En els darrers anys la jurisprudència espanyola ha utilitzat un nou criteri a tenir en compte a l’hora de determinar la responsabilitat civil d’un supòsit concret. L’anomenada teoria de l’“assumpció de riscs” és utilitzada freqüentment pels Tribunals, fins i tot de manera abusiva. Aquesta nova teoria suposa que la víctima no només ha de suportar els danys derivats dels riscs generals de la vida, sinó que, a més, ha de suportar aquells que suposen una participació de la víctima en involucrar-se voluntàriament a activitats perilloses. Així que no és imputable a l’agent el resultant lesiu del bé jurídic quan la víctima va prestar el seu consentiment mitjançant un acte voluntari; es tracta de supòsits on la víctima assumeix el risc i la perillositat que comporta l’activitat.
Un exemple d’assumpció de riscs generals de la vida el trobam a sentències com la STS 149/2007, on es resol una caiguda patida en un mercat al patinar com a conseqüència del fet que el terra estava banyat, ja que havia plogut. Mentre l’actor defensa que els responsables del Mercat haurien d’haver adoptat les mesures necessàries per tal que els clients poguessin accedir al centre sense problemes, el demandat va defensar que no podia imputar-s’hi la culpabilitat ja que els materials de construcció utilitzats garantien la seguretat i adhesió necessària per a la protecció dels clients i que la pluja és un fet freqüent, previsible i controlable per la persona que accedeix a l’establiment en circumstàncies normals. El Suprem finalment va donar la raó al demandat, amb l’aplicació de la teoria aquí exposada: totes les activitats de la vida, en cert percentatge, tenen un grau de risc i perillositat, i si aquest és previsible i quotidià no es pot imputar la responsabilitat a un tercer diferent de la víctima. (Altres exemples on s’aplica aquesta teoria: STC 758/2005, SSTS 21 octubre 2005, 5 gener 2006, 2 març 2006).
De manera general, podríem sintetitzar tres supòsits on els Tribunals resolen acudint a l’assumpció de riscs: El primer seria quan el demandant participa voluntàriament a la pràctica d’algun esport, el segon quan realitza un activitat perillosa sabent el risc que comporta i finalment en els casos que una persona accedeix a una finca d’un altre sense el consentiment del titular.
La primera sentència en resoldre un supòsit de pràctica esportiva mitjançant aquest criteri va ser la STS de 22 de octubre de 1992, sentència de suma rellevància dins la pràctica esportiva i la responsabilitat extracontractual. Resol el cas d’uns jugadors de “pilota a pala” en el qual la víctima perd l’ull esquerre a conseqüència d’una pilota. El Tribunal entén que en “matèria de jocs o esports d’aquest tipus la idea del risc que cadascun d’ells pugui implicar va implícita en els mateixos i conseqüentment qui es dediquen al seu exercici ho assumeixen”. D’aquesta manera s’assenta un criteri que a partir d’aquí s’ha utilitzat en nombroses ocasions, com en la STS 270/2006 de 9 Març, on s’exposa el cas d’un jugador de golf que va morir a causa d’un impacte amb una pilota que va llançar un altre company; el causant de l’impacte havia actuat amb la diligència exigible d’un bon jugador i varen ser causes externes les que propiciaren que la pilota ferís la víctima. El tribunal va entendre que no hi havia responsabilitat per part del jugador.
Així mateix, al 1998 es va resoldre un cas on un jove, que no sabia nadar, un horabaixa d’estiu va decidir refrescar-se a un llac i es va ofegar. El tribunal afirma que es tractava d’un cas d’assumpció de riscs, perquè la víctima entenia el risc que aquesta activitat li comportava (STS 12-3-1998).
Per acabar, els supòsits on un subjecte invaeix una finca sense el consentiment del seu propietari són molt freqüents; exemple com la STC 2-4-2004, on la víctima va entrar a una fàbrica abandonada a través d’un forat de la barrera, i, una vegada dedins, va accedir al transformador elèctric d’aquesta. Allà es va recolçar a un interruptor i va patir una descàrrega elèctrica que li suposà la pèrdua de les dues mans. El tribunal entén que la conducta il·lícita de l’actor és el fet que provoca l’accident, independentment del subministrament d’electricitat. Així mateix, l’actor, en aquest cas, va entrar a la fàbrica acceptant el risc que això li comportava, ja que era un edifici abandonat on no existien la supervisió i control de l’edificació.
