Indemnitzacions milionàries per controlar el mercat del sucre

Per Neus Teixidor
Madrid

Els fets.

Fins a l’any 1986, el preu del sucre a Espanya és fixat per l’Administració, a partir d’una proposta de preus conjunta presentada per les empreses sucreres. Però, des del 4 de desembre de 1986, en aplicació de la normativa comunitària del sector del sucre, els fabricants de sucre tenen plena llibertat per fixar el seu preu. Evidentment, aquesta llibertat es troba limitada per les normes de la competència, que prohibeixen pràctiques abusives, com ara la concertació dels preus.

El problema que ens ocupa sorgeix l’any 1995, quan el preu d’aquest producte aplicat per totes les empreses sucreres d’Espanya pateix, simultàniament, una variació uniforme en la seva quantia. En aquest sentit, s’ha acreditat que, entre els mesos de febrer de 1995 i setembre de 1996, les empreses sucreres van concertar el preu de venta del sucre per a usos industrials.

Davant d’aquesta pràctica, el 10 de setembre de 1996, diverses associacions professionals de fabricants de galetes, caramels, xiclets, xocolata, pa, pastissos, massapans i torrons interposen una denúncia davant el Servei de Defensa de la Competència. Denuncien, a més de la concertació dels preus del sucre, la modificació simultània dels mateixos i el repartiment geogràfic del mercat i de clients.

Finalment, el Tribunal de Defensa de la Competència, en la seva resolució de 15 d’abril de 1999, considera acreditada la realització de les citades pràctiques prohibides i imposa a les companyies sucreres quatre multes (d’entre 107 i 827 milions de pessetes).

Aquesta resolució és recorreguda davant l’Audiència Nacional tant per les entitats denunciants, com per les entitats denunciades. Aquest òrgan, en la seva sentència de 13 de setembre de 2002, confirma la Resolució del Tribunal de Defensa de la Competència. Contra aquesta sentència, l’entitat demandada “EBRO PULEVA” interposa recurs de cassació davant del Tribunal Suprem. El citat recurs, és desestimat per la sentència de 26 d’abril de 2005.

Posteriorment, el 26 d’abril de 2007, alguns productors de xocolata i altres productes interposen una demanda pels danys i perjudicis causats per la concertació dels preus del sucre contra l’entitat “EBRO PULEVA”, qui evidentment es va oposar a la mateixa. El Jutjat de Primera Instància considera que van existir danys per la pujada dels preus concertada entre la demandada i les altres empreses integrants del càrtel, tot i que la seva quantificació no coincideix amb els acreditats per la part demandant. En conseqüència, el citat tribunal imposa la meitat de la indemnització sol·licitada.

Ambdues parts, descontentes amb la citada sentència, interposen un recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial de Madrid, que revoca la citada sentència. Aquest òrgan considera que no hi ha concertació de preus i que els preus són el resultat d’una negociació individual entre l’empresa demandada i cada una de les entitats demandants. A més a més, determina que les entitats demandants van repercutir la pujada de preus als consumidors finals. Finalment, aquest cas arriba al Tribunal Suprem.

La decisió del Tribunal Suprem.

El Tribunal Suprem determina que “EBRO PULEVA, S.A.” (actualment, “EBRO FOODS, S.A.”) és responsable dels danys patits per les entitats demandants com a conseqüència de la concertació dels preus portada a terme per l’entitat demandada amb la resta d’empreses sucreres durant el període entre febrer de 1995 i setembre de 1996.

En aquest sentit, considera provat que ha existit una pràctica de concertació de preus consistent en l’elevació il·lícita dels mateixos. No obstant, afegeix que la citada pràctica no suficient per si sola per declarar la responsabilitat de la demandada.

En conseqüència, determina que els danys patits no han estat repercutits pels compradors directes (els fabricants demandants) als seus clients, a diferència de l’argumentació seguida per l’Audiència Provincial de Madrid. En aquest sentit, hem de tenir en compte que la indemnització té com a finalitat la compensació dels danys, per tant, no és raonable que s’indemnitzi a qui no els ha patit (per exemple, qui els ha repercutit als consumidors finals). Aquest punt no va quedar suficientment provat en la sentència de l’Audiència Provincial.

Per tot això, el Tribunal Suprem estima plenament les pretensions de la part demandada. No obstant, considera que la dificultat probatòria és molt elevada i redueix la indemnització a la meitat.

1

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.