La televisió gallega controlarà els e-mails dels seus treballadors

Per Anna Jiménez
Barcelona
 
 

La televisió gallega va anunciar que revisarà els correus electrònics dels seus treballadors justificant aquesta mesura en el risc de fuga d’informació. En aquest article, però, ens centrarem en la figura de l’empresari i no en la del treballador. És a dir, analitzarem des de dos punts de vista —el laboral i el penal— què diu la nostra legislació sobre la conducta de l’empresari que controla els correus dels seus treballadors, sense entrar a analitzar què passa si un treballador difon informació empresarial, si bé avancem que podria tractar-se d’un delicte de revelació de secrets laborals o professionals de l’article 199 del Codi Penal.

Doncs bé, en primer lloc, la legislació laboral contempla a l’article 4.2.e) de l’Estatut dels Treballadors que un dret bàsic del treballador és el respecte a la seva intimitat. Tanmateix, enfront d’aquest hi ha el dret de l’empresari de comprovar que els mitjans empresarials posats a disposició del treballador són emprats correctament en el si de la prestació laboral. Es tracta doncs, un cop més, de ponderar dos drets i establir una relació entre els mateixos. Al respecte, el Tribunal Suprem a la STS de 26 de setembre de 2007 va dir que aunque el trabajador tiene derecho al respeto a su intimidad, no puede imponer ese respeto cuando utiliza un medio proporcionado por la empresa en contra de las instrucciones establecidas por ésta para su uso y al margen de los controles previstos para esa utilización y para garantizar la permanencia del servicio. Per tant, allò decisiu per a què l’empresari pugui controlar els correus dels empresaris és que hagi informat de tal possibilitat prèviament.

Des de la jurisdicció penal es reflexiona si la intercepció de correus electrònics pot constituir en algun cas delicte de descobriment i revelació de secrets per part de qui intercepta tals correus (empresari) tipificat a l’article 197.1 del Codi Penal que disposa que “el que, para descubrir los secretos o vulnerar la intimidad de otro, sin su consentimiento, se apodere de sus papeles, cartas, mensajes de correo electrónico o cualesquiera otros documentos o efectos personales o intercepte sus telecomunicaciones o utilice artificios técnicos de escucha, transmisión, grabación o reproducción del sonido o de la imagen, o de cualquier otra señal de comunicación, será castigado con las penas de prisión de uno a cuatro años y multa de doce a veinticuatro meses”.

El punt de partida passa per establir que el bé jurídic protegir mitjançant aquest tipus delictual és la intimitat, en tant que dret fonamental, si bé hem de recordar que no és una protecció absoluta doncs tal intimitat es pot veure graduada o perfilada en certs àmbits com podria ser el cas que ens ocupa: un treballador té dret a la intimitat, però s’entén que el seu correu corporatiu pot ser controlat per l’empresari a fi de verificar que efectivament el treballador està emprant el seu correu en el context de la seva activitat professional, amb la condició, igual que es demana en seu laboral, que el treballador ha d’estar advertit de tal possibilitat doncs la conducta delictiva apareix quan no hi ha consentiment del titular del bé afectat. De concórrer tal avís i acceptació pel treballador, si l’empresari controla el correu institucional dels seus treballadors, s’entén que no hi ha lesió del bé jurídic protegit —intimitat personal— vetant així la possibilitat d’imputar el delicte de descobriment i revelació de secrets a l’empresari. Des de la doctrina es debat si tal consentiment del treballador exclou el tipus o l’antijuridicitat, però sembla més correcta la primera tesis en tant que la presència del consentiment fa desaparèixer qualsevol lesió del bé jurídic protegit.

A més, el tipus subjectiu, a més d’incorporar el coneixement dels elements del tipus objectiu, demana “que la acción haya sido ejecutada con la finalidad de (“para”) franquear el umbral de la  intimidad de otro. Por lo que, si en el caso que se examina -en el que, a tenor de los hechos, lo deliberadamente invadido fue una cierta privacidad propia de los afectados como profesionales […]- se hubiera producido alguna lesión de su  intimidad, esta, en cuanto no cubierta directamente por ese “para”, sería imputable, a lo sumo, a un dolo eventual y, por eso, no podría resultar penalmente relevante a los efectos del precepto aquí tomado en consideración” (STS de 237/2007, de 21 de març).

Per últim, afegir que el tipus de l’article 197 CP, per aplicació de l’article 210 CP, necessita d’un requisit de procedibilitat: la denúncia de la persona agreujada. En cas de no concórrer, no es podrà obrir el procediment penal.

219883-email-envelope_original

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.