Per Rafael Pozas
Actualment, vivim un període en el qual ni nosaltres mateixos sabem que pot passar d’aquí a uns mesos, ni tan sols el que pugui succeir demà mateix. Aquesta és la situació en la qual ens trobem i és que fa 5 anys no ens imaginàvem que anàvem a presenciar una de les pitjors crisis del segle. Aquesta crisi no només és econòmica sinó també social i política.
Avui dia, la societat està mostrant una actitud més passiva que activa davant les retallades que estem patint. No només retallades en educació, sanitat, pensions, sinó també en molts drets socials que tant de temps han costat assolir a la gent humil i treballadora. Però clar, sempre hi ha uns pocs als quals els interessa una societat esclavitzada i que cobri uns miserables 300 euros al mes. Aquest vell dogma ho veiem representat en les actuals polítiques d’austeritat.
No obstant això, el gran dilema que ens hauríem de plantejar és: Quina societat volem? Una societat al servei d’uns pocs o una societat per i per a tots? Doncs fent un cop d’ull, veurem que la gent es troba impassible davant les polítiques d’austeritat que tant mal ens estan causant, però també ens hem de parar a reflexionar sobre “Qui ens representa?”
No lluny de ser autocrític, la realitat és que gairebé ningú ha sabut donar resposta als problemes de la gent, però sent conscients que en èpoques de bonança la societat denotava un sentiment de passotisme envers l’actualitat política. Això, en part, ens ha conduït a la situació en la qual ens trobem: casos de corrupció, escàndols de les preferents, suborns, etc… Però el que no podem pretendre és tenir una classe política mitjanament decent si no li exigim com a societat formada, que siguin transparents i donin explicacions respecte tot el que fan, perquè si deixem que campin al seu plaer, el país estarà abocat al més absolut desastre.
A més, el pitjor de tot plegat és observar com persones implicades en casos de corrupció segueixen en càrrecs institucionals, i acaben creant càrrecs a dit pels seus “amics”, amb l’objectiu de seguir vivint de l’erari públic i sense aportar res a la societat. Tot això és un despropòsit que al final ens portarà cap a un final poc desitjat per ells, ja que correran el risc que la societat es cansi i reaccioni davant tants abusos.
Per tant, la societat demana la imperiosa necessitat d’ una regeneració política i no la de Rosa Díez, que porta més de 30 anys en càrrecs institucionals, perquè així la societat prosperi amb idees noves, joves formats i preparats per exercir aquesta tasca. Avui dia, nombrosos joves formats i treballadors han d’anar-se a l’estranger, per trobar un lloc de treball. Mentrestant, observem com alguns polítics, com el Ministre Wert, ens demanen excel·lència educativa quan ells mateixos no van arribar ni a la mitjana exigible per obtenir una beca.
Finalment, penso que ens trobem davant d’una situació bastant lamentable, ja que uns pocs s’estan carregant tot allò que tant els va costar als nostres avis i pares aconseguir, perquè tinguéssim una societat més justa i millor. No obstant això, la realitat és que l’ambició i egoisme d’uns quants s’està imposant sobre el benestar de la societat, alguna cosa que seria desitjable evitar i posar-li remei.
Rafael Pozas