Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

“Espero que en el segle XXI puguem viure efectivament l’ideal de Justícia”

Per Alexander Salvador.

Josep Delfí Guàrdia i Canela ha sigut Conseller de Justícia els anys 2001-2002, Director de l’Assessoria Jurídica i Secretari del Consell d’Administració de “Ferrocarril Metropolità de Barcelona, S.A.” i de “Transports Metropolitans de Barcelona, S.A.”. Per altre banda també ha estat professor de Dret Civil i de Dret Processal a les Universitats de Barcelona i Lleida i a l’Escola de Pràctica Jurídica de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Advocat en exercici, és actualment membre del Consell de Redacció de la RJC ininterrompudament des de 1969. Aquest és el seu segon mandat com a President de l’Acadèmia. Ja ho va ser en el període 1992-2000. I per acabar també cal destacar que és membre del Consell d’Administració de la “Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona”.

Què destacaria de la seva feina al capdavant de l’Acadèmia?

He procurat seguir l’exemple dels meus antecessors. L’Acadèmia, des dels seus orígens l’any 1777 és una institució molt important al si de la comunitat jurídica catalana i especialment per tot allò que fa referència al Dret civil de Catalunya. Entre tots els membres de número intentem complir les nostres finalitats: l’estudi i la investigació del dret, el foment de la cultura jurídica i la col·laboració amb les tasques legislatives.

Quines són les principals línies d’acció de l’Acadèmia?

L’Acadèmia celebra sessions públiques i solemnes d’inauguració de curs i de recepció dels nous Acadèmics de número. En les sessions d’inauguració el president exposa succintament el seu punt de vista sobre les principals qüestions jurídiques del moment. Les sessions de recepció impliquen que el recipiendari llegeix un discurs, que s’edita, es lliura als assistents, s’incorpora a la nostra pàgina web i es publica a la Revista Jurídica de Catalunya; els discursos acostumen a tractar temes d’interès doctrinal per als estudiosos del dret en la matèria de la qual és especialista el nou acadèmic.

A les sessions ordinàries es dóna compte de les diferents activitats dels membres de la corporació i un acadèmic fa de ponent d’una comunicació sobre un tema de la seva especialitat que és debatut pels acadèmics i després s’incorpora a la pàgina web i es publica als ‘Annals’. De la mateixa manera, en aquestes sessions s’estudien els textos legislatius que es van promulgant i es fa sentir la veu de l’Acadèmia sobre el seu contingut

Finalment, en els darrers temps organitzem sessions obertes amb una estructura similar a les ordinàries, però, a les quals invitem com a ponent a un jurista de prestigi, membre d’alguna altra Acadèmia i a juristes de prestigi de casa nostra.

També l’Acadèmia organitza i participa en cursos i congressos sobre temes d’interès en el camp jurídic i acadèmic. En aquest camp, procura mantenir una relació privilegiada en primer terme amb l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, però també, amb els altres Col·legis d’Advocats de Catalunya, els Col·legis de Notaris, Registradors i Procuradors, els organismes públics de Catalunya, les Acadèmies Jurídiques del nostre entorn cultural i les altres Acadèmies catalanes

Fa un parell de setmanes es va publicar el llibre “El arbitraje: nueva regulación y práctica arbitral”, quatre dels membres de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya hi van participar. Que n’opina de la participació en el llibre de quatre acadèmics?

Per a l’Acadèmia constitueix una enorme satisfacció. Tots els membres de l’Acadèmia que han participat en el llibre són grans experts en matèria arbitral. No puc deixar de remarcar, de manera especial, la figura de Ramon Mullerat que hi va col·laborar amb un magnífic estudi sobre les seus arbitrals i que en la darrera de les sessions d’aquest curs, només tres dies abans de la seva sobtada mort, va presentar una altra comunicació sobre arbitratge. Però a més d’aquests quatre autors –Alegret, Mullerat, Sancho i Tusquets- molts altres acadèmics han estudiat amb profunditat l’arbitratge, han participat en altres cursos sobre aquesta mateix matèria i –allò que és més important- han estat subjectes protagonistes d’aquesta difícil i noble funció com és la d’arbitrar

Creu que fan falta més obres que aportin una visió més pràctica de l’arbitratge?

Es publiquen molts llibre sobre arbitratge, probablement a causa de les reiterades – i probablement excessives – reformes legislatives que s’han produït en els darrers temps. Però, com encertadament planteja la pregunta, és necessari que s’aporti una visió més pràctica i instrumental de l’arbitratge. Per aquest motiu, en la meva presentació del llibre vaig destacar l’encert de què, juntament amb l’anàlisi de la llei d’arbitratge, es plategessin qüestions que afecten no només a possibles correccions legislatives sinó també a un millor exercici de la funció arbitral.

Pel que fa al contingut de l’obra, es parla de les principals novetats sorgides de la reforma de la Llei d’arbitratge de 2011; Quines són les principals novetats sorgides d’aquesta reforma?

Les esmenta la mateixa ‘Exposició de motius’ de la llei: a) Reassignació de les funcions judicials en relació amb l’arbitratge; b) Aclariment de dubtes en relació amb l’arbitratge estatutari a les societats de capital; c) Increment de la seguretat jurídica i de l’eficàcia dels procediments arbitrals en base a l’experiència pràctica; d)  Reforçament del paper de les Institucions arbitrals; i e) Establiment d’un procediment arbitral, ordinari i institucional, per resoldre els conflictes interns entre l’Administració General de l’Estat i els seus ens institucionals.

