Pot considerar-se la prostitució un treball com qualsevol altre?

Per Andrea Luis Aguilar
Mataró
 

El passat 9 de març de 2015 el Jutjat del Social número 10 de Barcelona va dictar sentència en la qual s’estableix una relació entre les treballadores del sexe amb qualsevol altre ofici. Si el que s’ha dit en aquesta sentència esdevé ferm o confirmat posteriorment, les persones que es dediquin a aquest sector tindrien una via per a reclamar el seu dret a Seguretat Social, la qual cosa implica que també haurien de cotitzar.

Aquesta sentència porta causa de la demanda interposada per la Tresoreria General de la Seguretat Social, sobre la base d’una inspecció que va tenir lloc l’11 d’octubre de 2012. En aquesta data, uns inspectors de treball van entrar en un local de Barcelona que es presentava com a centre de massatges. A la seva pàgina web s’anunciava el següent: “Nuestro factor humano y de servicios está ampliamente capacitado, tanto en presencia, saber estar y educación, como también en poder otorgarles una dedicación plena, placentera, sexual y con mucha implicación femenina hacia la persona que reclama y recibe nuestras atenciones”. D’aquesta inspecció es van originar dos processos, un d’ells purament laboral, en el qual es manifestava la manca d’afiliació i alta en la Seguretat Social de les treballadores de l’establiment. La demanda contra la propietària del centre de massatges considerava que entre la mateixa i les treballadores existia una relació de “caràcter laboral” com pot donar-se en qualsevol altre treball. Les dones van afirmar que cobraven un percentatge equivalent als serveis realitzats. Tant els clients com els materials i instal·lacions eren facilitats per l’empresa.

Si aquesta sentència arriba a transcendir, és a dir, si esdevé ferma, la Tresoreria de la Seguretat Social estaria en ple dret de reclamar a la propietària tots els pagaments per tenir a treballadores en el seu local. S’hi reafirma que la prostitució, sempre que es desenvolupi de manera no forçada, comporta els mateixos drets laborals que qualsevol altra ocupació. D’aquesta forma, els prostíbuls i proxenetes es veurien obligats a formalitzar un contracte amb totes aquelles dones que treballessin al seu càrrec amb tot el que això comporta, per exemple, el dret a cotitzar en la Seguretat Social o a cobrar l’atur.

Les fonts jurídiques d’aquesta sentència es basen en jurisprudència referida a l’àmbit de cites, en el qual les dones reben una paga per fer consumir als clients i que després si volen poden llogar habitacions en el mateix recinte per dur a terme serveis sexuals pel seu compte. Però a l’hora de dictar aquesta sentència no va haver-hi dubtes que es tractava d’una relació laboral, ja que entre l’empresària i les treballadores del local existia un vincle professional que presentava tots els trets essencials que ha de tenir aquest tipus de relació: prestació voluntària i personal de serveis, retribució i dependència (pel que fa a la relació amb els clients, els materials i els riscos del negoci, tots ells pertanyents a l’empresària).

El magistrat també va criticar a l’Estat per la inexistència de legislació que reguli aquesta professió, retraient: “no fa més que agreujar enormement la inqüestionable lesió de la dignitat, la llibertat i la igualtat que comporta tota relació de prostitució per compte d’altri per a la immensa majoria de les dones que l’exerceixen”.

Contra tot l’anterior s’interposa una argumentació bastant consistent: pot l’empresari vendre o usar el cos dels treballadors com a objecte de negoci?

Doncs bé, per debatre aquesta qüestió hem de partir del fet que l’ús del cos de la pròpia persona treballadora no pot entrar dins de les facultats de l’empresari com a mitjà de negoci i obtenció de beneficis. En una relació laboral no es parla de la persona humana com a objecte de la relació laboral, sinó de serveis prestats de forma voluntària i retribuïda. Per tant, no s’ha de confondre ni assimilar la venda de la força de treball, amb la venda de l’ús del cos dels treballadors.

Vinculat a això, respecte a la sentència del jutge sobre tractar la prostitució com qualsevol altra ocupació, cal citar alguns principis constitucionals que van relacionats amb els serveis sexuals: aquestes prestacions han de respectar de manera indiscutible la llibertat individual i el dret a l’honor, ja que són drets fonamentals, com veiem reflectit en l’article 18 de la Constitució Espanyola.

Font: vigoalminuto.com
Font: vigoalminuto.com

En efecte, dins del nostre ordenament jurídic hem de respectar i garantir la igualtat efectiva de dones i homes, com estableix la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de Març, que es posiciona en contra de la prostitució aliena. També el que es disposa per l’article 188.1 del nostre Codi Penal: “El que determini, emprant violència, intimidació o engany, o abusant d’una situació de superioritat o de necessitat o de vulnerabilitat de la víctima, a persona major d’edat a exercir la prostitució o a mantenir-se en ella, serà castigat amb les penes de presó de dos a quatre anys i multa de 12 a 24 mesos. En la mateixa pena incorrerà qui es lucri explotant la prostitució d’una altra persona, àdhuc amb el consentiment de la mateixa”.

Ens trobem front a un debat polèmic, doncs existeixen dues posicions, de les quals cadascuna per sí sola podria argumentar-se de manera totalment vàlida. D’una banda es donen les característiques essencials i necessàries perquè aquest tipus de relacions puguin considerar-se, purament, relacions laborals. Però d’altra banda el nostre ordenament jurídic prohibeix i sanciona tota activitat que pugui considerar-se prostitució en el cas que algú en tregui profit, ja sigui amb o sense consentiment exprés de la persona que l’exerceix. Des del punt de vista judicial, existeixen diferents vies possibles per poder sancionar de manera eficaç aquest tipus de prostitució.

D’aquestes dues visions apareix com a subjacent el dilema de sempre: pot ser el cos de la persona objecte de negoci?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *