Sonata de Dret Penal a l’AP de Girona

foto daura

Per David Daura

Una immensa part de la societat i bona part de la comunitat jurídica ha quedat en un absolut estat de shock en saber del procediment penal que se segueix contra Laia Martín, coneguda ja com la Pianista de Puigcerdà, davant l’Audiència Provincial de Girona.

Sorprèn perquè la jove pianista s’enfronta a un procediment que, de complir-se les pretensions de l’acusació, poden suposar-li una pena de presó de set anys i mig. Segons sembla (presumptament, que diem els juristes), durant els anys 2003 i 2007, la Laia tocava el piano un mínim de cinc dies a la setmana, de les 9 a les 13 hores i de les 14 a les 18 hores. Aquesta dedicació per picar el teclat va incomodar a la veïna del pis de dalt, part actora del procés, fet que va propiciar la intervenció de la direcció general de Qualitat Ambiental, la qual va assenyalar que s’estaven superant els límits legals en qüestió de immissions sonores.

La qüestió és que la veïna, víctima de l’ansietat i en algunes ocasions, obligada a deixar temporalment el domicili, ha interposat la corresponent querella contra la Laia i contra els seus pares, en qualitat de col·laboradors necessaris, d’un delicte contra el medi ambient per contaminació acústica, i un altre per lesions psíquiques. Tot amb el corresponent suport del Ministeri Fiscal, que, en el seu escrit, també ha demanat la inhabilitació durant quatre anys per a l’exercici de qualsevol professió o ofici relacionada amb l’ús de pianos com a instrument musical.

Aquest article, però, no pretén fer una anàlisis exhaustiu sobre l’articulat que el Codi Penal dedica als delictes contra el medi ambient (potser, en una altra ocasió) sinó més aviat pretén ser un crit de desesperació contra el mal ús del procediment penal.

Com ha afirmat Marc Molins Raich, advocat de Laia Martín, “la jurisdicción penal está reservada al castigo de las conductas más graves y ofensivas de la convivencia y este tema nunca se tendría que haber criminalizado. Y, en caso de ser judicializado, como máximo en la vía civil o administrativa”. Tota la raó del món.

L’altre dia un company lletrat, també penalista, em comentava el següent cas: un client seu volia denunciar per estafa a una constructora que li hi havia venut un immoble dins d’una promoció. El quid del problema era que la casa estava en unes condicions pèssimes, amb parets i finestres massa primes que deixaven passar el fred, una instal·lació elèctrica que funcionava segons la voluntat dels Déus, una cuina amb fogons en comptes de vitroceràmica, entre altres desperfectes que no es corresponien a les fotos que els hi havia ensenyat.

L’estafa, el seu tipus (amb l’engany suficient, el perjudici econòmic…), no hi era, senzillament perquè no hi havia hagut cap intenció d’estafar sinó més aviat una falta de professionalitat per part de la constructora, sent doncs una qüestió merament civil més que no pas penal. La cosa és que el company va haver de fer mans i mànigues per a convèncer al seu client de desistir en la seva posició de denunciar-lo per la via criminal. Suposo que el client pensava que el procés penal tindria un efecte més coaccionador davant la constructora. El propi vocabulari (querella criminal, estafa, pena de presó, multa penal…) tenia una connotació més negativa – més fosca, si es vol –, que no pas el vocabulari civil (demanda civil, incompliment de contracte, responsabilitat civil…).

En el dret penal, l’esquema més primari és el de delicte – pena. Sent el delicte l’acte tipificat, antijurídic, culpable i punible, i la pena el mal que imposa el legislador per la comissió del delicte. La pena, no obstant, té, entre d’altres, un aspecte fonamental: la seva justificació. La pena es justifica si aquesta i només aquesta sigui l’únic mitjà de repressió per mantenir la correcta convivència de la comunitat. Sense aquesta pena, s’argumenta, la convivència social seria impossible.

El dret penal és la manifestació més poderosa en la que ens podem trobar a l’Estat. És l’eina més violenta que té per exercir el denominat control social. És per això que té la consideració d’ultima ratio, de darrer recurs al que s’ha de donar ús si n’hi ha d’altres que, sent menys lesius i alhora més efectius, serveixen a la mateixa finalitat.

Quin bé suposarà per a Laia Martín estar set anys i mig a presó? Cap. En què pot quedar la dedicació i l’esforç, l’entrenament diari dels dits al teclat? En una prohibició de quatre anys d’exercir com a pianista.

Quin missatge estem enviant als futurs pianistes quan seuen al piano de casa seva i es disposen a assajar? Que el so que emeten és un delicte, potser?

Hi ha vegades en què el dret penal és urgent i necessari per garantir la correcta convivència entre tots els membres de la comunitat, d’altres és millor deixar-lo dins de la seva corresponent capsa de Pandora, doncs en ell hi podem trobar mesures desproporcionades als mals que pretenem posar-hi remei. En una època en la que es vol convertir el dret penal, amb la futura reforma, en una eina des d’on exercir el populisme punitiu, cal repensar quina és la finalitat que li volem donar a aquesta branca que ni el propi Cesare Beccaria sabria reconèixer de tan malmesa com l’hem deixada.

David Daura

Llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Advocat penalista a Atienza Advocats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *