Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

La duració de la fase d’instrucció en el procediment penal

Marta PellónPer Marta Pellón Pérez i Martín Ignacio Palladino

Palladino Pellón – Abogados Penalistas

El 6 d’octubre de 2015, el BOE va publicar la Llei 41/2015, de modificació de la Llei d’enjudiciament criminal per a l’agilitació de la justícia penal i l’enfortiment de les garanties processals.

Martín Ignacio PalladinoCom sabem, en dret, el preàmbul d’una llei compleix una funció expositiva que també és denominada “exposició de motius” o “fonaments de dret”, i, si bé no hi ha unanimitat quant a considerar si el preàmbul forma part de la norma, es troba present de manera habitual i pot ser utilitzat per a l’anàlisi o interpretació de la mateixa. Aquest preàmbul ens permet observar les raons que el legislador exposa com a motius de la sanció de la norma, i la seva finalitat, i permet exposar motius o punts de vista socials, econòmics o polítics que en l’articulat de la norma no és possible incloure.

En l’exposició de motius de la norma esmentada, el legislador exposa que de cara a la conclusió de la instrucció es preveu en la reforma la substitució del “(…) exiguo e inoperante plazo de un mes del artículo 324 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal por plazos máximos realistas cuyo transcurso sí provoca consecuencias procesales…”. En el preàmbul es ressalta també que la modificació esmentada preveu una distinció en la seva aplicació per a assumptes complexos, per als quals estableix la possibilitat de ser prorrogats, però on en tot cas “(…) finalmente exista un límite temporal infranqueable en el que el sumario o las diligencias previas hayan de concluir y haya de adoptarse la decisión que proceda…”. En aquest punt, i en relació amb la referència que fa el legislador sobre l’antiga redacció de l’article 324, es fa gairebé impossible comprendre la seva interpretació sobre l’existència d’un termini d’un mes, vinculat a la durada de la instrucció, i el fet que la qüestió tractada ni tan sols sigui comparable a la nova dimensió a la qual ens porta la norma avui vigent, atès que en la seva anterior redacció, al paràgraf primer, diu: “Cuando al mes de haberse incoado un sumario no se hubiere terminado, el Secretario judicial dará parte cada semana a los mismos a quienes lo haya dado al principiarse aquél, de las causas que hubiesen impedido su conclusión”.

Una altra dada rellevant en l’argumentació del legislador és que, per a la determinació dels terminis esmentats, ha pres en consideració els terminis mitjans de durada de la fase d’instrucció, reflectits en informes estadístics judicials que recullen aquesta informació. Aquesta consideració prèvia pretén sostenir la idea que els terminis finalment establerts són “fiables”, atès que la seva determinació s’ha basat en el que habitualment es denomina en altres àmbits “estar en la mitjana”.

Per tal d’adequar aquests terminis a “la realitat” de la instrucció, es recullen supòsits especials, conseqüències de situacions que es poden plantejar durant aquesta fase, com la seva transformació en causa complexa i el seu funcionament en el cas de declaració del secret de les actuacions o el seu sobreseïment provisional.

Finalment, i anticipant-se a un dels arguments que es va esgrimir entorn d’aquesta norma, amb referència al risc d’impunitat que podria produir, el legislador aclareix que, en aquest sentit, s’exclou la possibilitat de l’arxivament de les actuacions com a conseqüència de l’esgotament del termini de la instrucció que s’hi estableix.

Per sobre de la valoració sobre la seva viabilitat i eficàcia, la realitat ens dicta deixar fora de tot debat jurídic la qüestió sobre la necessitat de regular la durada de la instrucció, cosa que és una demanda de molts, entre els quals també ens trobem els advocats i els nostres clients, els interessos dels quals defensem i que són afectats en gran mesura per les conseqüències de la falta de regulació en aquest aspecte i de mecanismes perquè aquesta sigui aplicada. Pel que ha estat exposat, aquest és un tema que sens dubte no podia ser obviat en una reforma dirigida a “remodelar” pilars bàsics de la nostra ordenació jurídica.

Atenint-nos al que ens dicta la realitat del dia a dia dels procediments en fase d’instrucció, hem de tenir en compte que abans d’aquesta reforma no hi havia cap límit temporal en la instrucció d’un procediment penal, per la qual cosa podem afirmar que, sobre la recent modificació realitzada en la Llei d’enjudiciament criminal en aquest aspecte en concret, més que d’una reforma, es tracta d’una regulació.

El nou article 324 de la Llei d’enjudiciament criminal diu en primer lloc: “Las diligencias de instrucción se practicarán durante el plazo máximo de seis meses desde la fecha del auto de incoación del sumario o de las diligencias previas…”, una qüestió “matisada” en el paràgraf següent, que estableix que “No obstante, antes de la expiración de ese plazo, el instructor a instancia del Ministerio Fiscal y previa audiencia de las partes podrá declarar la instrucción compleja a los efectos previstos en el apartado siguiente cuando, por circunstancias sobrevenidas a la investigación, esta no pudiera razonablemente completarse en el plazo estipulado o concurran de forma sobrevenida algunas de las circunstancias previstas en el apartado siguiente de este artículo”.

La primera qüestió lògica que es planteja arribats a aquest punt és quin serà llavors el termini per al supòsit d’una fase d’instrucció complexa. Aquesta pregunta la respon el mateix article 324, que en el punt 2 sosté: “Si la instrucción es declarada compleja el plazo de duración de la instrucción será de dieciocho meses, que el instructor de la causa podrá prorrogar por igual plazo o uno inferior a instancia del Ministerio Fiscal y previa audiencia de las partes. La solicitud de prórroga deberá presentarse por escrito, al menos, tres días antes de la expiración del plazo máximo”. Quant a la segona qüestió que es desprèn d’aquest precepte, sobre en quins casos es pot declarar la complexitat de la instrucció, el legislador la regula amb set incisos:

a) que recaigui sobre grups o organitzacions criminals;
b) que tingui per objecte nombrosos fets punibles;
c) que involucri una gran quantitat d’investigats o víctimes;
d) que exigeixi la realització de perícies o de col·laboracions obtingudes per l’òrgan judicial que impliquin l’examen de documentació abundant o anàlisis complicades;
e) que impliqui la realització d’actuacions a l’estranger;
f) quenecessitide la revisió de la gestió de persones juridicoprivades o públiques, o
g) que es tracti d’un delicte de terrorisme.

Reprenent la pregunta que ens fèiem anteriorment, sobre la durada de la instrucció en un procés penal, concloem que, si la causa no fos complexa, la seva durada màxima seria de 6 mesos, però en cas que amb base en un o alguns dels supòsits reflectits en els incisos a) – g) del punt 2 del precepte estudiat fos declarada complexa, el seu termini es podria estendre fins als 18 mesos i, addicionalment, el Ministeri Fiscal podria sol·licitar una nova pròrroga per un termini igual o inferior.

Hem abordat fins aquí el text de la norma pel que fa als terminis, la seva fonamentació i els detalls de la seva aplicació d’acord amb el text de la Llei d’enjudiciament criminal, i a continuació analitzarem com el que hem exposat abans comença a fer-se visible a la pràctica del dia a dia del nostre exercici professional i si els seus efectes poden arribar a ser els esperats pel legislador.

Ja abans que entrés en vigor, el termini de 6 mesos fixat amb caràcter general per a una instrucció ens resultava gairebé impracticable, ja que sabem que en quasi tots els casos hi ha diligències que cal dur endavant durant aquesta fase que requereixen més temps. A tall d’exemple, sabem que una declaració comporta que es tingui en compte l’agenda del jutjat perquè es dugui a terme el dia i hora assenyalades, per la qual cosa aquesta és una diligència que difícilment s’escapa, pel que fa al temps, del control del jutjat. Tanmateix, un altre tipus de diligències, com és el cas d’un informe pericial, se solen demorar en el temps fins i tot més enllà dels 6 mesos. La tipologia citada en l’exemple representa la gran majoria dels procediments, la instrucció dels quals requereix diverses diligències que involucren fins i tot altres organismes públics, que tenen les seves pròpies problemàtiques i temps de resposta i que, sumats a tot el que hem dit anteriorment, condueixen a superar el termini de 6 mesos gairebé en tots els casos.

Cal recordar que, en la fase d’instrucció del procés penal, el jutge d’instrucció realitza totes aquelles actuacions destinades a esbrinar el fet delictiu i les circumstàncies que l’han envoltat, amb la finalitat de preparar el judici oral. És per això que dotar-la de límits és una mesura que no pot en cap cas condicionar-ne el resultat, ja que d’aquest depèn la imputació d’un delicte a un individu, que pot acabar per exemple en una absolució per part del tribunal sentenciador en cas que no es trobin prou proves que enervin la presumpció d’innocència.

Hem vist que, anticipant-se al que s’ha exposat en el paràgraf anterior, el legislador preveu dues possibilitats que aquest termini s’ampliï i les condiciona a una sèrie de supòsits. Sobre aquesta mesura que semblava, en principi, excepcional, s’observa a la pràctica que el Ministeri Fiscal hi recorre en una gran quantitat d’ocasions, la qual cosa ens situa en un escenari on l’excepció s’està convertint en la regla. És així doncs que, majoritàriament, el termini real sobre el qual es desenvoluparà aquesta fase processal se situarà entre els 12 i els 18 mesos. Aquest termini s’apropa més al que ens mostra la pràctica, en el marc dels casos no complexos.

Hem vist, per tant, que un termini de fins a 18 mesos, no aplicat ja com a excepció sinó com a regla general, sense entrar a valorar si és excessiu, seria més realista. Després, la possibilitat d’ampliar-lo fins als 36 mesos inclouria el que sí que serien causes complexes, com és el cas per exemple de la instrucció del cas 11-M, entre d’altres. La seva aplicació així ho demostra i segurament continuarà fent-ho, però en aquest punt és necessari ressaltar un factor que serà el que determini el funcionament de la norma en el temps, una qüestió sobre la qual s’han manifestat fins i tot associacions que representen magistrats i personal de l’Administració de Justícia, sobre la necessitat imperiosa que els seus mitjans i el seu personal es vegin incrementats per aconseguir el pretès funcionament àgil de la Justícia.

Arribats a aquest punt, i per finalitzar, no és possible deixar de tractar en aquest article la qüestió del termini més enllà del tancament de la fase d’instrucció, atès que, encara que la norma s’apliqui de manera escrupolosa durant aquesta etapa del procés, si la causa continua es trobarà en qualsevol cas amb el col·lapse que actualment es registra als Jutjats Penals. En aquest aspecte, la legislació no preveia ni preveu cap límit, atès que aquest termini és tan rellevant com l’anterior i computa igualment, per a l’aplicació de l’atenuant, cada vegada més habitual, per dilacions indegudes. En aquesta fase també s’aplica el que s’ha esmentat en el paràgraf anterior, sobre la necessitat de dotar de mitjans l’Administració de Justícia, i la seva importància perquè si en el futur la norma incorpora un termini, aquest es pugui complir eficaçment.


Marta Pellón Pérez

Advocada penalista y criminòloga

Palladino Pellón – Abogados Penalistas

Martín Ignacio Palladino

Advocat penalista

Palladino Pellón – Abogados Penalistas

Traduït per Andreu Monfà

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *