Fa 522 anys, milions de jueus emprenien una diàspora cap a Àfrica, els Balcans i l’Imperi Otomà després de ser expulsats pels Reis Catòlics de la Península Ibèrica. Aquesta comunitat i la seva llengua, un tros d’espanyol del segle XV mantingut gairebé intacte en el temps, no s’han evaporat, ans el contrari els seus costums han sobreviscut al pas dels segles. És per aquest motiu pel qual des de fa anys s’intenta una reconciliació entre Espanya i els descendents dels jueus expulsats de la Península, una comunitat fortament vinculada encara amb nosaltres.
En l’actualitat, els sefardites podien obtenir la nacionalitat espanyola acreditant ser-ho i provant la seva residència legal a Espanya durant dos anys (assimilant la seva situació a la de les nacions iberoamericanes) o per carta de naturalesa, la qual s’atorga discrecionalment quan en l’interessat concorrin circumstàncies excepcionals.
Aquesta llei realitza dos passos: una concreció per al seu cas de tals circumstàncies excepcionals i una modificació de l’article 23 del Codi Civil. Quins seran tals circumstàncies? Provar la condició de sefardita i provar una especial vinculació amb Espanya, mitjançant un certificat expedit per la Secretaria General de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya, de l’autoritat rabínica competent, pels cognoms de l’interessat o per l’idioma familiar o la inclusió del peticionari o la seva descendència directa de persona inclosa en les llistes de famílies sefardites protegides per Espanya.
Així mateix, la modificació del Codi Civil va en la direcció de permetre que el sefardita que demani la nacionalitat espanyola no hagi de renunciar a la seva d’origen: de la mateixa manera que els nacionals de països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o Portugal poden no renunciar a la seva nacionalitat quan adquireixin l’espanyola (article 24.1 CC), la qual cosa es coneix com a doble nacionalitat, els sefardites passen a estar inclosos en aquesta llista.
