¿Quina és l’edat penal rellevant?

Per Anna Jiménez
Barcelona

Fa just un mes que un menor va apunyalar a un professor a un Institut de la Sagrera. El fet ja no està candent als mitjans de comunicació però sí a nivell jurídic, on la qüestió s’ha traduït en determinar quina hauria de ser l’edat a partir de la qual cal que un menor respongui penalment dels seus fets.

El punt de partida és l’article 19 del Codi Penal, que diu que “los menores de dieciocho años no serán responsables criminalmente con arreglo a este Código. Cuando un menor de dicha edad cometa un hecho delictivo podrá ser responsable con arreglo a lo dispuesto en la ley que regule la responsabilidad penal del menor”.

Actualment, la Llei que regula aquesta matèria és la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, de responsabilitat penal dels menors i a l’article tercer de la mateixa s’hi llegeix que “Cuando el autor de los hechos mencionados en los artículos anteriores sea menor de catorce años, no se le exigirá responsabilidad con arreglo a la presente Ley, sino que se le aplicará lo dispuesto en las normas sobre protección de menores previstas en el Código Civil y demás disposiciones vigentes. El Ministerio Fiscal deberá remitir a la entidad pública de protección de menores testimonio de los particulares que considere precisos respecto al menor, a fin de valorar su situación, y dicha entidad habrá de promover las medidas de protección adecuadas a las circunstancias de aquél conforme a lo dispuesto en la Ley Orgánica 1/1996, de 15 de enero”.

Per tant, com el menor tenia 13 anys d’edat, quedava fora de l’àmbit d’aplicació de la llei amb la consegüent commoció social perquè el ciutadà de a peu no entenia com algú que havia matat no tindria cap retret en termes penals.

El debat sobre l’edat en què un menor ha de respondre penalment dels seus actes no és quelcom nou, doncs ja es va posar en entredit el límit de 14 anys quan nois per sota d’aquesta marca van violar a una nena de 13 anys.

Tanmateix, es tracta simplement d’una qüestió de política legislativa el fet d’ubicar el límit de responsabilitat en 12, 13, 14 ó 15 anys i sembla coherent no ubicar-la en edats precoces perquè el subjecte ha de ser capaç d’entendre la norma penal i adreçar el seu comportament en conseqüència, quelcom que només es pot aconseguir amb cert grau de maduresa.

Malgrat això, el menor sí tindrà un seguiment per part de l’administració, i en concret de la Direcció General de l’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, que és qui té atribuïda la competència a Catalunya.

Font: EL PAIS
Font: EL PAIS

I per finalitzar apuntar que els que sí hauran de respondre per aquest succés són els pares del menor, i ho hauran de fer en termes civils. D’una banda, l’article 1902, estableix que “El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado” i de l’altra, afegeix l’article 1903 que “La obligación que impone el artículo anterior es exigible, no sólo por los actos u omisiones propios, sino por los de aquellas personas de quienes se debe responder. Los padres son responsables de los daños causados por los hijos que se encuentren bajo su guarda (…)”.

Tot i que el darrer article esmentat fa al·lusió a la responsabilitat dels pares per culpa in vigilando dels fills, el tribunal Suprem ha vingut a objectivitzar aquesta responsabilitat de manera que els pares passen a ser responsables dels fets encara que els primers hagin complert amb els deures de vigilància exigibles a tot progenitor. Ara bé, calen dos requisits, a saber: que el dany causat sigui imputable objectiva i subjectivament al menor i que aquest es trobi sota la guarda dels pares. El primer dels requisits sembla ser que podria estar en entredit en el cas que ens ocupa doncs s’ha plantejat la possibilitat que el menor pateixi alguna malaltia de caire mental, fet que podria tallar el nexe d’imputació subjectiva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *