Per Ramiro Grau Morancho
A la universitat pública vaig treballar amb un vell catedràtic, que em deia que m’apreciava molt… però després va fer titular al seu ajudant, com manen els cànons. Aquest home, que ja estava desenganyat de la vida, seguia la consigna d’un altre catedràtic, també fart de tot, i preconitzava la falta de duresa a l’hora de corregir els exàmens amb l’argument que: “ja els suspendrà la vida”.
Com boutade, parida o chorrada, la frase està molt bé, però quan un és un funcionari públic, que cobra el seu salari, sembla evident que té una certa responsabilitat amb aquesta societat que li paga el salari, i que ha d’exercir un filtre dels futurs professionals titulats.
O és que a algú li agradaria que el metge que li atén aprengui i experimenti amb les seves malalties? O que l’advocat que suposadament et defensa l’única cosa que faci és acompanyar-te al jutjat, doncs la seva ignorància és supina…? O que el pont pel qual transites hagi estat construït amb greus defectes estructurals per un enginyer de camins, canals i ports més preocupat per les litrones de finalització de setmana que per aprendre els rudiments de la seva professió?
Quan som ciutadans, i tots ho som, inclosos els funcionaris, fora de les seves hores de treball, volem que se’ns prestin els millors serveis, per professionals qualificats, siguin de carreres o d’oficis, que tots són igual de dignes.
I de la mateixa forma que cada vegada és més difícil trobar un paleta, un pintor o un lampista que sigui una persona competent, el mateix succeeix amb persones que han aconseguit acabar una carrera, sap Déu com, que cometen innombrables faltes d’ortografia en els seus escrits, que no saben redactar correctament, que no s’expressen de forma intel·ligible, o que no tenen vocació, cap vocació, de servei.
Professors que han triat la docència “motivats” pels quatre mesos de vacances anuals, entre l’estiu, el Nadal i la setmana santa, o policies als quals no els agradava treballar, i per això han volgut ingressar en un cos de seguretat.
Per descomptat segueixen existint persones que fan el seu treball vocacionalment, i crec que es noten de seguida, per l’entusiasme que posen en el que fan, els seus desitjos d’aprendre més, de superar-se… I que paradoxalment solen ser els pitjor vistos, tant pels seus companys –als quals fan quedar malament-, com pels seus superiors, doncs moltes vegades pensen que els fan ombra i poden acabar llevant-los el lloc…
Vivim en un país on no es valora el mèrit, la capacitat personal, el treball, l’esforç, la dedicació. La majoria de la gent tria la seva carrera o professió en funció del ben que pensa que va a viure en aquesta canonja, més que per una vocació personal i de servei a la societat.
En resum, i des de la docència universitària a la qual he retornat: no podem esperar al fet que els suspengui la vida, amb les imprevisibles conseqüències per als seus clients, pacients o usuaris. La societat espera que els suspenguem nosaltres, si és necessari.
O, millor dit, com fan a Argentina, amb aquesta paraula que em resulta tan agradable, aplazarles, la qual cosa significa que una persona no ha arribat al nivell mínim que s’exigeix, és a dir l’equivalent al nostre suspens.
No és gens reprovable. Significa simplement que has d’estudiar més. En canvi el reprovat, com el seu propi nom suggereix, vol dir que has respost a l’examen amb el foli en blanc, que has estat agafat copiant, en fi, que se’t desqualifica d’una forma infamant.
Més aplazados i menys “ja els suspendrà la vida”, la societat vol que complim amb els nostres deures professionals, com a marca la tradició i exigeix el ben comú.
