El dia 18 de juliol de 2011 l’empresa VIAJES IBERIA S.A. va dirigir un escrit als Aeroports Espanyols i Navegació Aèria (AENA) reclamant-los una indemnització de 304.385’69 euros. Aquesta indemnització havia de compensar els danys ocasionats com a conseqüència del tancament de l’espai aeri espanyol que va tenir lloc el mes de desembre de 2010. Com molts recordaran, aquest tancament va ser provocat per l’abandonament massiu dels llocs de treball per part dels controladors aeris (es va tractar d’una vaga encoberta mitjançant l’abandonament amb el pretext de baixes mèdiques), com a protesta per l’aprovació de determinades mesures que afectaven el seu salari.
Després de no rebre cap contestació a aquesta petició, VIAJES IBERIA S.A. va decidir interposar un recurs contenciós-administratiu, ja que es tractava d’un supòsit de desestimació presumpta per silenci administratiu. El citat recurs va ser desestimat mitjançant la providència de 8 de juny de 2012 (que va ampliar el recurs a la Resolució del Consell d’Administració d’Aeroports Nacionals i Navegació Aèria de 14 de desembre de 2011).
Finalment, la sentència del Jutjat Central Contenciós-Administratiu de 31 de gener de 2013 va estimar el curs interposat contra la Resolució de 2011, reconeixent el dret de Viajes Iberia a rebre una indemnització de 304.385’69 euros més els interessos legals. El jutge va considerar que la falta de prestació dels serveis per part dels controladors aeris va causar un dany a Iberia. A més a més, el fet que els controladors no siguin persones alienes a l’entitat prestadora del servei aeroportuari fa que els articles 145.1 i 2 i 146.2 de la Llei 30/1992 siguin aplicables al cas. En conseqüència, és exigible una reclamació de responsabilitat a AENA, sense perjudici que aquesta pugui exercir alguna acció de repetició contra els controladors aeris, en virtut del Reglament CE/261/2004 que estableix normes comunes sobre la compensació i l’assistència als passatgers aeris en cas de denegació d’embarcament i de cancel·lació o gran retard dels vols i la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 23 d’octubre de 2012. De fet, el jutge va considerar que no podia apreciar-se força major.
Contra la citada sentència, l’Advocacia de l’Estat va interposar un recurs d’apel·lació, ja que considerava que la sentència europea presa com a base no tenia relació amb el cas enjudiciat. A més a més, considerava que en aquest cas no és aplicable el principi de responsabilitat patrimonial universal establert per la jurisprudència, ja que concorre força major i es contradiu la Llei Orgànica 4/1981. Finalment, va al·legar que s’ha portat a terme una valoració de la prova incorrecta en la quantificació dels danys.
En la sentència de 10 de juliol de 2013, l’Audiència Nacional determina que l’objecte de la controvèrsia ja va ser examinat per la sala en la seva Sentència
de 15 d’abril de 2013 (responent al principi d’unitat). En la citada sentència, el tribunal proclama que l’article 139 de la Llei 30/1992 estableix el dret dels particulars a ser indemnitzats per les Administracions Públiques de tota lesió patida en qualsevol dels seus béns o drets, excepte en casos de força major, quan la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics. Es tracta d’una responsabilitat directa y objectiva, és a dir, no requereix ni culpa ni negligència.
En la sentència d’instància es va determinar que la “vaga salvatge” dels controladors aeris es va materialitzar els dies 3 i 4 de desembre de 2010 amb un abandonament dels llocs de treball de la majoria del col·lectiu. Davant d’aquesta situació, es va tancar l’espai aeri. La citada resolució considera que es va tractar d’una situació absolutament imprevisible i aliena a la planificació pròpia de qualsevol empresa, ja que el tancament de l’espai aeri és una situació excepcional, greu, imprevisible i inevitable que va obligar al Govern a adoptar mesures totalment extraordinàries (recordem que es va adoptar el Reial Decret 1611/2010, de 3 de desembre, mitjançant el qual encarregava transitòriament al Ministeri de Defensa les facultats de control del trànsit aeri atribuïts a l’entitat pública empresarial d’AENA i el Reial Decret 1673/2010, de 4 de desembre, pel que es declara l’estat d’alarma en la normalització del servei públic essencial del transport aeri). De fet, el tribunal considera que l’empresa no hauria pogut prendre mesures per garantir els serveis mínims, ja que en cap moment va existir cap convocatòria oficial de vaga. Segons l’Audiència Nacional, el tancament de l’espai aeri va derivar de la imperiosa necessitat de garantir la seguretat de les persones i aeronaus. A més a més, va ser conseqüència de l’actuació premeditada i concertada dels controladors aeris que, sense previ avís i sense utilitzar les normes de conflictivitat laboral, van abandonar massivament els seus llocs de treball sota el pretext d’incapacitat física o psíquica sobrevinguda. L’Audiència insisteix que l’actuació es va produir fora de l’àmbit de la relació funcionarial o de dependència laboral amb l’empresa AENA, ja que no es va produir durant l’exercici de les tasques laborals que tenen com a finalitat permetre el funcionament dels serveis públics.
Pel que fa a les sentències que s’invoquen, aquestes versen sobre decisions prejudicials en relació a la interpretació de determinats articles del Reglament CE/261/2004 i aquest reglament pretén reforçar les normes mínimes comunes de protecció per consolidar els drets dels passatgers. En el cas que ens ocupa, la reclamació és extracontractual, per tant, la legislació nacional és l’aplicable. A més a més, la citada sentència tracta la problemàtica del tancament de l’espai aeri degut a un fenomen natural, però aquest no és el cas que ens ocupa. Per tant, en aquest cas, existeix un clar trencament del nexe causal entre l’activitat de l’administració i el dany al·legat.
Finalment, l’Audiència Nacional decideix revocar i deixar sense efectes la Sentència del Jutjat Central Contenciós-Administratiu número 8 de 31 de gener de 2013.
