María del Mar Almodóvar Ramos.
Traducció per Arantxa Bernal.
A tot estudiant li sorgeixen preguntes com: què m’agradaria estudiar? Què tindrà més sortides? I si em confonc? Immers en un mar de dubtes, uns es tiren al bassal sense salvavides estudiant la primera carrera en què els admeten, d’altres el que més “sortida laboral” té i d’altres simplement es deixen portar pel corrent del que li crida l’atenció. La veritat és que, encara que allò que és moralment correcte pugui semblar estudiar el que et crida l’atenció, sempre existeix el risc de patinar i pot passar que en descobrir a profundis la carrera no t’agradi. Aleshores, com saber que t’agrada alguna cosa sense conèixer-la?
Estudiar Dret, entès per la majoria de joves preuniversitaris o, fins i tot, per a simples ciutadans del carrer llecs en la matèria, és estudiar, estudiar i estudiar. Una cosa avorrida que tan sols consisteix en, una vegada més, estudiar i no pensar en numerologia; la via perfecta per deslliurar-se de tot allò que tingui a veure amb processos de càlcul mental, tot això amb un: Bah! Si amb Dret amb estudiar la llei n’hi ha prou! Som-hi!
Sota una infinitat d’opinions, està la concepció de la gent que s’aficiona al dret per superficialitat, per interès legítim, per gust o per obligació. I és que, qui no s’ha trobat mai amb aquesta situació a tot arreu? M’explico: em refereixo al típic comentari d’aquella persona que en la seva carrera va tenir alguna assignatura amb matèria en dret o “escolta campanes”, aquella que normalment fa al·lusió al dret com a una cosa superficial, tancada, moviment fosc dels vanitosos advocats que “sense moure un dit” es fan rics a costa dels seus clients i cauen així en la trampa de creure que, com que és possible manipular les primeres aparences superficials, s’està en condicions de manipular les substàncies profundes.
Apunto també, que encara que a tots aquells especialitzats en qualsevol matèria, professió o dedicació, i des del fons de la vocació i el coneixement que l’experiència, estudi o il·lusió ens evoca, hem volgut alguna vegada dir-li algú: No es parla del que no se sap! Però no és aquesta la meva intenció. Perquè és cert que encara que ningú, per prudència i discreció, no ha de parlar del que no sap, no és menys cert que si tots estrictament ens limitéssim a parlar del que sabem el món seria una immensa cartoixa de silenci.
Jo, estudiant de Dret, sóc conscient que és cert el que ens ensenyen a la universitat: per ser jurista fa falta bona memòria i gran capacitat d’abstracció, acompanyats d’un coneixement mínim de l’entorn social, polític i econòmic per a la correcta comprensió sobre la determinació i maneig adequat de les fonts del Dret, saber combinar-lo amb habilitat en documentació jurídica i utilització d’una informació degudament actualitzada a l’hora de la interpretació i aplicació, etc. Però, són suficients aquestes habilitats? És la professió de jurista merament això? Un currículum ple d’aptituds? Allà hi ha l’error.
Santo Tomás de Aquino va dir alguna vegada una cosa similar que “tota la capacitat de contemplació de les criatures no pot esgotar la quantitat d’essència que hi pugui haver en una simple mosca”. Per tant, és la professió de jurista una mera reunió d’aptituds? Un títol universitari acompanyat d’una llarga llista en formació? És aquesta la seva essència? No. El dret, així com la seva professió, és tan de tots des que naixem fins que morim, que és una cosa que molts s’atreveixen a classificar dins dels seus ideals per mera aparença. Ja que iniciant el meu camí de cara a la professió, no crec que la professió de jurista, igual com moltes d’altres, sigui simplement una reunió d’aptituds dins d’un context bàsicament formal i tancat. Que no és que no ho sigui, sinó que és molt més que això, és feina, tenacitat, enginy, constància, dedicació… Un jurista és un intel·lectual que necessita una visió àmplia per no només convertir-se en un tècnic de les lleis.
Com convèncer l’entorn que la norma sol ser la petitíssima part de la punta de l’iceberg? Com fer veure que darrere de cada llei hi ha tradició, història, principis, que les lleis no són segons es dicten, sinó segons s’apliquen?
On vull arribar (que no és promocionar els estudis en Dret i, ho sento, la veritat és que tampoc no et vull ajudar a guanyar cap viatge a Eivissa, ni a l’Illes Caiman, ni a Cancún), és que igual que cap dels actes contra la llei no és nul, cap professió no és només aconseguir títols i feina, feina que tan difícil és d’aconseguir avui dia. Vivim en un context social desconcertant que es deixa portar per aparences i es deixa emportar per la creença que l’excel·lència i la professionalitat les marca el títol, i ni l’excel·lència ni la professionalitat les marca el títol, l’excel·lència la marca l’actitud i la professionalitat la marca la persona.
Cal fer veure a aquells indecisos que tots vam ser en un temps, que darrere de cada carrera hi ha esperit, que no es deixin emportar per les enraonies, que analitzin amb detall a què es dedicaran la resta de la seva vida, que assumeixin el repte del canvi i que no concebin la seva carrera professional només com una manera de tenir feina, ingressos, comoditat, sinó una manera de fer el que realment els interessa, que sigui el seva feina el que els involucri a satisfer la seva manera de pensar i sentir la resta de la seva vida. Perquè si és així, seran uns professionals d’excel·lència que faran el que els agrada i, sense cap dubte, rendiran els fruits que tothom espera.
Per a mi, estudiant en pràctiques, la primera satisfacció és saber que no em vaig confondre de camí, ja que no existeix cap recompensa més gran que la satisfacció de fer el que m’agrada.
Que són temps difícils? Està clar. Que per fer això ningú no et regalarà res? També. En una entrevista a Rafa Nadal li preguntaven que què feia davant d’un partit especialment difícil o quan en un partit la situació se li posava molt complicada, ell va contestar: “posar el doble d’il·lusió, el doble d’entusiasme i el doble de passió”. Cada un ha de ser motor de la seva pròpia motivació. Mai no deixis de fer coses, perquè de les coses que deixes de fer, lo de menys és el llit.
Des de l’esmorzar, tot és possible, em deia una persona recent coneguda, però molt apreciada. Mai no és tard per començar, i si no ho has fet ja … Comença! Un antic proverbi xinès aifrma que “tota crisi és un risc i una oportunitat”, i aquesta, que a molts serveix d’excusa, ha de servir-nos per deixar de banda tots els vicis que hem comès durant tant de temps.
María del Mar Almodóvar Ramos.
Departament Jurídic de la firma ÁREA, ABOGADOS Y ASESORES
Pots llegir més articles de l’autor al seu blog: Blog Ego Lego