Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Oposicions a Espanya: Un model caduc?

Per Luis Miguel Trasancos Rodríguez

Coneixíem aquest divendres, després de l’habitual reunió Consell de Ministres en aquest dia de la setmana, una decisió no tan habitual en els últims temps: la convocatòria de 7.416 places de funcionaris, de les quals 3.834 són de promoció interna i que suposa un percentatge de reposició del 50%.

Com ja sabran els lectors d’aquest diari per la seva proximitat amb el món del Dret, bé perquè exerceixen una ocupació com a funcionari, o bé perquè s’han plantejat preparar-se per a això o tinguin a algú proper sumit en aquesta preparació, en el model espanyol l’accés a un lloc de l’administració com a funcionari de carrera requereix inexorablement superar un procediment selectiu replet de proves de coneixements i aptituds conegut com concurs-oposició o, simplement, oposició.

No hi ha dubte que el sistema de concurs-oposició que s’utilitza per part de les nostres Administracions Públiques per proveir-se de personal funcionari de diverses categories ha permès que, almenys en els cossos superiors de l’Administració, trobem a gent d’altíssima capacitat i vàlua.

Aquest sistema de concurs-oposició, en línies generals, consta d’una seqüència de tests i proves de diversa índole, que varia en funció del nivell de l’escala de l’Administració que pretengui cobrir-se així com de la naturalesa de la tasca en cada cas, i que va destinat a verificar els coneixements del candidat opositor. A priori pot semblar assenyat, lògic i intuïtiu que per poder exercir una tasca s’hagin de testar els coneixements, no? Doncs la tendència en el sector privat així com en les institucions de la Unió Europea és, justament, l’oposada.

Qualsevol jove que recentment hagi concorregut a unes proves de selecció en qualsevol empresa multinacional o gran empresa del panorama nacional s’haurà adonat que, independentment de la matèria que configuri la seva professió, no se l’avaluarà per la profunditat i amplitud dels seus coneixements si no per una sèrie d’aptituds i competències que es consideren com a claus. Són típiques, entre unes altres, les proves de raonament abstracte, que consisteixen a saber completar una sèrie gràfica a partir d’unes pistes que la precedeixen en la seqüència; les proves de comprensió verbal, en les quals el candidat haurà de respondre preguntes després de la lectura d’un grup de textos amb cert nivell tècnic; les proves de càlcul numèric i les proves de nivell d’anglès.

Aquest sistema tan estès en l’empresa privada no abandona el coneixement com a criteri de selecció sinó que, simplement, s’utilitzen dades exògenes per a la seva verificació tals com l’expedient acadèmic o la possessió de títols de màster, doctorat, etc. Dit d’una altra manera, s’està pressuposant el coneixement de la matèria pels candidats sobre la base de documents que proven la seva formació i per tant prefereixen dedicar l’esforç del departament de recursos humans a avaluar tot allò que un títol universitari o un bon expedient no garanteixen. Per contra, en el model d’oposició, els títols acadèmics únicament són requisits d’accés per presentar-se al procediment o bé, en el millor dels casos, puntuen com a mèrits mentre que les aptituds no són ni tan sols considerades com un factor a tenir en compte.

Quin sistema és millor? La resposta a tal qüestió es susceptible, a més de difícil, de polèmica. Dèiem abans que la Unió Europea, a través de l’Oficina Europea de Selecció de Personal (EPSO), s’havia decantat l’any 2010 pel model d’avaluació de competències en detriment del model de coneixements. De la mateixa manera que actualment per pràcticament qualsevol concurs-oposició per a una administració espanyola entrarà com a part del temari la Constitució Espanyola, la Llei 30/1992, o fins i tot preguntes sobre els Estatuts d’Autonomia en el cas que l’Administració convocant sigui una Comunitat Autònoma, des de la UE es feien preguntes destinades a avaluar el nivell de coneixement de les Institucions de la Unió. Les raons que van donar lloc a aquest canvi sembla que es van deure a qüestions de racionalització i harmonització dels procediments de selecció, però també perquè es va veure que per a totes les posicions que es volien cobrir no era tan important els coneixements sobre les Institucions sinó unes aptituds professionals que permetessin al professional desembolicar-se amb soltesa i guanyar autonomia de forma ràpida i precisa en el seu lloc laboral.

Una altra manera de formular la pregunta seria: Volem que les persones que conformin el cos de l’Administració siguin els que millor se sàpiguen les Lleis (textos que avui dia són de ràpid accés a través de l’edició digital del BOE i a més estan en constant en canvi) o bé volem que siguin les persones més competents? La pregunta potser estigui formulada de forma esbiaixada, però si tot el sector privat en tromba i fins i tot la Unió Europea han decidit migrar al sistema de competències, potser seria hora de fer un replantejament de quin model d’oposicions volem tenir.

El problema, al meu entendre, no és tant si el que s’avalua són competències o coneixements a l’hora d’escollir als més preparats sinó el que implica que l’avaluació sigui de coneixements: aquestes són lentes i requereixen una enorme inversió de temps, esforç i sacrifici mentre que aquelles són més ràpides en la seva preparació, més variades i en definitiva més agraïdes.

En el model espanyol, si féssim un símil amb les condicions generals d’un contracte, en què les parts són Administració i candidat, l’essència del mateix seria la següent: vostè va a dedicar un nombre indeterminat d’anys de la seva vida, que com a mínim en el cas d’una oposició del cos superior van ser tres anys estudiant vuit hores al dia durant sis dies a la setmana i a canvi podrà vostè optar, que no assegurar, una plaça només en el cas que tingui la sort que la conjuntura econòmica sigui favorable i s’hagin convocat vacants per a això any. No hi ha dubte que qualsevol Jutjat del Mercantil ho qualificaria com lleoní. Per tant, un no pot deixar de pensar en quant talent ha d’estar malgastant la nostra administració per la simple raó que els potencials candidats no estiguin disposats a acceptar unes condicions infrahumanes, que constitueixen quasi una pena privativa de llibertat de facto si és que es vol tenir èxit i tot això amanit amb una immensa dosi d’incertesa. 

A més, fer les proves més amenes alhora que es manté una actitud d’imparcialitat en la correcció provocaria que molta més gent concorregués a les mateixes, gent molt vàlida i fins i tot amb experiència professional en el sector privat alhora que evitaríem la proliferació d’una sort de sistema en el qual certes famílies es perpetuen generació després de generació en llocs funcionarials pel simple motiu que la seva descendència es veu recolzada moral i econòmicament a passar pel tràngol de l’oposició.

En definitiva, seria aconsellable fomentar un debat obert i serè intentant que aquells que van haver de sacrificar bona part dels seus anys juvenils no es deixin portar per un sentiment de rancúnia perquè tenen la percepció de greuge comparatiu respecte a les generacions posteriors i que alhora es garanteixi el ple respecte als principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat tal com disposa la Llei /2007, de 12 d’abril, de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *