El Tribunal Suprem s’ha pronunciat en diverses ocasions sobre els límits de la llibertat d’informació, la llibertat d’expressió i el dret a l’honor. Darrerament, el citat tribunal ha manifestat que el fet que un periodista cometi un error en la redacció d’una noticia no afecta el nucli essencial de la informació que volia explicar. A més a més, ha determinat que aquest fet no priva al periodista de la protecció constitucional de la llibertat d’informació enfront al dret a l’honor de possibles afectats per les seves informacions.
En aquest cas concret, el diari digital “Canariasahora.es” va publicar un article en el que criticava diversos plans parcials d’urbanisme de Santa Cruz de Tenerife que van aprovar-se per silenci administratiu. En el text, es manifestava que l’advocat assessor dels promotors dels citats plans era el germà d’un lletrat del Govern Canari (concretament, del secretari de la Comissió d’Ordenació del Territori i Medi Ambient, COTMAC). El funcionari afectat per aquesta informació va exigir una rectificació de la publicació, ja que l’any 1992 havia deixat el càrrec en la COTMAC i, per tant, no havia intervingut en els expedients que se li imputaven. El Jutjat de Primera Instància de Santa Cruz de Tenerife i l’Audiència Provincial van considerar que la informació publicada no era veraç i, en conseqüència, el periodista no gaudia dels privilegis que jurisprudencialment s’han reconegut al dret a informar en relació al dret a l’honor. En ambdós casos, es va condemnar a la publicació a pagar una indemnització de 6.000 euros al funcionari afectat. En canvi, el Tribunal Suprem ha considerat que l’article tractava un tema de rellevància i interès públic intens, ja que s’informava d’una possible comissió d’irregularitats administratives. En la seva sentència reconeix que la publicació va cometre un error, però aquest fet no implica que el periodista no complís amb el seu deure de veracitat. En aquest sentit, el Tribunal Suprem determina que “la llibertat d’informació és compatible amb l’existència d’errors o inexactituds, en els termes que han quedat exposats. Els errors o inexactituds que no afecten al compliment del requisit de veracitat són aquells que no afecten al nucli de la informació”. A més a més, el tribunal va considerar que l’article controvertit no perjudicava la fama o la estima del demandant ni li imputaven fets concrets, ja que informaven sobre fets rellevants per a la opinió pública.
Un altre cas similar analitzat pel Tribunal Suprem també afecta a una publicació del diari digital Canariasahora.es. En aquest cas, el dia 24 d’abril del 2005, el citat diari va publicar una article titulat “Lo pagó la cooperativa de plataneros. El BMW de Balbino”. Aquest article no estava signat pel seu autor i feia diverses acusacions respecte de l’alcalde de Gáldar, Balbino. Tres dies després, a petició del senyor Balbino, el citat diari va publicar un nou article rectificant la informació publicada anteriorment. En aquest cas, titular era “El alcalde de Gáldar desmiente todo lo del BMW. Balbino: es falso”. El diari va manifestar que procedia a la rectificació de la informació publicada anteriorment i posava de manifest que desconeixia si la totalitat del contingut de l’article publicat era falsa o només una part.
Malgrat això, el senyor Balbino va decidir interposar una demanda en la que al·legava que l’article “contenia afirmacions falses i comentaris ofensius i despectius que constituïen una intromissió il·legítima en el seu dret a l’honor”. En conseqüència, reclamava el pagament d’una indemnització i la difusió de la sentència en el mateix diari digital. A més a més, l’entitat AGRÍCOLA LLANOS SARDINA, S.C.L. va presentar una nova demanda, ja que considerava que l’article havia vulnerat el seu dret a l’honor i havia perjudicat la seva imatge i la seva activitat empresarial. Per tot això, reclamava una indemnització pels danys morals causats. Ambdues demandes es van acumular.
Tant la sentència de 28 de febrer del 2008 del Jutjat de Primera Instància número 2 de Santa María de Guía com la Sentència de 18 d’abril del 2010 de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Las Palmas de Gran Canaria van desestimar totes les peticions.
Contra aquesta darrera resolució, els demandats van interposar un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem. En primer lloc, van al·legar que l’article periodístic no era veraç, per tant es vulnerava el dret a l’honor (article 18 CE). El Tribunal Suprem va desestimar aquest motiu, ja que considerava que es tractava d’un article d’opinió i, per tant, la veracitat no ha de ser tant intensa com en un article informatiu. Seguidament, els demandants van al·legar una possible col·lisió entre el dret a l’honor i les llibertats d’expressió i d’informació. En aquest sentit, el Tribunal Suprem, en la seva sentència, considera que la llibertat d’expressió té un camp d’actuació més ampli que la llibertat d’informació, ja que no compleix la funció de comunicar fets, sinó que la seva finalitat és la d’emetre judicis, creences, pensaments i opinions de caràcter personal i subjectiu. En canvi, el dret a l’honor és una de les manifestacions de la dignitat de la persona i la protegeix envers a atemptats contra la reputació personal. En aquest cas, el Tribunal Suprem porta a terme una ponderació dels drets afectats. La llibertat d’informació és més intensa quan es tracta d’informació o crítica amb rellevància pública o interès general o es projecta sobre persones que exerceixin un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública. Aquesta llibertat té com a objecte la difusió de determinats fets, per tant requereix que el descrèdit de la persona ha de complir els requisits de veracitat per prevaldre sobre el dret a l’honor. A més a més, la transmissió de la noticia o el reportatge no pot sobrepassar el fi informatiu, ja que la Constitució Espanyola reconeix un hipotètic dret a l’insult. La protecció del dret a l’honor ha de prevaldre sobre la llibertat d’expressió, quan s’utilitzen frases i expressions ultratjants o ofensives, sense relació amb les idees o opinions exposades i, en conseqüència, innecessàries. Per tot el que acabem de veure, el Tribunal Suprem, en la seva sentència de 18 de febrer de 2013, confirma la Sentencia de l’Audiència Provincial de Las Palmas de Gran Canaria de 18 d’abril del 2010, ja que considera que no existeixen motius per cassar la sentència recorreguda.
