Inviabilitat consultiva

Foto artículoPer Guillermo Sánchez-Archidona 

Traducció per Arantxa Bernal

L’arxiconegut article 2 de la Constitució —en el qual s’estableix que la sobirania nacional resideix al poble espanyol— i la seva transcendència jurídica contrasta radicalment amb l’afany independentista del president de la Generalitat, Artur Mas, d’una banda limitat a les seves facultats conferides per la pròpia Constitució, a la qual està sotmès en matèries sobre consultes a la ciutadania, i de l’altra prossegueix en la seva intenció de realitzar aquesta autodenominada —i inconstitucional— consulta únicament a la zona catalana. No només això, l’èxtasi d’aquest buit es consuma en la pretensió del president de convocar per si sol l’esmentada consulta, provocant-nos aquesta situació diverses llacunes jurídiques per analitzar.

Un cop establertes aquestes premisses, cal preguntar-nos sobre la sobirania i la seva transcendència, és a dir, si com diu l’article 2 de la Constitució esmentat anteriorment la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, entenent per “poble espanyol” tots els residents legals en la geografia espanyola. Semblen desvirtuar-se de facto les pretensions del president de la Generalitat, ja que una hipotètica consulta sobre una Catalunya independent hauria d’englobar el conjunt de tots els espanyols; en altres paraules, tindrien dret a decidir sobre aquesta qüestió tant els ciutadans de Sanlúcar de Barrameda com els de L’Hospitalet de Llobregat, degut que de qualsevol altra forma es vulneraria l’articulat de la nostra Carta Magna. Així, ens trobem que Catalunya per si sola no és un subjecte jurídic sobirà amb la facultat per decidir un assumpte de competència nacional extrapolant la qüestió únicament a un determinat lloc geogràfic.

D’altra banda, ara que ja ens hem endinsat en el tema consultiu, i de nou amb la Constitució Espanyola com a pretext, l’article 92 estableix que “les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans”, al qual afegeix el segon apartat “el referèndum serà convocat pel rei a proposició del president del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats”. D’aquesta manera ens trobem amb un segon aspecte que acaba de desvirtuar l’aquelarre independentista d’Artur Mas: en primer lloc, les competències de la Generalitat —segons la pròpia Constitució— no s’estenen per convocar l’esmentada consulta, ja que aquesta ha de ser convocada pel rei a petició del president del Govern, i per tant i en segon lloc, el president de la Generalitat de la mateixa manera continua sense gaudir de competències en aquest aspecte, en no reconèixer-se-les la Constitució ni aparèixer recollit com una possible delegació de competències al Parlament català. L’esmentada delegació ha estat reafirmada encara més davant la negativa del Govern, transmesa al Congrés dels Diputats, a la proposta de llei aprovada pel Parlament català en la qual reclama textualment la delegació a la Generalitat de “la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu sobre el futur polític de Catalunya”, ja que no seria possible sota cap aspecte ni context una declaració unilateral d’independència que gaudeixi de transcendència jurídica, com Artur Mas va suggerir fa tan sols uns dies.

Per tant, veiem com les aspiracions del senyor Mas no concorden amb l’articulat, al qual ell mateix està sotmès, com ja hem esmentat, i que ha estat reafirmat pel Tribunal Constitucional mitjançant la Sentència 31/2010 de 28 de juny, que realitzava una interpretació restrictiva sobre determinats aspectes de l’Estatut d’autonomia català —des del preàmbul en el qual es definia “Catalunya com a nació” fins a aspectes clau com són el règim de competències i finançament—. La situació suposa una absoluta incompatibilitat amb el nostre marc constitucional de referència que, en conclusió, impossibilita dur-la a terme sense infringir la pròpia Norma Suprema.

És més, en els fonaments de l’esmentada sentència s’al·ludeix a una altra sentència del Tribunal Constitucional, la número 103/2008 d’11 de setembre —popularment coneguda com Pla Ibarretxe”—, en la qual es declarava per unanimitat la inconstitucionalitat de la Llei de consulta basca per violació de l’article 149.1.32 de la Constitució. Aquest article reserva a l’Estat la competència exclusiva per autoritzar la convocatòria de consultes populars mitjançant referèndum, cosa que ens produeix una innegable sensació de semblança en aquest cas, que va ser resolt conforme al nostre marc constitucional.

Guillermo Sánchez-Archidona

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.