Moltes de les reformes introduïdes per aquesta llei han merescut una valoració positiva. En relació a d’altres, les opinions són contraposades. I respecte d’algunes la crítica és molt general. Vull remarcar que el text definitiu va millorar notablement el projecte del Govern i en aquesta millora van tenir una participació destacada les corporacions professionals, com l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i les institucions arbitrals com el Tribunal Arbitral de Barcelona. També l’Acadèmia va reaccionar especialment i amb èxit, contra la proposta de suprimir l’arbitratge intern d’equitat

 

Parlant de l’arbitratge… Perquè creu que l’arbitratge és una de les institucions cridades a tenir un paper cada vegada més important en la resolució de conflictes entre els particulars?

Les raons són prou conegudes. D’una banda s’acostuma a dir que l’arbitratge és molt més ràpid que un procediment judicial. També que, en part per la seva menor durada, l’arbitratge té un cost menor. Hi ha, a més, conflictes entre parts (aquells en els quals hi ha pretensions concurrents més que no pas pretensions resistides) que discorren més fluidament pel procediment arbitral. L’arbitratge pot trobar persones més especialitzades que el jutge ordinari, per resoldre els conflictes. Es garanteix millor la confidencialitat. Especialment en els conflictes internacionals l’arbitratge evita el sentiment de “jugar en camp contrari”. I en darrer terme, els arbitratges tendeixen a introduir elements d’equitat que, sense contradir els preceptes jurídics, fan que la solució sovint sigui més justa.

Ha tingut a veure en aquesta explosió de importància de l’arbitratge, la resolució a través d’aquesta via dels darrers conflictes entre entitats bancàries i consumidors en matèria de productes d’alt risc? Ha canviat la percepció dels ciutadans pel que fa a l’arbitratge?

L’arbitratge constitueix una forma de resolució alternativa de conflictes no massa coneguda. Especialment pel que fa a l’arbitratge intern, el ciutadà corrent no coneix en profunditat les seves avantatges i, en ocasions, té por d’una cosa que no coneix tan bé com el sistema d’administració de justícia.

Per aquest motiu, totes les manifestacions de l’arbitratge de consum i en concret les experiències que resultin d’utilitzar aquesta via per a resoldre els conflictes derivats especialment dels nous instruments financers, haurien de contribuir a un major i millor coneixement de l’arbitratge i, com a conseqüència, a una extensió de la seva pràctica. De tota manera, el resultat final dependrà òbviament de com es desenvolupin aquests arbitratges.

Quin és el futur que li augura a l’arbitratge en el nostre país?

Soc optimista. Alguns estudiosos de l’arbitratge diuen, fent un joc de paraules, que dins de poc temps no serà l’arbitratge un sistema alternatiu sinó que serà el sistema ordinari de resolució de determinats conflictes i que, al contrari, l’alternativitat es predicarà del sistema judicial. No gosaré anar tant lluny, però tinc el convenciment de què, especialment l’arbitratge internacional, però també, l’arbitratge intern, cada vegada s’expandiran més. Dependrà finalment de què es configurin institucions arbitrals prestigioses i de què la tasca dels àrbitres sigui irreprotxable

I en aquest sentit quins són els principals avantatges de l’arbitratge front el sistema judicial?

Rapidesa, economia, especialització, confidencialitat, neutralitat, flexibilitat,…… etc.

M’agradaria insistir en el fet de que no hem d’acceptar pacíficament que aquestes característiques no es puguin donar en el sistema judicial. Al contrari, hem de lluitar perquè així sigui. Jo voldria una Justícia més ràpida, menys costosa, amb major grau d’especialització, més discreta i confidencial en segons quins temes, no partidista i més flexible i equitativa. Però fins i tot en una situació ideal com la descrita, l’arbitratge tindria el seu paper per a determinats tipus de conflictes. La nostra societat, a mesura que assoleix un major nivell de cultura i civilització, tendirà a l’autocomposició dels conflictes, a utilitzat la mediació i la conciliació. I quan s’hagi d’acudir necessàriament a l’heterocomposició dels conflictes, l’arbitratge ocuparà, sens dubte, un lloc primordial

Per acabar, m’agradaria parlar de Justícia llegint una cita seva sobre aquesta: “El repte de tots els juristes es aconseguir que el segle XXI sigui el segle de la Justícia”. Com creu que es pot assolir aquest repte si cada vegada la desconfiança de la societat cap a la justícia és més gran? Si el sistema judicial està cada vegada més polititzat?

En efecte, crec que la nostra contemporaneïtat s’ha d’esforçar en la lluita per la justícia. I no només en la lluita pel dret que proposava Ihering. El ciutadà  reclama i defensa l’Estat del benestar i sovint concentra aquesta defensa en la sanitat, l’educació, les prestacions socials i altres beneficis tots ells molt valuosos i necessaris. No es percep, en canvi, la mateixa demanda pel que fa a la justícia. No vull creure que la tingui per impossible.

I em sembla evident que aquest repte ens interpel·la a tots però d’una manera especials als juristes. Hem perdut protagonisme en l’escena social i l’hem de recuperar. Només el recuperarem quan haguem aconseguit una justícia de qualitat, una justícia en què la gent hi confiï. Òbviament,  quan tinguem una justícia que estigui totalment despolititzada i resulti imprevisible des del punt de vista de l’anàlisi de la ideologia dels seus protagonistes. Una justícia que conjugui i integri adequadament els valors de la llibertat i la igualtat. Ningú diu que la tasca sigui fàcil, però, és atractiva i engrescadora. Tampoc els objectius són per a demà passat. En tot cas, permeti’m que pensi i desitgi que el segle XXI, que ara tot just estem començant  sigui un període de temps en el qual puguem veure realitzat  i viure efectivament l’ideal de Justícia

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *