És amb aquesta frase cèlebre de Plató que podríem descriure a grans trets quin serà i ja és avui dia un dels majors problemes de la societat moderna espanyola.
Espanya és un dels països on la població cada vegada és més envellida, ja que a part que els nostres ancians tenen més esperança de vida, també patim una de les taxes de fecunditat més baixes de tots els països d’Europa, i no sembla pas que això hagi de canviar. De fet, diversos estudis sociològics ens mostren que Espanya té tots els números de convertir-se en un dels Estats més envellits del món, amb més del 42,5% de persones majors de 60 anys l’any 2050.
El que no ens plantegem és com estarem en la nostra vellesa, quina qualitat de vida tindrem i de quina autonomia disposarem per satisfer les nostres necessitats més elementals. Aquesta major esperança de vida ha vingut de la mà, inevitablement, de malalties degeneratives, tant del cos com de la ment, que anteriorment no teníem, com ara l’Alzheimer i el Parkinson.
Davant d’aquesta situació, el nostre ordenament jurídic preveu amb la incapacitació la protecció de tots aquells individus que no poden protegir-se per si mateixos, amb el nomenament d’un tutor que s’encarrega de vetllar per la protecció integral de “l’incapaç”. És ben sabut que als jutjats d’incapacitació de Barcelona el 80% de les demandes d’incapacitació que s’obren són per a persones grans (i el 2010 hi va haver 24.000 demandes d’aquest tipus a tot Espanya).
El problema és que la Llei d’enjudiciament civil, tot i tenint coneixença de la importància d’aquest procediment, el fa molt lent; i si a això hi afegim la falta de jutges i magistrats, així com personal a les administracions de justícia, tenim un procediment garantista que hauria de ser molt ràpid però que no ho és.
Normalment, des que es presenta la demanda d’incapacitat fins que se n’aconsegueix la sentència, poden passar entre sis mesos i dos anys d’espera.
És per tot això que des dels col·legis de notaris de totes les comunitats autònomes està rebent un gran impuls el que hauríem de considerar com la “solució” a la realització del procediment d’incapacitació: la figura del poder preventiu, en primera instància, que no només aconseguiria evitar el col·lapse de procediments als tribunals, sinó també un estalvi a les famílies, atès que el procés d’incapacitació s’acosta als 3.000 euros mentre que el poder mencionat anteriorment no supera els 80.
Oferint sempre, per descomptat, la garantia que es pugui revocar el poder per resolució judicial; ja sigui la que declara la incapacitat i nomenament del tutor o la que s’obté a posteriori a instàncies del tutor.
Un altre avantatge que presenta és que l’apoderat preventiu no està subjecte als controls tan estrictes a què se subjecta el tutor. Uns controls que, per com es dilata el procediment judicial, la majoria de vegades es tornen en perjudici del tutelat. L’únic desavantatge clar és que el poderdant queda a les mans de l’apoderat, però això se salva amb la particularitat catalana de l’article 222-2 del Codi civil de Catalunya, segons el qual l’apoderat que actua amb els poders preventius necessita una autorització judicial per als mateixos supòsits d’actuació que realitza un tutor.
A més, són l’article 223-3 del Codi civil i l’article 46.3 de la Llei de registre civil que ens diuen que és el notari qui ha de notificar al Registre civil on consti inscrit el naixement del poderdant les escriptures de mandat o d’una altra relació o situació jurídica de la qual es derivi l’atribució de l’apoderament a favor de qualsevol persona en el cas d’incapacitat del poderdant, un precepte que dota de protecció i solemnitat la realització del poder mencionat.
