Per Leticia Salgado.
Advocada.
El 29 de març de 2016 ens despertàvem amb una nova condemna a l’Estat espanyol per vulnerar, ni més ni menys – i novament – l’article 6.1 del CEDH, precepte que ha estat (i segurament seguirà sent) vulnerat pels Estats europeus, tot i que la doctrina establerta pels Jutges del TJUE estableix clarament la postura a l’hora de valorar el xoc entre els principis de contradicció i immediació i el dret a un procediment judicial just.
Aquesta vegada em refereixo al Cas Gómez Olmeda vs. Espanya, en el qual el demandant va ser condemnat per desobediència greu a sis mesos de presó per un Jutjat penal i va veure agreujada la seva condemna en segona instància sense que l’Audiència Provincial en qüestió convoqués vista per a ser escoltat l’acusat – de fet, la vista va ser substituïda per la reproducció del vídeo del judici oral celebrat en la primera de les instàncies –. L’acusat va decidir acudir al Tribunal Constitucional en considerar vulnerat el seu dret a la tutela judicial efectiva, però l’empara, per més inri, li va ser denegat per la justícia espanyola, motiu pel qual el senyor Gómez Olmeda va decidir provar sort a Estrasburg.
Com no podia ser d’una altra manera, i més quan ja existeixen un gran nombre de precedents en aquesta matèria – recordem els Casos de Melsa González vs. Espanya, nº 30643/04, de 16 Desembre 2008; Igual Coll vs. Espanya, nº 37496/004, de 10 Març 2009; Marcos Barrios vs. Espanya, nº 17122/07, de 21 Setembre 2010; García Hernández vs. Espanya, nº 15256/07, de 16 Novembre 2010; Almenara Álvarez vs. Espanya, nº 16096/08, de 25 Octubre 2011; i Valbuena Redondo vs. Espanya, nº 21460/08, de 13 Desembre 2011 –, el TJUE ha tornat a donar una estirada d’orelles als nostres Jutges i ha insistit que el fet que les legislacions nacionals i la normativa europea recullin i defineixin el principi de immediació, exigeix que el Tribunal que condemni escolti de primera mà a l’acusat, atès que, en un altre cas, no s’estaria complint aquesta garantia que exigeix la llei sobre la necessitat que existeixi una relació directa entre la prova practicada i l’òrgan judicial encarregat de valorar-la.
El TJUE assenyala que una audiència pública és necessària quan la jurisdicció d’apel·lació efectua una nova valoració dels fets considerats provats en primera instància i els torna a considerar, situant-se així més enllà de les consideracions jurídiques. En tals casos, el Tribunal considera que és necessària una audiència pública abans de dictar una sentència sobre la culpabilitat del demandant – alguna cosa que, evidentment, ha succeït en el plet que ens ocupa atès que, havent considerat el Jutjat penal que, sobre la base de la prova practicada i valorada, havia d’absoldre a l’acusat de tots els delictes que se li imputaven a excepció del delicte de desobediència greu a l’autoritat, l’Audiència Provincial, sense prèvia audiència al condemnat, ha modificat i ampliat la condemna.
En conseqüència, el TJUE, una vegada ressenyada la doctrina ja exposada en les seves resolucions anteriorment esmentades, que, malgrat i els arguments esgrimits per l’Estat Espanyol, considera en el Fonament Jurídic 37 de la seva Resolució que la reproducció del vídeo del judici oral en l’Audiència Provincial no compensa l’absència d’audiència pública a l’acusat, i ho fa a manera de conclusió escassa però, al meu judici, clara i evident.
És evident que el TJUE ha tornat a assentar doctrina en relació amb la vulneració per part d’un Estat europeu del dret a un judici just recollit per l’article 6 del CEDH. Per tant, es tracta d’un tema ja conegut per la majoria dels Estats europeus, atès que no només Espanya ha estat condemnada al pagament d’una indemnització a un nacional per haver incorregut en vulneració del precepte assenyalat – vegeu, a manera il·lustrativa, el Cas Popa i Tanasescu vs. Romania, nº 19946/04, de 10 Abril 2012; o el Cas Ekbatani vs. Suècia, de 26 Maig 1988; entre d’altres –.
Un tema que, d’altra banda, ha estat inclòs en la legislació espanyola i resolt mitjançant la nova redacció de l’article 792.2 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que la recent Llei 43/2015, de 5 d’octubre, li dóna, precepte que estableix que “la Sentència d’apel·lació no podrà condemnar a l’encausat que va resultar absolt en primera instància ni agreujar la Sentència condemnatòria que li hagués estat imposada per error en l’apreciació de les proves en els termes previstos en el tercer paràgraf de l’article 790.2”, postura del legislador que, a la meva humil manera de veure, se’m fa excessiva, atès que prohibir la condemna en segona instància no hauria de ser la millor opció per fer valer el dret a un judici just.
