Refugiats, orientació sexual i homofòbia d’Estat

Per Antoni Mansilla.

Barcelona.

El terme “refugiats” és, per desgràcia, extremadament comú i recurrent a dia d’avui en tots els mitjans de comunicació i a gairebé tots els debats sobre temes d’actualitat. L’èxode de persones que fugen de la guerra de Síria ha posat el tema dels refugiats al centre de l’actualitat política i mediàtica. No obstant, el terme “refugiat” com a tal es va establir l’any 1951 en la Convenció de Ginebra que aprovava l’Estatut del Refugiat. Segons aquest text internacional, tenen aquesta consideració les persones que fugen del seu país d’origen per “motius fundats de ser perseguit per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques”. Des de llavors, milions de persones a tot el món que sofrien persecucions al seu país han estat considerades com a refugiades i han obtingut la protecció que el Dret internacional els garanteix.

151127_pc2wg_lgbt-drapeau_sn635

Homofòbia d’Estat i refugiats

És poc conegut, no obstant, el cas de persones que han de fugir del seu país a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. Són els que podríem anomenar refugiats LGBT (acrònim utilitzat per a designar el col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals). En una gran part dels països existeix encara el que s’anomena “homofòbia d’Estat”, és a dir, Estats que castiguen i persegueixen el col·lectiu LGBT des de les seves institucions – institucions que, en un principi, haurien de servir per a garantir els drets de tots els ciutadans -. A dia d’avui, 83 països practiquen encara aquesta homofòbia d’Estat, els quals podrien classificar en tres grups:

  • Els que, en les seva legislació penal, castiguen de forma directa les relacions sexuals o afectives entre persones del mateix sexe. Dins aquest grup d’Estats, els que castiguen més brutalment al col·lectiu LGBT són aquells països que apliquen l’anomenada llei islámica o sharia. Els exemples més atroços serien estats com Iran, Arabia Saudí, Yemen, Mauritania, Sudan, Nigèria o Somàlia, on el simple fet de ser homosexual es castiga amb la pena de mort. A aquesta llista negra s’hi ha de sumar els territoris d’Iraq i Síria controlats per Estat Islàmic, on regeix una estricta aplicació de la sharia. En molts altres països, les persones LGBT han d’afrontar llargues penes de presó i/o de multa per la seva orientació sexual o identitat de gènere: és el cas de Tanzania, Senegal o el Marroc, però també de països que poc tenen a veure amb la religió islàmica com són l’Índia, Trinidad i Tobago o Jamaica. En països com Síria, si la situació ja és dramàtica per a la majoria de la població, el col·lectiu LGBT sofreix per partida doble: són víctimes de la guerra civil però també són perseguits a causa de la seva condició sexual, tant per part govern de Bassar Al-Assad com per part d’Estat Islàmic en les zones controlades per aquest.
  • Els països que discriminen els seus ciutadans en funció de la seva oritentació sexual: per exemple, els que marquen una edat mínima diferent per prestar consentiment a una relació sexual en funció de si aquesta és entre persones del mateix o de diferent sexe – així ho estableix la llei a Grècia i al Canadà – o la prohibició de que persones LGBT puguin servir a l’exèrcit, com és el cas de Xipre o Corea del Sud.
  • Estats que aproven lleis “antipropaganda”, eufemisme utilitzat per denominar aquelles lleis que impedeixen el dret a la llibertat d’expressió del col·lectiu LGBT. És el conegut cas de Rússia, on el juny de 2013 es va aprovar la polèmica llei federal contra la “propaganda homosexual”, que sanciona actes d’expressió com podrien ser les manifestacions relacionades amb el dia de l’Orgull Gai o determinats llibres, pel·lícules o esdeveniments culturals relacionats amb la diversitat sexual.

El cas més rellevant per a la temàtica d’aquest article és el primer, és a dir, el dels països que persegueixen i castiguen directament al col·lectiu LGBT. En molts casos, la violència exercida contra aquest col·lectiu és tan greu que acaba forçant a les víctimes a haver d’abandonar el país com a única opció per a sobreviure, i per a viure en plena llibertat sense por a les represàlies. Aquestes persones poden, doncs, ésser considerades com a refugiades.

La legislació internacional protegeix els refugiats LGBT

Els principis de Yogyakarta, adoptats l’any 2007 per a concretar l’aplicació de la legislació internacional de Drets Humans en relació a la orientació sexual i la identitat de gènere estableixen, entre d’altres, el dret a sol·licitar i obtenir asil contra les persecucions basades en aquests motius. En altres paraules, insta a atorgar la condició de refugiats a les persones que són perseguides per pertànyer al col·lectiu LGBT. Això implica que un Estat no pot expulsar ni extraditar a una persona que, en cas de ser retornada al seu país d’origen, es pot veure subjecta a persecucions, tortura, o qualsevol mena de tracte inhumà o degradant per motiu de la seva orientació sexual o identitat de gènere.

