Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

El cèntim sanitari enfront de la més recent jurisprudència del Suprem

Antonio Valmaña Cabanes (4)Per Antonio Valmaña Cabanes.

El Tribunal Suprem ha dictat recentment vuit Sentències en què negava la responsabilitat patrimonial de l’Estat, respecte a la infracció de la normativa comunitària en matèria de deducció de les quotes de l’IVA a la importació (238/2015, 239/2015 i 240/2015, de 2 de febrer; i 233/2015, 307/2015, 309/2015, 312/2015 i 313/2015, de 3 de febrer). Tenint en compte aquests precedents, podria pensar-se que el Suprem es pronunciarà en idèntic sentit en altres casos sobre responsabilitat de l’Estat per infraccions del Dret de la Unió. No obstant això, no és així: considerem que aquests antecedents permeten pensar que en el cas al que ens referirem, el de l’Impost sobre la Venda Minorista de Determinats Hidrocarburs (IVMDH), el Suprem haurà de pronunciar-se en sentit contrari, puix que l’actitud de l’Estat ha estat, precisament, la inversa.

El moment en què es produeixen aquests pronunciaments és especialment significatiu, doncs són moltíssimes les reclamacions que el Consell de Ministres ha rebut després de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 27 de febrer de 2014, per la qual es declarava que el IVMDH, popularment conegut com a cèntim sanitari, era contrari al Dret comunitari. I és que el Tribunal de la Unió (TJUE) va considerar que no complia amb un requisit essencial de la Directiva 92/12/CEE, com era el de destinar l’import recaptat a una finalitat específicament relacionada amb el fet objecto d’imposició.

L’Estat va acatar la Sentència i va habilitar un canal telemàtic per a la devolució d’ingressos indeguts, encara que amb una important limitació: només cabia la devolució dels últims quatre exercicis, perquè els altres (des de 2002 fins a 2009) es trobaven prescrits de conformitat amb la Llei General Tributària (LGT). I és precisament l’aplicació del termini prescriptiu de la LGT el que genera la responsabilitat patrimonial de l’Estat, perquè provoca que els contribuents hagin de buscar el seu rescabalament mitjançant una via extraordinària.

La responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador és l’aplicació específica, en un àmbit concret, d’un principi general del nostre Dret: l’obligació de tot subjecte de rescabalar el dany que injustificadament provoqui a qualsevol un altre. Una idea de senzilla aplicació entre particulars i que, no obstant això, no sempre ha pogut ser exigida a l’Estat. Així, es va entendre després de les revolucions burgeses del segle XVIII que les decisions del Parlament (dipositari de la sobirania popular), no admetien correcció alguna[1]. No obstant això, superades les tesis liberals del XIX, s’ha entès precís sotmetre l’actuació de l’Estat a dos límits: al principi de legalitat, de manera que actuï sempre conforme a la Llei; i al principi de responsabilitat, de manera que repari els danys que provoqui[2]. Tots dos principis van a més íntimament connexos: en el cas del IVMDH, per exemple, que l’Estat legislés en contra del Dret comunitari és el que, fet i fet, genera la seva responsabilitat i, per això, la seva obligació d’indemnitzar als contribuents.

Aquesta responsabilitat té un caràcter marcadament objectiu, tal com el Suprem ha declarat en reiterades ocasions, si ben el TJUE exigeix un requisit addicional: la infracció del Dret comunitari ha de ser “una violació suficientment caracteritzada” (Sentència de 19 de novembre de 1991). No resulta difícil observar que aquest element s’allunya del objetivismo i obre la porta als matisos, encara que el propi TJUE hagi fixat els elements a partir dels quals caldrà apreciar-ho (Sentència de 5 de març de 1996):

“[…] el grado de claridad de la norma vulnerada, la amplitud del margen de apreciación que la norma infringida deja a las autoridades, el carácter intencional o involuntario de la infracción o del perjuicio causado, el carácter intencional o involuntario de la infracción o del perjuicio causado, el carácter excusable o inexcusable de un eventual error de Derecho, la adopción o el mantenimiento de medidas o de prácticas nacionales contrarias al Derecho comunitario.”

