Viure per legislar o legislar per viure

Per Carlota Macià.    

Cal partir de que la llei pot percebre’s com a justa o injusta als ulls del ciutadà però que no obstant, aquesta té l’origen honrat de crear-se per assegurar la vida en societat i permetre la teva pròpia llibertat. Tot i així actualment, en molts casos, aquesta també pretén protegir-nos de la nostra pròpia llibertat o capacitat per decidir.

En aquest últim punt, no només em refereixo al fet que a l’hora de comprar un paquet de tabac hi hagi la imatge d’un cadàver -que per cert, trobo summament descarat i desproporcionat- sinó al conjunt de sobreregulació i lleis absurdes a les quals aquest fet està desembocant.

Per posar algun dels exemples més sonats, només cal cercar per la xarxa i ens trobem amb lleis com seria la que determina com a il•legal morir a les Cases del Parlament Anglès (escollida per quasi 4.000 anglesos com a llei més absurda del 2007), que a França no es pugui posar el nom de Napoleó a un porc, que a Califòrnia un cotxe sense conductor no pugui anar a més de 96km/h, també el fet que si estàs cometent un assassinat a Nova Jersei no pots portar una armilla antibales, la situació de que tampoc es pugui emborratxar un peix a Ohio o que a Kentucky sigui obligatori, per llei, dutxar-se almenys un cop l’any.

Quan t’assabentes d’aquestes lleis no només et planteges com un cotxe pot anar a 96km/h si no hi ha conductor, o com un assassí sabent perfectament que vulnera la llei en un grau major es preocuparà per complir-la posant-se una armilla antibales, o com es fa per fer del peix un ésser alcohòlic i fins i tot, quina deu ser la situació higiènica a Kentucky.

En aquest context ja t’arribes a qüestionar fins a quin punt el legislador pot tenir carta blanca a crear noves lleis i també fins on arribarà la dèria legisladora que acaba per regular cada una de les possibles situacions de les nostres vides.

En aquest mateix sentit, a la Gran Bretanya ha sorgit l’expressió “nanny state” que equivaldria al concepte “estat mainadera”. Aquesta va aparèixer per la convicció que el govern o les seves polítiques són sobreprotectores i interfereixen a les opcions personals. És a dir, la sensació de que és el govern qui tracta al ciutadà com si fos una criatura, no el fet que aquesta ho sigui.

El significat s’ha desenvolupat cap a la concepció que no només es tracta d’un alt grau de control sinó també del fet que el govern ho financi tot.

Són molts els polítics anglosaxons i americans que ja parlen obertament d’aquest concepte i afirmen que les polítiques relatives a la sanitat pública o de seguretat s’estan convertint amb l’instrument legitimador perquè el govern entri, de forma desmesurada, a formar part de les nostres vides mitjançant noves regulacions.

A l’abordar aquesta temàtica i fer referència a la Gran Bretanya no puc deixar d’exposar el cas d’una empresa, BrewDog, que ha desafiat aquesta realitat.

La companyia es dedica al món de la cervesa i com a resposta a la revolta i les crítiques rebudes per part del govern de UK a elaborar una cervesa anomenada “Tokyo” amb un 18,2% d’alcohol, ha decidit treure una nova cervesa al mercat anomenada “Nanny State”.

Aquesta només conté un 1,1% d’alcohol, decisió que implica trobar-se per sota dels estàndards per ser considerada cervesa i tampoc té prous graus d’alcohol per estar subjecta als impostos que corresponen a les begudes alcohòliques. Un jaque mate directe que no va despertar simpatia entre alguns dels membres de la cambra.

Com podeu comprovar, la seva implicació contra aquesta causa és intensa i fins i tot, hi ha una web on registren per temàtiques i països les lleis “nanny state”: www.nannystate.com

Així doncs, és realment necessari crear lleis per controlar cadascun dels àmbits de les nostres vides per “protegir-nos”?

Som realment tan vulnerables que no podem ni decidir què volem? O resulta que som massa dràstics i extremistes que és la llei l’encarregada de sotmetre’ns a moderació?

Si és així, com podrem saber-ho si cada cop ens limiten més les oportunitats per escollir i assumir responsabilitats?

Carlota Macià.

Estudiant de Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat de Barcelona.

La llei ha de preservar la vida, la llibertat i la propietat.

Liberal, catalana i sabadellenca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *