Una de les cares més sofertes de la crisi

Per Andrea Luis Aguilar
Mataró

Al llarg d’aquest mes de novembre de 2014 s’han mostrat noves estadístiques de les terribles conseqüències que està provocant la crisi en la societat espanyola.

Hàbitat Urbà, l’àrea municipal de Barcelona que treballa per a la millora de la ciutat en temes com l’habitatge o l’espai urbà, ha realitzat un estudi en el qual són partícips les següents zones de Barcelona: Ciutat Meridiana, Trinitat Vella, el Besòs i el Maresme. Aquesta recerca ha llançat uns resultats bastant impactants, dels quals destaca que el 46% dels pisos buits revisats estan “ocupats”. Aquests pisos estan habitats de manera il·legal per persones amb problemes de desnonament o per persones que no tenen accés a pisos socials, també coneguts com a habitatges protegits. Albert Civit, gerent d’Hàbitat Urbà, declarava que aquests resultats mostren la terrible situació en la qual es troben moltes famílies espanyoles.

Per això, l’Ajuntament de Barcelona i Hàbitat Urbà han creat un conveni en el qual s’estipulen dos grans aspectes.

  • Primer, oferir habitatges a aquelles persones que estan en situació d’exclusió social. Pagarien uns 300 euros, amb la condició que el lloguer no superés un terç dels seus ingressos.
  • Segon, oferir un acompanyament, és a dir, un suport a les famílies d’exclusió social per a la seva inclusió.

Arribats a aquest punt, moltes persones opinen que és inadmissible i intolerable que en un Estat Social i Democràtic de Dret s’estiguin produint centenars de milers de desallotjaments, alhora que existeixen milions de pisos buits que no estan complint la seva funció social. Els desnonaments afecten a moltes famílies espanyoles, com a conseqüència de la terrible crisi en la qual es troba Espanya actualment.

Si ens fixem en això, veiem que no només afecta a les necessitats de la població, sinó també a la pròpia legalitat. Aquestes circumstàncies estan protegides per l’existència de drets inherents a tot individu, pel mer fet de formar part de la societat. Però dit l’anterior, com és que segueixen havent-hi desnonaments si es contradiuen tals drets?

En el plànol internacional, podem esmentar l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que diu el següent: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris;…”.

També el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, el qual estableix mecanismes per a la protecció i garantia d’aquests drets. En el seu article 11 és on s’estipula que l’Estat està obligat a fer tot el possible per impedir els desallotjaments forçats per motius econòmics.

Fent un cop d’ull a l’àmbit nacional, la mateixa Constitució Espanyola, en l’article 47, trobem les següents línies literals: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord a l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística”.

Malgrat l’anterior, aquests drets no actuen com a drets fonamentals, sinó com a principis rectors de la política social i econòmica, que són aquells que tenen per objecte servir d’eina pràctica perquè els encarregats en la formulació de polítiques puguin assegurar que les polítiques públiques arriben a tothom. Quant al dret a l’habitatge, estem davant un dret social en sentit estricte, és a dir, que no es configura com a subjectiu i que, en conseqüència, no confereix als seus titulars una acció per demandar un habitatge “digne i adequat”. Conseqüència de l’anterior, i igual que els drets reconeguts en el Capítol III del Títol I de la Constitució, l’article 47 actua com un mandat als poders públics en tant que aquests estan obligats a definir i executar les polítiques necessàries per fer efectiu aquell dret, configurat com un principi rector o directriu constitucional que ha d’informar la seva actuació (com diu, per exemple, la STC 152/ 1988, de 20 de juliol).

De tot l’anterior es desprèn que la utilització d’una forma o una altra d’aquests principis rectors tindrà una incidència directa en el marc social. I per aquest motiu moltes famílies es veuen avui afectades, en un context de crisi econòmica, per les conseqüències derivades de la regulació actual.

Avinguda Meridiana de Barcelona / Font: panoramio.com
Avinguda Meridiana de Barcelona / Font: panoramio.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.