Per Francisco Jiménez Alarcón
Madrid
Avui es compleix el primer any des de l’entrada en vigor de la Llei 9/2015, de 25 de maig, de mesures urgents en matèria concursal, que va portar canvis tan destacats al nostre cos normatiu com el de l’article 285.2 de la Llei de Societats de Capital (“LSC”), referit al trasllat de domicili. En aquest context, és convenient fer un breu repàs d’una de les primeres resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat (“DGRN”) interpretant aquest precepte: la de 30 de març de 2016 (la “Resolució”).
La modificació de la LSC va establir que, excepte disposició contrària dels estatuts socials, l’òrgan d’administració d’una societat serà competent per canviar el domicili d’aquesta dins del territori nacional. I així, amb la seva entrada en vigor el passat 27 de maig de 2015, el criteri sòlidament establert en els estatuts de les societats espanyoles va canviar de forma substancial.
Complint-se el primer any des de l’entrada en vigor de la reforma de l’article 285.2 de la LSC, ens trobem les primeres resolucions de la DGRN interpretant aquest precepte (Resolucions de 3 de febrer de 2016 i 30 de març de 2016).
En la Resolució, el Consell d’Administració de la Societat va acordar traslladar el seu domicili social del municipi de Atarfe al de Maracena. Els seus Estatuts Socials recollien que: “… els canvis de seu dins del mateix municipi es realitzaran per acord del Consell d’Administració”. Per tant, tenint en compte que Atarfe i Maracena són municipis diferents, es dedueix que el Consell d’Administració no era l’òrgan competent per aprovar tal modificació estatutària; es tractava d’una competència reservada a la Junta General, tal com va considerar el Registrador Mercantil i de Béns Mobles de Granada en denegar la seva inscripció.
No obstant això, la qualificació negativa del Registrador va ser recorreguda davant la DGRN, entenent aquesta que la redacció estatutària de la Societat en qüestió era conforme a la legislació societària llavors vigent i només remarcava una competència que la llei ja atribuïa a l’òrgan d’administració. En conseqüència, la DGRN va venir a resoldre que les referències estatutàries sobre qualsevol matèria respecte de la qual els socis es remetin literalment al règim legal llavors vigent, han d’interpretar-se com a indicatives de la voluntat dels socis a subjectar-se al mateix a cada moment, però no com a limitacions a les seves aplicacions dispositives. Com és lògic, entre les primeres conseqüències pràctiques d’aquest criteri, va estar la inscripció de l’acord de l’òrgan d’administració per al trasllat del domicili social fora del municipi i dins del territori nacional.
Ara bé, malgrat que aquesta Resolució aporta certa llum sobre alguns dels punts controvertits de l’última modificació de la LSC, no està exempta de polèmica, ja que pot donar lloc a certes incongruències i inseguretats jurídiques.
Hi ha qui considera que, malgrat que en els estatuts coincideixin la voluntat dels socis amb el límit assenyalat per la legislació, això no vol dir que els socis estiguin d’acord en adaptar els Estatuts a la reforma de la llei (i amb més raó encara de tractar-se de previsions d’aplicació dispositiva). Seguint amb la interpretació que realitza la DGRN, si els estatuts d’una S.A. limiten l’assistència a la Junta a aquells accionistes que tinguin almenys l’un per mil del capital social (i es produeix una modificació de l’article 179.2 de la LSC establint que es podrà limitar l’assistència a la Junta als accionistes que no tinguin l’un per cent del capital social), hauríem de considerar que, com els accionistes es remetien al règim legal llavors vigent, la voluntat dels accionistes és la de subjectar-se al sistema del legislador vigent; en conseqüència, els accionistes amb menys de l’un per cent de participació al capital social no podrien acudir a la Junta.
De totes maneres, la postura de la DGRN és clara i té com a finalitat causar els mínims perjudicis a aquelles societats en les quals es va reproduir l’article 249 de la Llei de Societats Anònimes o l’article 285.2 de la LSC (en la seva redacció prèvia a la reforma de la Llei 9/2015) respecte d’aquelles altres societats en les quals, per mancar d’una previsió estatutària sobre aquest tema o per remetre’s directament a legislació, l’òrgan d’administració pogués, des de l’entrada en vigor de la nova normativa, acordar el trasllat del domicili social dins del territori nacional.
Pel que fa a la pràctica jurídica diària, quan es redactin uns estatuts caldrà ser especialment curós a l’hora de copiar i enganxar una norma, i tenir present que aquest o aquell article és el vigent, però que pot canviar segons es modifiqui la llei. Així doncs, si transcrivim una norma als estatuts perquè volem que segueixi sent aplicable malgrat les futures reformes de la llei, potser, el més convenient seria fer algun tipus d’esment expressant que, excepte aprovació futura de norma imperativa, no caldrà entendre modificat l’article en qüestió dels estatuts socials.
