La LOMCE i el socialisme

Carlos LoraPer Carlos Lora

Des de l’aprovació pel Consell de Ministres de l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), i la seva posterior tramitació parlamentària, hem assistit a l’enèsima batalla ideològica –que no d’idees- entre socialistes i populars que, per variar, no es fonamenten en arguments jurídics o econòmics sinó en dogmes que en la major part de les ocasions són creats ad hoc per a l’ocasió. Ni és cert, com pretenen alguns, que la LOMCE sigui la fi de l’educació pública –més aviat al contrari -, ni és cert que sigui la Llei el que necessita el sistema educatiu del nostre país per oferir als ciutadans la possibilitat d’educar als seus fills de conformitat amb les seves pròpies conviccions.

Des del meu humil punt de vista, el debat no hauria de recaure sobre qui és millor legislant, sobre qui dóna o qui lleva “drets” o sobre si ha d’haver-hi tres o quatre hores de matemàtiques a la setmana, doncs el problema del nostre sistema educatiu és un problema més profund: com en moltes altres coses, Espanya té por a la llibertat. L’educació, perquè suposi el ple desenvolupament de la personalitat al fet que fa referència el número dos de l’art. 27 de la Constitució, que alberga precisament l’educació, no pot veure’s blindada o limitada per motius que sempre seran arbitraris i coactivament imposats a totes les persones.

Totes les lleis educatives que aquest país ha patit des de l’arribada de la democràcia han estat cosines germanes, precisament, en aquest punt: en totes elles, l’Estat era l’únic dissenyador d’un pla d’estudis, que sempre era imposat sobre tots, de manera que als centres privats els restava únicament una funció de mera gestió dels mitjans amb els quals desenvolupar l’activitat educativa.

Ara bé, és conforme això amb un veritable Estat de Dret? És respectuós amb un els principis inspiradors d’un Estat de ciutadans lliures i iguals que algú limiti el seu propi desenvolupament ideològic i, més enllà, de la seva pròpia consciència? En altres paraules, el problema a Espanya està en si hi ha o no una optativa a la religió o si es va a finançar a col·legis d’educació diferenciada? Clarament, no. El debat que condueixi a una Llei educativa que sigui autèntica garant de l’autonomia de tots els ciutadans ha de passar necessàriament per assegurar el lliure desenvolupament de la personalitat perquè els ciutadans tinguin un sentit crític. Però clar, per a unes persones que han viscut, viuen i pretenen seguir vivint del sistema, això no importa. És més: com més control exerceixi l’Estat sobre els individus, més fàcil serà controlar el seu pensar i el seu actuar, i mantenir el sistema implantat del que tan ben es viu.

Espanya necessita, també en matèria educativa, llibertat. Molta més llibertat. Aquesta llibertat, precisament implicaria una Llei que permetés que cada família pogués triar sense cap impediment de ningú quines matèries han d’aprendre els seus fills i quins no. I, llavors, per arribar a això, hauria de desaparèixer el disseny dels plans d’estudi per part de l’Estat, imposats mitjançant la coerció a tots, siguin o no conforme a la seva consciència, perquè siguin els pares els que triïn a través d’aquest instrument tan antic com l’home que no és un altre que el mercat. Així, si un pare volgués, per exemple, que el seu fill donés cinc hores setmanals de música –i d’una música, dit sigui de pas, donada com ha de donar-se, i no com s’imparteix en els col·legis avui dia-, qui és l’Estat per dir que no a aquest pare? Qui és l’Administració per obligar a aquests pares a contractar classes extres, al mateix temps que els cobra per un ensenyament que no volen? No seria més conforme amb la llibertat deixar que els qui demanden aquesta determinada educació i els qui són capaces d’oferir-la arribin a un acord perquè les seves respectives utilitats quedin satisfetes?

Tot això, per descomptat, sense perjudici que la renda no ha de ser límit en l’accés a l’educació: per a les persones que no puguin fer front, total o parcialment, al cost de l’educació, pot admetre’s que l’Estat aporti una quantitat equivalent al cost pel qual van a ser subsidiats, a través d’instruments com pot ser el xec escolar. Assenyali’s referent a això que això va sense perjudici que es pugui entrar a debatre sobre la necessitat o no que l’Estat estableixi uns límits que impliquin que, a certes edats, es deguin haver adquirit uns coneixements mínims.

Sobre aquest assumpte de la llibertat d’educació hi ha, a més, una fal·làcia que es pretén esgrimir contínuament i que posa la punta a la intromissió estatal en la vida privada de cadascun: l’educació “pública” és gratuïta. Mentida. Què passa, que els mestres i professors no cobren diners? Per ventura les companyies d’electricitat i de gas regalen els seus serveis als centres educatius? És que no costa el manteniment d’aquests? Doncs clar que sí. Clar que la prestació del servei d’educació té un cost.

I, per descomptat, clar que aquest cost ho paguem els ciutadans. Tots els ciutadans. Cada vegada que comprem el cafè que desdejunem, cada vegada que cobrem una nòmina o que tirem gasolina en els nostres vehicles, ens estan cobrant l’educació “pública”. Una educació, un servei, que ningú ens ha preguntat si volem consumir. Per si de cas, ens ho cobren. Que no t’agrada, si tens diners vas a un col·legi privat i, si no “ajo y agua”. Però ho pagues. No seria més lògic, i més digne envers les persones amb menys recursos, que es deixi en la butxaca dels ciutadans el que costa l’educació perquè siguin aquests els que decideixin a qui donar aquesta quantitat segons com vagin a rebre-la?

Comptat i debatut, el procés legislatiu en el camp educatiu no ha de basar-se en una discussió sobre qui dissenya un millor pla d’estudis, sinó en un debat sobre quines mesures poden garantir més efectivament la llibertat dels ciutadans a l’educació. I de cap manera pot dir-se que això sigui el que s’ha fet a Espanya en els últims trenta i tants anys. Sí que és cert que aquesta nova proposta conté dues lleus esquerdes d’aquest sistema en honor d’una major llibertat, com són la possibilitat de triar la religió que sigui en els centres educatius per a la formació com a persones dels nens, si es vol, o de no fer-ho, en cas contrari, així com la possibilitat que, independentment del nivell de renda, els pares puguin triar portar als seus fills a col·legis mixts o d’educació diferenciada. Benvingudes siguin. Quina llàstima que sigui sobre elles sobre les quals, precisament, s’ha centrat tot el debat, per descomptat sempre amb intenció de suprimir-les.

Sincerament, no sóc capaç d’entendre el comportament dels partits polítics al nostre país. D’una banda, un suposat partit lliberal-conservador que legisla cap a una major intervenció estatal en tots els àmbits de la vida del ciutadà, augmentant la coacció de l’Estat sobre aquest, i que en conseqüència no és tan liberal com se li suposa. Per un altre, un partit socialista que clama al cel amb una Llei educativa que reforça el control de l’estat sobre la llibertat ideològica dels ciutadans, paradigma del mateix socialisme que diu representar. El PSOE, en lloc de queixar-se d’una Llei genuïnament seva, hauria d’estar felicitant al Govern de Mariano Rajoy per, una vegada més, haver desenvolupat a la perfecció el seu propi programa electoral. I, mentrestant, la llibertat dels ciutadans, a fregir espàrrecs. Així ens va.

Carlos Lora

Estudiant de les Llicenciatures de Dret i ADE a la Universitat de Valladolid (UVA).

Delegat d’Alumnes en la Facultat de Dret de l’UVA, Vicepresident de l’Associació per a la Promoció del Dret Internacional (PRODEI) i de l’Associació per a l’Impuls de Projectes Empresarials (ASIPE).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.