Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Una llei de transparència poc transparent

Per Adrià López
Barcelona,

 

El proper 10 de desembre entrarà en vigor el títol preliminar, el títol primer i el títol tercer de la llei 19/2013 de 9 de desembre, de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern, és a dir, entraran en vigor aquelles disposicions relatives a la transparència en la gestió pública. Però, què és la transparència i què implica? La transparència suposa una prestació activa d’informació de manera accessible, de forma que els procediments, estructures i processos estiguin a disposició de la ciutadania per a la seva valoració per tal de generar un ambient de confiança, seguretat i certesa entre el sector públic i la societat.

Donat el context actual, arriba aquesta llei a assolir les exigències socials del moment? Doncs, segons la fundació Open Society Justice lniciative la resposta és negativa. La norma espanyola neix desfasada i sense voluntat clara de canviar el funcionament de l’administració. Però quins son els aspectes criticables i que més donaran a parlar en els propers mesos?

  • En primer lloc, la llei s’empara en la sentència de Tribunal Suprem de 19 de maig de 2003 per no reconèixer el dret d’accés a la informació com a dret fonamental. Segons aquesta sentènciael dret d’accés als arxius i registres administratius de l’article 105 b) CE és un precepte que remet expressament el seu exercici a la configuració legal com a dret no fonamental. Tanmateix, aquesta argumentació no sembla convincent en la mesura en què el dret a la protecció de dades tampoc apareix explicitat en el títol I de la Constitució i malgrat això la STC 254/1993 de 20 de juliol el va interpretar com un dret fonamental derivat de l’article 18 CE.

A més, no és cert que la transparència i les facultats de cercar i investigar dades es troben implícites en el dret a rebre una informació veraç de l’article 20 CE? No és essencial obtenir dades per contribuir al pensament crític de la ciutadania i per tant es troba inclòs dins del dret a la llibertat d’expressió de l’article 18 CE?

En conseqüència, el dret a la protecció de dades es troba en una situació privilegiada respecte al dret a la informació, la qual cosa pot derivar en una gran eina d’opacitat administrativa.

  • En segon lloc, l’article 2.2 de la Llei no considera els organismes legislatius com administració pública a efectes de transparència, la qual cosa implica que no els imposa l’obligació de facilitar informació de rellevància jurídica com acords, circulars, avantprojectes, memòries i informes d’expedients. Relacionat amb aquesta obligació, passa desapercebut l’article 31.1.2 del Reglament del Congrés, segons els qual s’exigeix des l’any 1982 donar a conèixer amb detall els comptes de despesa del pressupost fixat pel Congrés.

  • Una crítica que es fa a la nova Llei des de les institucions impulsores de la transparència és que no permet saber què es parla i es decideix durant les reunions de la mesa del Congrés. A més, tot allò que afecta al procés legislatiu ha quedat al marge, és a dir, tota l’activitat del congrés recollida en les agendes dels diputats com per exemple les visites o reunions amb entitats privades o “focus de pressió” han quedat fora de l’àmbit de la Llei i com a conseqüència, s’impedeix als ciutadans tenir constància dels lobbies que afecten el procés d’elaboració normatiu. Des d’organitzacions com Civio o Accés Info s’ha demanat en reiterades ocasions que s’inclogui l’obligació de publicar els informes interns, les propostes i els estudis que arriben al congrés, així com les agendes dels alts càrrecs en allò que fa referència a la seva activitat pública i les seves reunions, tal i com ja fa, per exemple, la pàgina web de la Casa Blanca o la web del Parlament Britànic.

  • D’altra banda, malgrat definir com a “informació pública” tota aquella que hagi estat elaborada o adquirida pels subjectes assenyalats per la Llei, el propi text exclou expressament del dret de sol·licitud dels ciutadans la informació en elaboració que tingui caràcter auxiliar (notes, esborranys, opinions, resums, informes interns…), ocultant d’aquesta forma un gran ventall de documents. Per tant, només es permet l’accés a documents finalitzats. Tanmateix el que realment interessa al ciutadà son els documents vius que es troben en procés de decisió o modificació, ja que son aquells on la participació ciutadana pot arribar a tenir sentit. A més, també constituirà causa immediata d’inadmissió la sol·licitud d’informació auxiliar i dels documents que requereixin d’un procés de reelaboració.

  • Pel que fa a la resolució, transcorregut el termini màxim per resoldre sense que s’hagi dictat i notificat resolució expressa, s’entendrà, d’acord amb l’article 20.4 de la Llei, que la sol·licitud ha estat desestimada per silenci administratiu negatiu, aspecte que contradiu frontalment la cultura de transparència en la mesura en què la denegació de l’accés no vindrà motivada i constituirà una posició excessivament còmode per l’administració. A mode comparatiu la americana de transparència, la FOIA, no només no contempla el silenci administratiu com a barrera al dret d’accés sinó que preveu que la vulneració del termini condueix a la interposició immediata d’un recurs de revisió . A tall d’exemple, la Proposició de Llei de Transparència catalana preveu un silenci positiu, la qual cosa pot arribar a provocar certs problemes de seguretat jurídica que no son assumpte d’aquest estudi.

  • A l’hora de demanar informació pública, l’article 17.3 de la Llei preveu la possibilitat de tenir en compte els motius de la sol·licitud d’accés a l’hora de dictar la resolució. No obstant això, l’absència de motivació no serà, per si sola, causa de rebuig de la petició. Tanmateix, alguns experts afirmen que amb el verb “podrà”, la Llei configura la motivació com un valor afegit a la sol·licitud, que operarà dins del marge d’extraordinària discrecionalitat a l’hora de ponderar entre els criteris proteccionistes de les dades de caràcter personal i el dret d’accés a la informació (especialment l’article 15.3b de la Llei preveu la justificació com a criteri de ponderació per accedir a la informació).

  • Pel que fa als límits 14 i 15 de la Llei 19/2013, cal dir que la confidencialitat sempre haurà de venir motivada i justificada per raons objectives, amb la finalitat de protegir interessos legítims tant públics (seguretat nacional, seguretat pública, procediments judicials, inspecció, recerca o auditoria o política econòmica i monetària), com privats (interessos comercials o protecció de dades de caràcter personal). No obstant això, el principal problema de la norma és la manca de concreció i delimitació a l’hora de fixar-los.

  • En relació amb la seva redacció, la Llei presenta un problema de tècnica legislativa ja que modifica l’article 37 LRJPAC i el fa remetre a si mateixa. No obstant, no entrarà en vigor fins el dia 10 de desembre del 2014.

  • És evident que la voluntat del legislador ha estat la de regular o millorar el règim d’accés a arxius, sense anar més enllà. Per aquest motiu alguns especialistes han qualificat la norma com una llei més propagandística que efectiva, i on realment la normativa es jugarà la seva efectivitat serà en la publicació activa de les dades, ja que la publicació passiva, aquella formulada a través de pregunta/resposta, només serà necessària si la primera no arriba a ser prou transparent.

  • Cal un gran esforç per presentar la informació de manera accessible agafant com exemple la web “theyworkforyou.com” del Regne Unit, a través de la qual qualsevol ciutadà pot conèixer el nombre d’intervencions parlamentàries realitzades per cada diputat, així com el nombre de votacions en les que ha participat.

  • L’òrgan creat per la llei com a garant del dret a la transparència és l’anomenat Consell de Transparència i bon govern. No obstant, sembla clar que si la voluntat del legislador era crear una llei amb vocació de transparència, establir com a garant un òrgan tancat i escollit pel poder executiu resulta si més no contradictori.

Finalment, exposades les principals carències de la llei només cal dir que la transparència és una actitud, una cultura, una manera d’actuar i d’entendre la ciutadania. Per tant, si no hi ha veritable intenció d’aplicar- la, és a dir, si no existeix una creença conjunta en la importància d’aplicar-la, pocs resultats podran arribar a obtenir-se, amb llei o sense. La cultura de l’opacitat ha calat tan fons en la societat que, en general, la població desconeix que té dret a saber, la qual cosa fa preveure que l’ús que es farà de la Llei de transparència serà purament periodístic o historiador. 

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *