Doble moral o reacció comprensible?

Redacció.

Durant les últimes setmanes, aquest país ha estat perseguit pel fantasma de la Constitució, sense que finalment pogués escapar-ne d’ell. Des de fa setmanes, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans va fallar contra la Doctrina Parot, dóna la sensació que la voluntat popular plasmada a la CE assumeix un to borrós, respecte a aquesta qüestió.

L’actual Constitució Espanyol en el seu article 25.2, estableix “Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estan orientades cap a la reeducació i la reinserció social (…)”

Aquest precepte, fins el moment, semblava plasmar la voluntat d’un poble, que a diferencia d’una tendència més nord-americana o asiàtica, rebutjava la incorporació de mesures que busquin el càstig del reu, més enllà de la seva reinserció social.

Doncs bé, donat que cap partit polític, al igual que la major part de la població, ha mostrat voluntat alguna de modificar aquest precepte, ens trobem davant la curiosa situació que ens envolta a l’actualitat; i és que han estat nombroses les manifestacions polítiques i populars, que mostren el seu rebuig a la sentència que deixa sense efectes la polèmica “Doctrina Parot”, el que ens condueix cap a un terreny d’obscuritat i confusió. Resulta doncs, incomprensible, que es pretengui reforçar una doctrina que va ser inconstitucional des del primer moment, un illot dins d’un ordenament jurídic que reclamava una reforma urgent i sobretot eficient, que adaptés l’ordenament jurídic a les necessitat socials actuals del nostre país.

Hem d’entendre llavors, que la voluntat popular, determina que davant determinats fets delictius, no hagi d’aplicar-se l’anterior precepte constitucional, i hipotèticament, hagin d’adoptar-se mesures menys “socials”. Tal vegada, això signifiqui una derrota constitucional, una mostra més que el sistema que vam pretendre crear en el seu moment, presenta manques que no poden ser esmenades més que mitjançant una reforma de la Carta Magna, ja que la introducció d’un precepte que permetés la cadena perpètua, vulneraria probablement la major part del contingut del text constitucional.

Resulta evident doncs, que la doble moral s’ha interioritzat en gran part de la població: ningú està a favor de la cadena perpètua o de la pena de mort, almenys segons s’expressa en els mitjans públics i xarxes socials, però en “petit comitè” sembla evident que serien mesures més que acceptables en “determinats supòsits”, i el problema ve d’aquí, ja que precisament això seria el més delicat de tot plegat, determinar aquests supòsits.
I això, ens porta a un conflicte encara major, i és que, resulta de nou incomprensible, que s’hagi consentit l’aplicació d’aquesta doctrina durant aquest període de temps, en el qual ja era coneguda la més que probable inconstitucionalitat de la mateixa, lluny de buscar la reforma jurídica pertinent per a la solució efectiva del problema.

Tant és així, que no podem pretendre que ens considerin un país democràtic, quan la població està conforme amb que es vulneri la Constitució, permetent que es condemni a determinats subjectes fora de la legalitat, i que a la vegada, la classe política no prengui cap mesura sobre aquest tema. I resulta incongruent, protestar i rebutjar una resolució com la d’Estrasburg, en comptes de promoure una reforma de l’ordenament espanyol que permeti l’aplicació d’aquesta doctrina amb la qual presumptament la majoria de la població està d’acord.

Tant és així, que percebre com un poble és capaç d’acceptar que es reguli la cadena perpètua, després d’haver estat absolutament en contra d’aquest tipus de mesures des que es va promulgar l’actual Constitució, mostra un problema social més que evident, agreujat per la falta de lliurament i de casta política dels nostres representants. Tant és així, que escoltar com davant la desesperació i el descontentament social, una població democràtica com la nostra, pot arribar a mostrar el seu suport davant la possibilitat de la instauració de la cadena perpètua o la pena de mort, és una mostra més que evident del gran problema al qual ens enfrontem.

Entenguem doncs, que no hem de fugir del fantasma constitucional, sinó promoure la seva reforma sobre la base de la voluntat popular, ja que en cas contrari, no podrem acusar als “monstres” d’Estrasburg del nostre problema, sinó que haurem de plantejar-nos si els monstres es troben descansant en les Corts Estatals, en lloc de complir amb les seves obligacions. Probablement, sigui el poble qui hagi de prendre les regnes i reclamar que la seva voluntat sigui plasmada jurídicament mitjançant els seus representants, i no limitar-se a tirar una papereta una vegada cada quatre anys, perquè siguem francs, si alguna cosa hem après durant els últims anys, és que això és tan absurd com inservible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.