L’aforament dels diputats estatals i autonòmics ha estat una de les prerrogatives que els moviments socials han qüestionat que haurien de seguir existint en un país democràtic. El President i altres membres del Govern, segons la mateixa Constitució estableix en el seu article 102 (i 71.3 CE per a Diputats i Senadors), seran enjudiciats per la Sala Penal del Tribunal Suprem, quant a la seva responsabilitat penal es refereix.
Aquesta figura va ser justificada pel Tribunal Constitucional en la seva Sentència 22/1997 com una necessitat per protegir als membres del Govern enfront d’actuacions que menyscabin les seves funcions, a través de l’ús abusiu de querelles que confonguin la responsabilitat política i la penal.
Els Estatuts d’Autonomia, tal com autoritza la Llei d’Enjudiciament Criminal, han previst un aforament també per als membres del Consell de Govern i de les Corts autonòmiques, establint aquests en tots els casos la competència al seu respectiu Tribunal Superior de Justícia (per als fets delictius comeses a l’interior de l’autonomia).
Això sembla establir dues classes de ciutadans: Diputats, Senadors i membres del Govern, que veuen sotmesa la seva responsabilitat criminal a un Tribunal amb major prestigi per la seva simple condició de representants de la ciutadania, i altres persones, que han d’acudir a Jutjats rasos.
Aquesta circumstància va començar a suposar un assumpte d’interès nacional davant l’esclat de casos de corrupció diversos, i es va plantejar com una necessitat imperiosa per a la regeneració democràtica que desaparegués. Fins i tot entre els mateixos polítics hi ha veus contràries a aquest aforament. Una d’elles és Guillermo Fernández Vara, expresident de la Junta d’Extremadura i diputat d’aquesta autonomia, el qual, en el decurs d’una discussió a Twitter, va anunciar d’una forma més o menys solemne que renunciava al seu aforament. Ara bé, és això possible?
Si considerem l’aforament al que es “renuncia” com el que entén l’ordenament jurídic, és a dir, el desenvolupat abans, cap precepte de la Llei d’Enjudiciament Criminal sembla indicar la possibilitat de renunciar a aquest aforament. No resulta lògic que mitjançant voluntat, encara que sigui de l’imputat, es pugui modificar una llei imperativa, una llei que desenvolupa un dret bàsic per a totes les persones com és el dret al Jutge ordinari predeterminat per la Llei (24.2 CE), podent ser aquest esgrimit davant el Tribunal Constitucional si la instrucció i enjudiciament de la seva causa ha estat portada per un òrgan diferent al Suprem.
Cosa diferent seria que el diputat, senador o membre del Govern deixés de ser-ho, doncs la previsió legal preveu que el Suprem o els TSJ s’encarreguin d’aquestes causes mentre es mantingui aquesta condició, perdent aquests òrgans jurisdiccionals la seva competència si ho deixen de ser (per renúncia o per fi del seu mandat).
En definitiva, l’aforament serà qüestionable, tant en termes interns i de sentit de la justícia i de la representativitat política, com a externs si analitzem el sistema judicial comparat en aquest sentit, però en cap cas es pot renunciar a l’aforament sense renunciar al mateix càrrec que el motiva.
