Nova sentència del TJUE en matèria de Dret dels consumidors

Per Jaume Genescà
Granollers

El passat dia 30 d’abril el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar sentència respecte de tres qüestions prejudicials que es plantejaven per un tribunal hongarès, relatives a l’àmbit específic en contractes de préstec de moneda estrangera garantits amb hipoteca, en relació amb el requisit de transparència establert a la Directiva 93/13/CEE, del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors.

En aquest cas, un particular hongarès havia concertat un contracte de préstec en divises. Aquest rebia una quantitat en florins hongaresos, mentre que la divisa utilitzada era el franc suís. Així, se li va entregar una quantitat de 14 400 000 Florins hongaresos, que en data d’entrega dels mateixos corresponien a 94 240,84 francs suïssos, segons la cotització de compra d’aquests en la data de l’entrega dels diners. En contrapartida, el prestatari havia de pagar un interès en florins hongaresos, que es calculava segons la cotització de venda dels francs suïssos durant el dia abans del venciment de la quota mensual. Així doncs, ens trobem amb que la quantitat de divises estrangeres es determina segons la data en la qual es fa l’entrega dels diners al particular, mentre que en la determinació dels interessos a satisfer pels deutors no es pren en consideració la cotització del franc suís respecte en data de l’entrega, sinó la cotització en data anterior a la que s’ha de pagar la quota mensual. Per tant, si el valor del franc suís respecte del florí hongarès en la data de pagament de la quota mensual és superior al que corresponia a la data d’entrega dels diners, el banc té un major marge d’ingressos, ja que el franc suís era més barat en la data d’entrega dels diners que en la data de pagament dels interessos.

Com es pot observar, el risc en aquest contracte consisteix en què incrementi el valor de la divisa a la que es referencia (en aquest cas, el franc suís), o bé que el valor de la moneda nacional (florí hongarès, en aquest cas) disminueixi respecte a la divisa estrangera, la qual cosa escapa completament del control del deutor prestatari. Degut a la crisi, molts estats han patit una forta depreciació de la seva moneda enfront a altres i això ha provocat que les quotes mensuals d’aquests préstecs augmentin considerablement. Per altra banda, també hi podrien haver diferències importants entre el valor de compra i el valor de venda d’una divisa.

La primera qüestió prejudicial es centra en si la clàusula del contracte que determina el càlcul del tipus d’interès en base a la cotització de la venda de la divisa estrangera forma part de l’objecte principal del contracte. Aquesta clàusula ve a determinar una norma de càlcul del tipus d’interès a satisfer, però no la obligació mateixa de pagar el tipus d’interès (que és la prestació essencial o “preu” a pagar en un préstec). Si forma part de l’objecte principal (en el sentit de l’art. 4.2 de la Directiva 93/13), la clàusula només es pot sotmetre a un control de transparència, és a dir, a un control de claredat en la redacció de la mateixa. Si no forma part de l’objecte principal, la clàusula es pot sotmetre a un control de contingut, és a dir, es pot entrar a veure si aquesta és abusiva pel consumidor tenint en compte l’equilibri de dret i obligacions del contracte.

El TJUE es limita a indicar quan ha d’entendre el jutge nacional que una clàusula forma part o no de l’objecte principal del contracte. Així serà quan les clàusules “regulin les prestacions essencials del contracte i que com a tals el caracteritzen” (apartat 49), tenint en compte “la naturalesa, el sistema general, i les estipulacions del contracte de préstec i el seu contingut jurídic i de fet” (apartat 51).

Per altra banda, el Tribunal de Justícia examina si aquesta mateixa clàusula es podria incloure en una altra exclusió del control de contingut, com és en les clàusules que descriguin la relació qualitat-preu del contracte (considerant 19è i art. 4.2 Directiva 93/13). Aquesta exclusió es deu al fet de que seria impossible establir un control jurídic sobre aquesta relació, sinó que cada consumidor és lliure de valorar si la relació qualitat-preu és “justa” segons les seves necessitats i gustos. En aquest cas, el Tribunal de Justícia diu que aquesta clàusula no està inclosa en aquesta relació.

La segona qüestió planteja l’abast del control de transparència. Els arts. 4.2 i 5 Directiva 93/13 estableixen que les clàusules que tractin sobre l’objecte principal i la relació qualitat-preu només seran abusives si la seva redacció no és clara i comprensible. El motiu és que un consumidor no pot escollir bé un producte si ja d’entrada no pot entendre correctament què estipula el contracte. Es planteja, llavors, si n’hi ha prou amb una redacció formal i gramaticalment correcta.

Font: eleconomista.es
Font: eleconomista.es

El Tribunal de Justícia respon a aquesta qüestió dient que no n’hi ha prou amb una redacció comprensible en el pla formal i gramatical, sinó que la idea de transparència s’ha d’interpretar de forma extensiva, sobretot tenint en compte que la situació de desigualtat del consumidor envers a l’empresari és molt més accentuada pel que fa al nivell d’informació. A aquests efectes, el Tribunal conclou que té una “importància essencial” pel compliment del requisit de transparència el fet de que el contracte exposi “de manera transparent el motiu i les particularitats del mecanisme de conversió de la divisa estrangera” i com es relaciona amb la resta de clàusules del préstec, de manera que el “consumidor pugui preveure, sobre la base de criteris precisos i comprensibles, les conseqüències econòmiques derivades” per ell (apartat 73). I, per comprovar que aquests criteris es compleixin, el jutge nacional haurà de veure si amb la informació proporcionada al consumidor, aquest podria conèixer la “diferència entre el tipus de canvi de venda i el de compra d’una divisa estrangera”, així com “avaluar les conseqüències econòmiques potencialment importants per ell” i, per tant, el cost total del préstec (apartat 74).

Aquests requisits s’equiparen en certa mesura als que ja va establir el Tribunal Suprem en la seva coneguda sentència 241/2013, de 9 de maig, sobre la clàusula sòl. En aquella es va establir que la informació subministrada havia de permetre al consumidor saber si una clàusula formava part o no de l’objecte principal del contracte i de quina manera incidia en la seva obligació de pagament per tenir un “coneixement real i raonablement complet” de com juga en “l’economia del contracte”, sense que aquesta informació pugui estar amagada en “informacions abrumadorament exhaustives”.

Per últim, la tercera qüestió prejudicial tracta sobre les conseqüències de que una clàusula que forma part dels elements essencials del contracte i que, per tant, el caracteritza, es declari abusiva. En principi, la clàusula es té per no posada i no vincula al consumidor, però el tribunal hongarès planteja la qüestió de si es pot integrar el contracte amb les disposicions supletòries del Dret nacional. El Tribunal de Justícia respon que aquesta integració no s’oposa a la Directiva 93/13, ja que es presumeix que el dret dispositiu no té clàusules abusives (apartat 81).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.