El passat dia 11, diada nacional de Catalunya, va tenir lloc l’enèsima acció reivindicativa dels catalans que anhelen la independència. Aquest cop, en format de cadena humana que va recórrer 400 km, resseguint la costa catalana de sud a nord.
Com era d’esperar, tots els mitjans de comunicació i forces polítiques, n’han fet la seva valoració. Des dels organitzadors, Assemblea Nacional de Catalunya, que l’han considerat un èxit, fins al govern de Madrid, que lluny de fer-ne una valoració ha preferit recordar aquells que no hi van assistir. Pel camí, trobem la premsa internacional, que opta per fer-ne una lectura més econòmica que cultural, tot i que cada vegada més també se n’adona d’aquest últim punt, i la Generalitat de Catalunya, encapçalada per l’executiu de Mas i que és qui, amb la xifra de 1,6M de persones es reafirma en el seu full de ruta, potser oblidant les paraules de Forcadell, que van aixecar aplaudiments a tota la cadena, que recordaven que la consulta s’ha de fer el 2014, i no cal esperar al 2016.
Però més enllà de la diada, que força als polítics a parlar directament del “conflicte intern” (tal i com l’anomena la UE), què passarà ara? Aquesta és l’eterna pregunta que sembla no poder tenir una resposta. Ens trobem davant de dues posicions que semblen entrar en un cul-de-sac, segons se’ns diu, per la legalitat. Des de Madrid s’afirma que es pot negociar sense sortir de la Constitució, i des de Catalunya, l’única via per afrontar la realitat que es concep, és una consulta.
Per això, després de donar-hi voltes, només he sigut capaç de deixar aquí la meva opinió com a jurista i com a ciutadana. La legalitat és el marc que regeix la nostra vida, però no cal oblidar mai que les lleis les fan els polítics, i als polítics els escollim les persones. Des de Madrid, s’està utilitzant la bandera de la legalitat com una franja rígida i inamovible, com un ens superior, desvinculat de la voluntat de la gent i extern a tot aquest moviment. I jo em pregunto, si son les persones, les que en definitiva, han creat aquestes lleis, com pot ser que aquestes mateixes persones, que conformen una societat que ha evolucionat des del 1977, no puguin saber enfrontar problemes que el 1977 no semblaven plausibles, i sobreposar-se a la rigidesa d’una Constitució per fer valdre la democràcia?
No és aquesta la base d’un “estat social i democràtic i de Dret”? No és aquesta l’expressió que utilitza el primer article de la tan preuada i utilitzada Constitució, en aquest conflicte?
I tornant a les declaracions fetes per Soraya Saénz de Santamaria, no s’ha d’oblidar aquesta “mayoría silenciosa”, per això han de tenir dret a expressar a un referèndum si no van ser a la cadena perquè no podien, o perquè no s’hi sentien identificats.
Per Gisela Roig