Si unim les dificultats econòmiques per les quals travessa una part important de la població amb la quantitat de pisos buits que són ja propietat d’entitats bancàries és obvi que arribem inevitablement a la conclusió que en ocasions la justícia de poc serveix quan es tracta de defensar els drets dels més desfavorits. Davant la situació econòmica actual lamentablement milers de persones estan sent desnonades de les seves llars. No fa falta parlar d’estadístiques ni de punts per cent anuals de creixement, la realitat supera tot tipus de nombres. És obvi, i màxim després de l’esclat de la bombolla immobiliària i les execucions bancàries dels préstecs hipotecaris, que el fenomen dels ocupes afecta a milers d’habitatges a Espanya, ja sigui aquesta ocupació iniciada per la tolerància de la propietat o de forma il·legal.
Són els denominats “precaris”, persones que ocupen un habitatge sobre la qual no ostenten dret algun i sense abonar renda ni contraprestació cap (a diferència de la figura de l’arrendatari, el qual gaudeix d’un títol (contracte d’arrendament) i té una obligació de pagar una renda o contraprestació per això. Per posar un exemple més il·lustratiu, això ocorre a aquells pares que permeten que el seu fill fixi el seu habitatge habitual en un pis de la seva propietat sense cap cost; o el d’aquells amics que per deferència permeten que un amic seu amb dificultats econòmiques que en principi haguessin de ser transitòries, estableixi el seu habitatge temporalment en un pis de la seva propietat. La problemàtica sorgeix quan arribat el dia en el qual els mateixos desitgen disposar de l’habitatge, ja sigui para si o bé per posar-la al mercat immobiliari, el precari es negui a desocupar-la.
És en aquest cas en el qual els propietaris que vulgui recuperar el be no tindran més remei que interposar una demanda davant els tribunals de desnonament per precari. Però això no acaba aquí, sinó que cada vegada amb major freqüència són les mateixes entitats bancàries les que estan guanyant protagonisme en aquest terreny, quan, per desconeixement, ignorància o inadvertència algú ocupa un dels milers de pisos buits que ostenten, o fins i tot quan existeix una tolerància implícita de la continuïtat de la possessió a favor d’aquell que ha lliurat el seu habitatge en paga del préstec hipotecari que no és capaç d’assumir (dació en pagament).
En aquest article precisament ens interessa aprofundir en aquesta problemàtica que lamentablement està en auge i que per raons òbvies és el supòsit que produeix més rebuig social. Mentre el sistema jurídic espanyol ofereix protecció al propietari mitjançant la referida via judicial del desnonament per precari, no obstant això, gaudeixen per ventura els ocupants d’una resposta efectiva que tracti amb idèntica protecció el dret a un habitatge digne, consagrat d’igual manera constitucionalment? Existeix una clara contraposició d’interessos: el dret a la propietat privada d’una banda, i el dret a un habitatge digne i adequada per l’altre, tots dos, insisteixo, protegits constitucionalment. Hem de situar tots dos drets al mateix nivell, en un mateix graó?
La majoria estareu d’acord amb mi en la prevalença moral d’un sobre l’altre, prevalença que es radicalitza en gran manera quan la propietat l’ostenten les entitats bancàries, però la veritat és que lamentablement, i com desafortunadament succeeix contínuament, no són poques les ocasions en què el dret no s’ajusta a la realitat social i a les necessitats més democràtiques i humanes dels ciutadans, encara en el supòsit d’estar recollides pel seu tan protegida Carta Magna. D’una banda el legislador brinda la possibilitat, en pro de protegir el dret a la propietat privada, d’acudir als diferents ordres jurisdiccionals: des de la via penal (via delicte d’usurpació de béns immobles) la qual sobre la base del principi d’intervenció mínima dels mitjans punitius ha d’operar-se in extremis; fins a la civil, que inclou, entre uns altres, el denominat judici de desnonament per precari que aquí ens interessa; mentre que en contraposició amb l’anterior, no faculta a aquells que no poden gaudir del dret a un habitatge digne per reclamar el seu dret, quan són els òrgans i institucions estatals els que han de garantir aquest dret i utilitzar els instruments precisos per a la seva accessibilitat, sobretot per aquells més desfavorits.
En qualsevol cas, les entitats bancàries, conscients de la problemàtica existent i com és que la interposició de processos de desnonament els ha repercutit negativament per raons òbvies del pes rotund que ostenten, el poder del que disposen i la falta d’actuació tendent a solucionar aquesta problemàtica, és pel que fa ja alguns mesos que estan consolidant una estratègia que minimitza en tot el possible la repercussió social i pública que tot això els implica: ofereixen aquells immobles ocupats per preus irrisoris a canvi de no haver de fer-li un rentat de cara al pis i sobretot esquivant la propaganda negativa i la pressió social que els suposaria iniciar un procés tendent a desnonar una persona freturosa de recursos.
En definitiva, sigui com sigui, a la pràctica ens trobem davant un xoc de trens de difícil solució si no és a força d’una resposta clara i contundent dels poders públics tendent a assegurar l’accés a un habitatge digne com a funció essencial de tot Estat de Dret que garanteixi una mínima efectivitat d’aquest dret recollit constitucionalment. No és una qüestió de jutges, ni de tribunals, sinó de la protecció que rep el dret a la propietat privada en contraposició amb una realitat social flagrant i èticament injusta.
Georgina Anfruns
Advocada a AOB Advocats.