És precisament la inexistència d’una violació suficientment caracteritzada el que ha portat al Tribunal Suprem, en les vuit Sentències dictades el passat mes de febrer, a entendre que no resultava procedent apreciar la responsabilitat patrimonial de l’Estat, com es deia en la 313/2015, de 3 de febrer:

Por lo demás, tampoco puede apreciarse contumacia o reiteración en el incumplimiento del Estado español tras conocer la existencia de la vulneración comunitaria, ni que las autoridades fiscales españolas hayan seguido aplicando el criterio infractor una vez declarada la disconformidad del Derecho español con el europeo.

Y es que no solo consta en autos que el legislador modificó la normativa interna tras las comunicaciones de la Comisión europea en la materia (sin que se planteara un recurso por incumplimiento), sino que la inspección de los Tributos y los órganos de revisión económico-administrativos (especialmente, el TEAC) han modificado su criterio en relación con los intereses de demora tras conocer las decisiones jurisprudenciales (del Tribunal Supremo y del TJUE) recaídas […]

En aquest moment, el Consell de Ministres està rebutjant, sistemàticament, les reclamacions derivades del pagament del IVMDH entre 2002 i 2009. No obstant això, no sembla que en aquest cas puguin existir molts dubtes sobre el caràcter de violació suficientment caracteritzada, per la qual cosa el propi TJUE assenyalava:

“Además, debe observarse que, ya en 2003, a saber, el año siguiente a la entrada en vigor del IVMDH, la Comisión inició un procedimiento de incumplimiento contra el Reino de España, en relación con dicho impuesto.

En estas circunstancias, no puede admitirse que la Generalitat de Catalunya y el Gobierno español hayan actuado de buena fe al mantener el IVMDH en vigor durante un período de más de diez años.”

El Suprem començarà a rebre, pròximament, els recursos contra les resolucions del Consell de Ministres que deneguen les indemnitzacions pel IVMDH. I considerem que haurà d’apreciar l’existència de responsabilitat de l’Estat perquè, necessàriament, haurà d’entendre que ens trobem davant una violació suficientment caracteritzada. Pot resultar sorprenent que aconseguim aquesta conclusió partint de l’anàlisi de vuit Sentències que consideraven el contrari però, paradoxalment, són precisament aquestes Sentències les que permeten esperar que el Suprem declari la responsabilitat patrimonial de l’Estat: si la raó per no fer-ho ha estat que l’Estat va tractar de corregir la seva postura i minimitzar el dany, necessàriament haurà d’estimar, a contrari sensu, que la seva actitud obtusa i obstativa amb el IVMDH, sí genera aquesta responsabilitat.

[1] LEIVA RAMÍREZ, E./ALONSO GARCÍA, M.C.: “La responsabilidad patrimonial del legislador”, en Administración & desarrollo, núm. 55/2012, págs. 33-34.

[2] MURO INSAUSTI, J. (dir.): Aranzadi Responsabilidad Civil, tomo II, Aranzadi, Cizur Menor, 2012, pág. 427.

Antonio Valmaña Cabanes

Doctor en Dret i advocat sènior de Ceca Magán Abogados

    2 Responses to El cèntim sanitari enfront de la més recent jurisprudència del Suprem

    1. Pingback: El céntimo sanitario frente a la más reciente jurisprudencia del Supremo | Despacho de Abogados en Madrid y Barcelona | Ceca Magán Abogados

    2. EMMA BLANCO Respon

      02/07/2015 at 12:00

      Buenas tardes,

      Excelente artículo; enhorabuena a su autor.
      Parece ser que van a tardar mucho en notificar de forma individual a cada reclamante de responsabilidad patrimonial. Si se adelantan a presentar recurso ante silencio administrativo, se podrían ahorrar las tasas.

      Si se esperan a ser notificados, se tendrá que pagar tasas para recurrir, lo que supone una carga economica más para las mercantiles que decidan reclamar.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *