però com tot es veu millor amb un exemple, em centraré en el cas de Marta del Castillo de Sevilla. Aquesta jove va desaparèixer ara fa més de quatre anys i encara no se n’ha trobat el cadàver. La investigació ha estat una de les més seguides per tots els espanyols i ha sofert diferents girs de guió inesperats.

Durant les primeres setmanes i els primers mesos de la seva desaparició, el cas només tenia repercussió als programes de crònica social, com ara Gente, que ja no s’emet, o en els minuts que programes com Espejo Público o La mañana de La 1 destinen a aquests casos. La cobertura s’assemblava molt a la d’altres casos de desaparicions a Espanya, que no han estat pocs en la història televisiva dels últims 20 anys: aparicions dels pares entristits demanant que algú trobi la seva filla, una sèrie de vídeos i imatges de la jove i, amb el pas dels dies, declaracions d’amics i familiars sobre com era la Marta.

En aquest cas, les televisions van aconseguir un efecte positiu: moltes persones es van solidaritzar amb els pares de la noia i els van enviar ànims i suport. Moltes altres de pobles propers es van sumar als voluntaris que buscaven a la Marta sense respir.

Els mesos van anar passant i van començar les detencions, els interrogatoris i les sospites sobre diferents amics de Marta. A més a més, es va començar a especular sobre on podia ser el cos de la jove. En veure que el cas prenia forma i es convertia en una petita història de novel·la negra, les cadenes de televisió no van deixar passar l’ocasió: al 2010 i al 2011 la Marta del Castillo obria els informatius de Telecinco i, El Programa d’Ana Rosa i Espejo Público li dedicaven monogràfics. Fins i tot, el diari generalista més llegit d’Espanya, El País, publicava notícies sobre el cas.

El tema de la noia desapareguda va començar a filtrar-se a l’agenda política i els pares de la Marta, com ja va passar amb els de la Mari Luz Cortés (una altra nena desapareguda), van arribar a reunir-se amb els líders polítics d’Espanya. Aquestes reunions concloïen amb la petició d’endurir les penes, fet que va portar a l’actual ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón a exposar aquests casos en parlar de la seva proposta de cadena perpètua revisable.

Però, aquest no és l’efecte més negatiu del poder d’influència dels mitjans de comunicació. Pensem en el jutge del cas Marta del Castillo. Pensem també que aquests casos susceptibles de generar opinió pública acaben sent jutjats per jurats populars. La pressió que han de suportar els jutges o el jurat popular és immensa i fins i tot Paul H. Robinson, professor de Criminologia a la Universitat de Pennsilvània, exemplifica en un article com a la Xina i als EUA hi ha diversos casos demostrables (per sentències posteriors) en què l’opinió pública ha actuat de forma desproporcionada tant a favor com en contra de l’acusat.

En definitiva, el cas Marta del Castillo segueix omplint minuts de televisió perquè els editors de continguts encara hi veuen bones dades d’audiència. Els espanyols, sobretot els consumidors dels programes de la franja matinal i de la tarda-nit, es queden esglaiats per la tristesa de la família i els canvis de versions dels acusats, i fins i tot acaben organitzant manifestacions. Tot això per una noia que el 90% dels que ara es manifesten es pot dir que ni coneixien. Al final, tot això juga en contra d’uns acusats que, més enllà del que la justícia pugui demostrar, es veuran afectats per l’opinió pública.

Adrián Caballero. Periodista. Director de Tribuna Interpretativa. Analista polític i de la realitat dels mitjans de comunicació

Twitter: @a__caballero

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.