El pols entre legalitat i democràcia

josep roches foto

Per Josep Rochés

Per fi tenim data i pregunta per la tan esperada consulta, però no ens enganyem: les coses no han canviat tant. Segueixen arribant –i amb més força que mai- els cops de porta, els pals a les rodes i les negatives rotundes des d’Espanya. I, alerta!, el Govern del Partit Popular ha deixat de ser l’abanderat de la causa, perquè a les seves proclames s’hi ha sumat amb cert fervor el Partit Socialista, entre d’altres. Ja té pebrots, amb perdó, que aquest sigui l’únic aspecte que els uneixi, i no l’educació o la seguretat dels ciutadans, per posar alguns exemples a l’atzar. Esquerres i dretes unides per una mateixa causa: que els catalans no tinguem ni la oportunitat de votar. Aquest és el nivell.

La veritat és que les discussions dialèctiques entre un i altre bàndol ja comencen a cansar. Mentrestant, el país és ple de tertulians que es deuen guanyar molt bé la vida anant de ràdio en ràdio i de plató en plató, però que certament no aporten masses idees noves al debat. I el motiu pel qual cansen i fins i tot, avorreixen, és perquè a Catalunya i a Espanya no es parla del mateix. I, suposo que estareu d’acord amb mi, quan en una discussió no es parla sobre el mateix, és impossible arribar a conclusions vàlides.

Us heu fixat en quin és l’únic argument que utilitzen els Rajoy, Rubalcaba, Gallardón, Chacón i companyia? la legalitat. Ens estem cansant de sentir que la Constitució no ho permet, que els Tractats de la Unió Europea ens farien automàticament fora i que quedaríem apartats d’organitzacions internacionals de les quals ara formem part. Seria tot un detallàs, ho dic ben seriosament, que el Sr. Mariano Rajoy, ara que ha tornat del funeral d’en Nelson Mandela –a l’Estadi que tants bons records li porta- la propera vegada que digui que una cosa és il·legal, com a bon amant de la legalitat, ens citi quin o quins articles de quina o quines lleis ho especifiquen. Els ciutadans no som com els Jutges, a nosaltres no se’ns aplica el principi iura novit curia.

A Catalunya, en canvi, ens hem entestat en parlar de quelcom més abstracte: la democràcia. Com que som tossuts de mena, els ciutadans i els polítics de Catalunya hem decidit fixar-nos objectius col·lectius a través d’un camí tortuós, però absolutament pacífic. Ens hem obsessionat en incloure tantes sensibilitats al procés, que ara resulta que no tenim una pregunta, sinó dues. Hem volgut convidar a la festa el partit d’un senyor federalista que fa quatre dies brindava per la Constitució amb els seus amics del no-no. I, a sobre, hem volgut ser tan escrupolosos en l’apartat jurídic, que no tenim una via per tal d’aconseguir la independència, sinó cinc.

Arribats a aquest punt, hem de preguntar-nos quin argument guanyarà el pols: seran les lleis o serà la democràcia? Com que no sé què ens depara el futur, m’agrada observar el passat, avui més present que mai: algú s’imagina que el món hauria rendit el mateix homenatge a Mandela si aquest, enlloc de desafiar-les, hagués obeït les lleis, abandonant els seus ideals?

Un dels arguments estrella extret del manual que utilitzen els contraris a la independència és l’amenaça de sortida de la Unió Europea. Així ho va afirmar el President del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, un senyor que representa a 500 milions d’europeus però que, per cert, ocupa un càrrec pel qual no l’ha votat ningú. Tot i que fins a dia d’avui cap precedent ni cap article del Tractat de la Unió Europea ni del Tractat de Funcionament de la Unió Europea ho preveu, hem d’acceptar aquesta possibilitat. El que és inacceptable és que no ens expliquin la segona part de la qüestió: la obligació irrenunciable d’Espanya de posar-se a negociar amb Catalunya les relacions d’aquesta amb la Unió Europea un cop adquirís la plena sobirania.

Deixant de banda aquesta discussió legal complicadíssima, algú ha sentit mai un representant de qualsevol institució de la Unió Europea negant el dret a l’autodeterminació de Catalunya? La resposta és no, perquè això xocaria de ple amb alguns dels pilars fonamentals de la Unió Europea: la democràcia i el respecte a les minories.

La modernitat, el progrés i la llibertat avancen molt més ràpid que les lleis, que no deixen de ser un reflex de les societats i una manera d’atrapar els signes del temps. Si us hi fixeu bé, els contraris a la independència no alcen les seves veus contra la independència, sinó contra la consulta en sí mateixa. Aquesta és la por que tenen els que s’autoanomenen “demòcrates” envers la democràcia. I aquesta por és el que ens farà guanyar el pols.

Josep Rochés

Graduat en Dret per la Universitat de Girona i la University College London. Estudiant de Màster en Advocacia. Analitzo l’actualitat des d’un punt de vista crític. M’apassiona l’esport, reunir-me amb amics i viatjar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.