Per Carlos Lora
Traducció per Irene Belanche
Viure en un Estat de Dret és, tal com està el món ara, gairebé un luxe. Països en què els tirans espanten el poble de la voluntat del qual s’erigeixen com intèrprets màxims; països en què els interessos d’unes poques persones s’imposen coactivament a tots els seus “ciutadans” –en realitat, no crec que en aquesta situació se’ls pugui anomenar així–; països en què la major part de la població pateix d’escassetat de, fins i tot, els queviures imprescindibles per a la supervivència, pel caprici dels buròcrates de torn que fan i desfan al seu gust amb els recursos que haurien de pertànyer a aquests; països, en definitiva, en què la violència s’imposa a la llibertat de les persones que hi viuen, en el seu únic i exclusiu detriment, donen fe d’allò que dic.
No obstant això, en els darrers anys cada cop tinc més dubtes que Espanya sigui, en realitat, allò que un intel·lecte mitjà pot entendre com Estat de dret. Deixant apart el fet de la integració del poder polític a les estructures de l’Estat, arribant fins i tot a la total confusió amb aquestes, per emprar-les en benefici d’aquells qui formen part del sistema i perjudicant, en conseqüència, la gran majoria que únicament és utilitzada per sostenir-lo, han sigut moltes les situacions que s’han donat els darrers temps les que em permeten fer l’afirmació anterior.
Des de la no investigació que es va fer dels atemptats de l’11-M, emprant una presumpta aplicació del Dret per tractar de donar aparença jurídica a la denominada versió oficial dels fets, demostrant-se més tard que allò conclòs era fals, fins la corrupció generalitzada de totes les institucions de l’Estat, Comunitats Autònomes, Corporacions Locals, Corona, sindicats i un llarg etcètera, passant pels privilegis de què gaudeix una casta política, sindical i institucional que implica, entre moltes altres coses, la desigualtat davant la llei respecte de la que es fa al comú de les persones en un exemple més que clarivident d’autoconservació són només alguns d’ells amb què, d’alguna manera, finalitza la llista; tot al contrari, no fa més que començar.
No obstant això, en el punt de vista, hi ha una dada d’especial rellevància que permet delimitar la fràgil línea que separa un autèntic règim democràtic, un veritable Estat de dret del totalitarisme més atroç: la llibertat de premsa. D’aquesta manera, quan en un país, tot i la putrefacció que es gesta a les seves entranyes i que s’estén de forma metastàsica al conjunt de la societat que la pateix, continuem trobant-nos davant d’un Estat democràtic. És cert que aquest estarà lluny de ser perfecte –més aviat, tot al contrari: estarà a prop de continuar el camí emprès, d’acabar amb la citada llibertat–, però encara hi haurà una petita llum que, tot i la negror cada cop més densa que es forma al seu voltant, permetrà els seus ciutadans mantenir el somni i la il·lusió d’arribar a viure en una nació de ciutadans lliures i iguals davant la llei.
Al contrari, quan s’ataca la llibertat de premsa, impedint que els periodistes informin i opinin, des de les seves profundes conviccions, però sempre subjectant-se a la veritat, està clar, per motius purament polítics, o s’intervé al món de la comunicació per tractar de consolidar els medis afins al sistema alhora que s’acaba amb aquells que s’erigeixen en detractors del mateix, o, en fi, s’exerceix pressió des de l’ens coaccionador per excel·lència –que no és un altre sinó l’Estat– perquè els medis de comunicació siguin dirigits per una persona o una altra, s’està conculcant frontalment el contingut essencial del dret a la llibertat de premsa, un últim raig d’esperança dels qui estimem la llibertat ja de per sí malmesa.
Per descomptat, Espanya no pot presumir de trobar-se en la primera de les situacions. Més aviat, en els últims anys s’han portat pràctiques des del poder polític que han ficat la directa en la segona de les descrites. Quan, durant la segona legislatura del govern de Rodríguez Zapatero es va fomentar –i fins i tot es va implorar– des de l’Executiu, la duopolització del mercat de la comunicació, no es va donar més que el tret de sortida cap a aquest rumb. Amb l’absorció de la televisió del moribund grup PRISA per MEDIASET, en aquell moment propietat, d’una banda, de Silvio Berlusconi, i de l’altra, dels canals de MEDIAPRO, el nounat grup que Jaume Roures va posar al servei del Partit Socialista, en un intent de mediatitzar ja sense punt de connexió amb la independència informativa el programa que ZP es disposava a desenvolupar durant els seus anys de mandat, per l’Antena 3 de José Manuel Lara, conformant el que avui s’ha anomenat ATRESMEDIA, es va aconseguir el primer dels objectius proposats: la formació d’una mena de càrtel en què col·ludien dues empreses amb interessos, capital i estructura similars que permetien absorbir la pràctica totalitat del mercat de la publicitat. Si a aquest fet li afegeix que, paral·lelament al procés descrit, es va suprimir la publicitat de Ràdio Televisió Espanyola, deixant lliure el corresponent nínxol de mercat per un major lucre –i glòria– dels nous gegants de la comunicació espanyola, queda més que demostrat que la situació a què s’ha conduït a la premsa espanyola dista molt de ser la ideal en un Estat democràtic de dret.
