Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

La sentència del cas Prestige: reflexions i judici crític

Jaime Rodrigo de Larrucea FotografiaPer Jaime Rodrigo de Larrucea
Traducció per Arantxa Bernal
 

Transcorreguts uns dies de la sentència del cas Prestige i allunyats de la pressió mediàtica immediata, és procedent abordar de manera assossegada, una breu reflexió sobre el pronunciament recent de l’Audiència de La Corunya i la seva contextualització al marc global d’un dels casos més importants de la nostra història.

La primera conclusió que s’obté de la lectura de la sentència és que, en vista dels fets i dels dubtes plantejats, la Sala s’ha inclinat per l’aplicació clàssica del principi penal in dubio pro reo. Aquesta primera apreciació, que pot semblar raonable, no ens impedeix ser crítics des de la perspectiva estrictament dogmàtica, entre d’altres i sense voler ser exhaustiu mostra escassa i gairebé superficial valoració de les proves pericials, imperfecta lògica constructiva, deficient redacció, nul tractament de la posició de garant atribuïda a l’imputat Director General de la Marina Mercante Sr. López Sors. Atesa la rellevància del cas, el temps invertit (més de deu anys) i els mitjans fets servir es podia esperar alguna cosa més de l’esmentada sentència i no només invocar la raó de la qualitat jurídica, sinó també de pragmatisme jurídic: l’esquemàtica i elemental valoració de les proves obre les portes a la cassació de la mateixa per falta de motivació.

Molt més criticable és el cas i tots els procediments connexos a aquest des d’una perspectiva judicial i, m’atreveixo a dir, conceptual. El plantejament de l’Administració espanyola de “trossejar” el cas en una pota penal (Espanya – Corcubión) i iniciar els procediments civils contra la Societat de Classificació ABS (American Bureau of Shipping) a Nova York ha resultat, en vista dels fets, una estratègia processal errònia des de la perspectiva de l’interès públic i dels interessos perjudicats. Amb caràcter enunciatiu:

Procediments a Espanya: El tractament penal del capità, primer oficial i de manera inexplicable del cap de màquines (aquests dos últims absolts en la sentència recent de La Corunya), iniciats per la Fiscalia sense implicar el navilier (l’empresari de la navegació), resulta greument deficient. Resulta, d’altra banda, sorprenent que en la instrucció del procediment no s’hagi fet el més mínim esforç per concretar qui tenia la gestió nàutica de l’embarcació i què persona o persones eren les responsables d’aquesta. Podem resumir-lo amb el vell refrany: “ni estan tots els que són, ni tots els que són estan”.

Procediments als USA: l’Administració espanyola ha vist rebutjades totes les seves pretensions al Jutjat de Nova York (sentències del Tribunal del Districte Sud de Nova York 2008 i 2010) i les dues sentències, dictades en apel·lació, pel Tribunal per al Segon Circuit dels Estats Units (2009 i 2012) han fallat en contra del Regne d’Espanya “perquè Espanya ha fracassat en no presentar una prova suficient perquè un jurat raonable pogués resoldre que ABS va actuar temeràriament en la seva funció inspectora i aquesta fora la causa pròxima del sinistre del Prestige”. En aquest context, resulten inoportunes i fora de context les mencions crítiques de la decisió recent de La Corunya, a l’actuació de la classificadora ABS.

Des d’aquesta perspectiva, resulta especialment esclaridora, a efectes d’un judici comparatiu, la recent sentència del cas Erika de 25 de setembre del 2012, la Court de Cassation francesa ha jutjat com a responsables per imprudència a la societat classificadora de l’Erika (Registre Italià Navale, RINA), al noliejador per viatge, carregador i trader de la càrrega del vaixell (TOTAL,SA), al Sr. Savarese (accionista principal de l’armador, Tevere Shipping, aixecant el vel de la persona jurídica ) i al Sr. Pollara (President de Panship Management Services, operador del vaixell). Més enllà d’absoldre el capità i la tripulació.

Podem concloure que l’errònia estratègia de l’Administració espanyola no deriva només de plantejaments polítics que han estat presents en el cas, sinó també d’un desconeixement de les institucions i singularitats del Dret Marítim, la qual cosa és especialment greu en un país riberenc com el nostre, on resulten més que previsibles els grans accidents marítims.

Jaime Rodrigo de Larrucea

Advocat. Professor de Dret Marítim (UPC). President de la Secció de Dret Marítim Col. Advocats de Barcelona

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *