La guarda i custodia compartida com a règim no excepcional

Per Anna Jiménez
Barcelona

El Tribunal Suprem ha fixat doctrina a la sentència 257/2013 de 3 d’abril de 2013 en relació a la interpretació dels pressupòsits que han de donar-se per a aplicar-se el règim de guarda i custodia compartida en interès de menor.

Abans d’endinsar-nos en el contingut de la sentència hem de deparar en l’article de referència en la matèria; l’article 92 del Codi Civil i, en concret, en els seus apartats 5, 6 i 7. En ells llegim el següent:

“5. Se acordará el ejercicio compartido de la guarda y custodia de los hijos cuando así lo soliciten los padres en la propuesta de convenio regulador o cuando ambos lleguen a este acuerdo en el transcurso del procedimiento. El Juez, al acordar la guarda conjunta y tras fundamentar su resolución, adoptará las cautelas procedentes para el eficaz cumplimiento del régimen de guarda establecido, procurando no separar a los hermanos.

6. En todo caso, antes de acordar el régimen de guarda y custodia, el Juez deberá recabar informe del Ministerio Fiscal, y oír a los menores que tengan suficiente juicio cuando se estime necesario de oficio o a petición del Fiscal, partes o miembros del Equipo Técnico Judicial, o del propio menor, valorar las alegaciones de las partes vertidas en la comparecencia y la prueba practicada en ella, y la relación que los padres mantengan entre sí y con sus hijos para determinar su idoneidad con el régimen de guarda.

7. No procederá la guarda conjunta cuando cualquiera de los padres esté incurso en un proceso penal iniciado por atentar contra la vida, la integridad física, la libertad, la integridad moral o la libertad e indemnidad sexual del otro cónyuge o de los hijos que convivan con ambos. Tampoco procederá cuando el Juez advierta, de las alegaciones de las partes y las pruebas practicadas, la existencia de indicios fundados de violencia doméstica”.

Així, com veiem, en aquest article es tracta d’establir en quins casos caldrà decantar-se pel règim de guarda compartida dels menors, partint de la base que cal que es demani tal opció pels dos o un progenitor.

Aquest article, però, no estableix si la guarda i custodia compartida és el règim d’aplicació defectiva o si per el contrari és l’excepció, i això ha donat peu a què els tribunals facin una interpretació del precepte en un o altre sentit. És per aquest motiu que ara la Sala Primera del Tribunal Suprem ha dictat sentència on fixa doctrina en relació al tema.

El primer que cal ressenyar és que la sentència emesa pel magistrat Seijas Quintana disposa que la guarda compartida ha de ser la norma general, perquè  “el mantenimiento de la potestad conjunta resulta sin duda la mejor solución para el menor en cuanto le permite seguir relacionándose del modo más razonable con cada uno de sus progenitores (fonament de dret segon)” pel què no es tracta d’una “medida excepcional, sino que al contrario, habrá de considerarse normal e incluso deseable […] aun en situaciones de crisis, siempre que ello sea posible y en tanto en cuanto lo sea” (fonament de dret quart).

En base a això la sentència del Tribunal Suprem que venim estudiant revoca la sentència de l’Audiència Provincial d’Alacant de 20 d’octubre de 2011 doncs d’una banda, es considera que el règim de guarda i custòdia compartida no és la regla general sinó quelcom excepcional perquè exigeix un “alt grau de dedicació per part dels pares [i] la necessitat d’una gran disposició d’aquests per col·laborar en la seva execució”; i de l’altra, no es fa al·lusió a l’interès de menor, principi rector en els litigis sobre guarda i custòdia compartida.

Però com sabem quina opció és la millor per l’interès del menor? El Tribunal Suprem ha fixat una sèrie de paràmetres de forma reiterada en els seus pronunciaments, i que ara tornen a ser repetits al fonament de dret tercer. Es tracta de tenir en compte “la práctica anterior de los progenitores en sus relaciones con el menor y sus aptitudes personales; los deseos manifestados por los menores competentes; el número de hijos; el cumplimiento por parte de los progenitores de sus deberes en relación con los hijos y el respeto mutuo en sus relaciones personales; el resultado de los informes exigidos legalmente; y, en definitiva, cualquier otro que permita a los menores una vida adecuada en una convivencia que forzosamente deberá ser más compleja que la que se lleva a cabo cuando los progenitores conviven (SSTS 10 y 11 de marzo de 2010; 7 de julio de 2011, entre otras)”.

Per últim afegir que la regulació que se’n fa al Codi Civil és diferent a la continguda al Codi Civil Català en relació a la mateixa institució perquè a aquest últim text es disposa que el model defectiu és la guarda compartida a manca de pla de parentalitat i sempre i quan no resulti perjudicial per als fills (art 233-10 CCCat).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.