Aquesta situació no s’ha mogut gens ni mica amb el canvi de signe polític en el Govern d’Espanya, el 2011. Per contra, la intervenció política dels informatius de Televisió Espanyola que ha dut a terme la nova direcció de l’ens públic, a les ordres directes del Ministeri de la Presidència, i la seva conseqüent conversió en un pamflet més del sistema només ha contribuït a eliminar la possibilitat que la llibertat de premsa triomfés a Espanya. D’altra banda, als pocs mitjans de comunicació que han gosat aixecar la veu i tractar de fer un periodisme diferent, per descomptat ideològicament marcat, però de cap manera servil del sistema, se’ls ha fet pols reiteradament des del poder. Un exemple del que dic pot ser la situació actual del Grup Intereconomía. Lluny de ser un grup mediàtic imparcial –tinc la certesa que, per descomptat, no pretén ser-ho–, ha estat un dels principals aparadors del món liberal –i, en part també, del vinculat a l’humanisme cristià– ja des dels governs socialistes de ZP.
El Partit Popular devia pensar, però, que amb la seva victòria electoral el 2011 aquest grup es bolcaria amb l’acció del Govern de Mariano Rajoy, fes el que fes. No podia estar més equivocat: agradarà o no agradarà, es coincidirà amb el que es diu en els mitjans que l’integren o no, es podrà discrepar i, fins i tot, rebatre les posicions que sosté la seva línia editorial, però, per descomptat, no es podrà dir que hagi estat el martell mediàtic del Govern. I així els ha anat: mentre no es dubta un instant a subvencionar al Grup PRISA des del poder, s’està cada cop més als llimbs, a l’estil del tradicional joc, perquè arribi un moment en què Intereconomía no pugui continuar “jugant”.
Tres quartes parts del mateix ha passat amb el diari El Mundo, avui propietat del grup italià RCS: en una tasca d’investigació sense comparació en la breu història democràtica d’Espanya, el diari que durant poc més de vint anys ha dirigit Pedro J. Ramírez ha prestat incommensurables serveis a l’Estat de dret: dels GAL a l’11-M, i més recentment amb els anomenats cas Bárcenas o cas NOOS, El Mundo de Pedro J. ha demostrat que no li importava qui governés, sinó que per sobre d’això hi havia la llibertat i la veritat. Conclusió: Pedro J. és destituït per un dit a l’ombra del poder polític, i El Mundo posat a la venda pel seu actual propietari.
Un altre exemple es pot veure amb la creació –ja el 2005, sota un govern nacional-socialista– del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, un òrgan administratiu –cal subratllar aquest qualificatiu, per la rellevància jurídica que té el pertànyer a l’Administració i no al poder judicial– que pot prohibir als mitjans de qualificació catalans –novament, cal notar aquest adjectiu, per l’extensió ultra vires de les seves potestats que ha anat fent aquest òrgan des de llavors– emetre opinions contràries a la posició oficial del Govern secessionista d’Artur Mas. Des d’aquí, en els últims mesos, no s’ha dubtat a imposar sancions a periodistes nacionals i, fins i tot, com és el cas d’Inés Arrimadas, de representants dels catalans en el seu Parlament autonòmic per oposar-se frontal i públicament a la conculcació del règim constitucional en aquesta comunitat autònoma
Sincerament, crec en Espanya. Crec i vull que el meu país sigui veritablement una nació de ciutadans lliures i iguals davant la llei, on cadascú pugui realitzar la seva vida de la millor maner d’acord amb la seva concepció de la felicitat. No obstant això, a dia d’avui és impossible: mentre el poder públic no deixi d’intervenir la llibertat de premsa, mentre no es deixi de remoure a tot aquell que és crític amb l’acció que duen a terme els nostres representants –tinc la sensació que sovint, i cada vegada més, se’ls oblida que són, precisament, això– a les institucions de l’Estat, i mentre no es concedeixi llibertat completa perquè el mercat de la comunicació funcioni segons els interessos dels demandants d’ informació –els ciutadans– i no del dels buròcrates instal·lats a les seves poltrones, Espanya no serà un país lliure. En altres paraules, mentre els polítics de tot signe ens segrestin la informació, ens impedeixin saber el que fan i el que no fan i manipulin a la societat, estarà garantit el camí d’Espanya a l’abisme al final del qual conclou l’Estat de Dret.
Per Carlos Lora
Estudiant de les Llicenciatures de Dret i ADE a la Universitat de Valladolid (UVA).
Delegat d’Alumnes a la Facultat de Dret de la UVA, Vicepresident de l’Associació per a la Promoció del Dret Internacional (PRODEI) i de l’Associació per a l’Impuls de Projectes Empresarials (ASIPE).