Per Carlota Macià
Ara ja sembla ser que sí, que després de captar l’interès de la premsa internacional durant dos anys consecutius, els que defensem la llibertat de Catalunya, existim. Gràcies.
Òbviament m’estic referint al govern espanyol, el mateix que ha deixat perdre l’oportunitat de negociar i el que ara, en comptes de proposar alternatives o solucions, fomenta l’amenaça i la por en relació a la possible no pertinença de Catalunya dins la Unió Europea.
Abans d’abordar la temàtica en qüestió, només voldria fer un apunt molt concret: si pretenen fer-nos xantatge apel·lant a les nostres futures relacions exteriors, implica que no tenen cap argument per defensar un present profitós amb l’actual interior.
Dit això, voldria afirmar que tots aquells que remarquen que la llei no preveu la secessió d’un Estat membre i que, per tant, hauríem de fer el procediment d’adhesió, tenen tota la raó. No obstant, a la llei tampoc es preveu que la Unió Europea o un Estat pugui expulsar a un altre de la Unió Europea, en tot cas el que sí està previst és que un Estat sol·liciti la retirada.
Per tant, la llei no preveu el que ells volen sentir ni el que nosaltres necessitem demostrar sinó el que ni uns ni altres considerem com a possibilitat.
Així doncs, per què deixem que ens portin al seu terreny de joc on la legalitat és confusa i es fomenta la por? Només es tracta de demostrar el que sí sabem: som viables sense Espanya i inviables formant part d’ella.
Per altra banda, també cal recordar que la lògica europea és integradora. Resultat de la voluntat de crear un espai de llibertat, pau i mercat comú en el qual no pugui repetir-se una massacre de vides humanes per culpa d’una guerra mundial ni tampoc es pugui arribar a l’estil soviètic planificat on el líder esdevé un monstre carregat de poders i la ineficiència actua com a model econòmic.
Tal i com declara el Consell Europeu de desembre de 2006 “l’estratègia d’ampliació basada en la consolidació, la condicionalitat i la comunicació, combinada amb la capacitat de la UE d’admetre nous membres, estableix la base d’un consens renovat sobre l’ampliació” o també el Dictamen de la Comissió sobre la sol·licitud d’adhesió d’Islàndia a la Unió Europea “la capacitat de la Unió d’absorbir nous membres, sense deixar de mantenir l’impuls de la integració europea, és també una consideració important en l’interès general tant de la Unió com dels països candidats”.
No trobeu que aquesta filosofia aglutinadora xoca frontalment amb el que la diplomàcia espanyola pretén vendre?
Tot i així, sé que molts de vosaltres no esteu convençuts i és per aquest motiu que em disposo a presentar esquemàticament quins serien els requisits que Catalunya hauria de complir en cas que hagués de fer el procediment d’adhesió a la Unió Europea.
Aquests estan recollits als articles 2 i 49 del Tractat de la UE, al Consell Europeu de Copenhague de 1993, la Comunicació de la Comissió Europea 24.02.2010, al Consell Europeu de Madrid de desembre de 1995 i a l’Acte de signatura del Tractat d’Accés a la UE de Croàcia, entre d’altres, en els que també hi apareixen:
– Fonamentar-se en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de Dret i el respecte als Drets Humans.
– Ser una societat plural, no discriminatòria, tolerant, justa, solidària i igual entre homes i dones.
– Que el país candidat hagi aconseguit una estabilitat d’institucions que garanteixi la democràcia, l’Estat de Dret, els Drets Humans i el respecte i la protecció a les minories.
– L’existència d’una economia de mercat en funcionament, així com la capacitat de fer front a la pressió competitiva de les forces del mercat dins de la UE.
– La capacitat, per part del candidat, d’assumir les obligacions de l’adhesió, inclosa l’observança dels fins de la unió política, econòmica i monetària.
En aquest sentit, creieu que nosaltres, que ja vivim com a europeus, tindríem algun problema en demostrar que complim amb els requisits per ser europeus? Francament, arriba un punt que la que pren posició és l’absurditat.
Així que al final, la qüestió ja no és tant la legalitat sinó la capacitat que tinguem per seguir sent un lobby a Europa i projectar-nos cap a ella com estem fent fins ara, així com les forces diplomàtiques que tingui el nostre govern a més de la fermesa de les nostres capacitats econòmiques i productives.
A més a més, què voleu que us digui, no tinc cap mena de por a estar fora de la UE mentre fem la transició per ser un Estat independent. Andorra i Suïssa no estan pas tan malament.
Carlota Macià
Estudiant de Dret i Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat de Barcelona.
La llei ha de preservar la vida, la llibertat i la propietat.
Liberal, catalana i sabadellenca.