Posteriorment, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) va publicar unes Directrius per a atorgar l’Estatut de Refugiat al col·lectiu LGBT. Aquest reconeixement es faria en base a l’article 1A(2) de la Convenció de Ginebra i del seu Protocol de Nova York de 1967, el qual estableix que

A l’efecte de la present Convenció, el terme “refugiat” s’aplicarà a tota persona:

2) Que (…) a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques, es trobi fora del país de seva nacionalitat i no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció d’aquest país (…)

Aquest “fundat temor de ser perseguit” s’ha d’entendre, segons les directrius de l’ACNUR, com a una greu amenaça a la vida o a la llibertat, així com altres tipus de danys greus o de l’acumulació de danys menors. Aquests danys poden provenir no només de l’aplicació efectiva de lleis homòfobes a la persona en concret, sinó també per la simple existència d’aquestes lleis, la qual ja suposa un risc per al col·lectiu. El fundat temor de ser perseguit és evident en el cas de persones LGBT que viuen en alguns dels països – anteriorment mencionats – que castiguen de forma directa a aquest col·lectiu.

La majoria de les sol·licituds d’asil per raó de la orientació sexual i/o la identitat de gènere es solen acceptar per entendre que s’ha complert el motiu de “persecució per pertinença a un determinat grup social”. Les mencionades directrius d’ACNUR defineixen a un grup social com a “grup de persones que comparteixen una característica comuna diferent al fet de ser perseguides o que són percebudes sovint com a grup per la societat. La característica serà innata i immutable, o fonamental de la identitat, la consciència o l’exercici dels drets humans”. És prou evident que es pot aplicar aquesta definició al col·lectiu LGBT d’un determinat país. No obstant, també és possible atorgar la condició de refugiat a aquestes persones en base a que són perseguides per les seves opinions polítiques (seria el cas d’activistes que lluiten contra l’homofòbia de l’Estat) o per motius religiosos (Estats on la religió té un pes important i on es considera que la diversitat sexual és contraria als valors religiosos predominants).

A nivell estatal, Espanya va incloure l’any 2009 la orientació sexual com a motiu explícit de reconeixement de la condició de refugiat en la Llei 12/2009, d’Asil. No obstant, i com veurem a continuació, tota aquesta protecció internacional i estatal no sempre es correspon amb l’efectiva protecció que es dóna en la pràctica als refugiats LGBT.

Protecció efectiva: problemes pràctics

La Comissió espanyola d’ajuda al refugiat (CEAR) ha posat de manifest en diverses ocasions l’escàs nombre de resolucions d’asil favorables en casos de persones que fugen d’una persecució per motius d’orientació sexual o identitat de gènere en el seu país d’origen.

Cal tenir en compte que el primer pas per a reconèixer la condició de refugiat en aquests casos és determinar si el sol·licitant pertany o no realment al col·lectiu LGBT. En moltes ocasions, el problema és la ocultació inicial per part del potencial refugiat sobre la seva orientació sexual. Aquesta tendència a ocultar pot venir donada per la por a que, si després la sol·licitud és denegada, i per tant la persona és retornada el seu país, aquesta pugui sofrir greus represàlies ja que la seva condició sexual ja haurà estat revelada.

Un altre argument sovint utilitzat per a denegar l’asil a aquesta classe de persones refugiades és l’anomenat “requisit de discreció”: moltes persones LGBT veuen denegades les seves sol·licituds d’asil sota l’argumentació de que poden evitar la persecució en el seu país d’origen si mantenen oculta la seva orientació sexual o identitat de gènere. Entitats com ACNUR ja han deixat clar que aquest requisit de discreció és contrari a l’Estatut del Refugiat, a la normativa europea i a la legislació espanyola en matèria d’asil, a més de constituir una vulneració del dret a viure lliurement d’acord amb les preferències sexuals i la identitat de gènere pròpies de l’individu. I no només això, sinó que encara que el sol·licitant d’asil opti per ocultar la seva condició sexual, segueix corrent el risc de que aquesta sigui divulgada públicament en contra de la seva voluntat, i per tant pugui ésser perseguit igualment.

Organitzacions com ORAM (Organization for Refuge, Asylum and Migration) han posat de manifest que moltes de les ONGs que ofereixen assistència a refugiats a nivell mundial no estan correctament informades ni preparades per atendre a persones que  fugen d’una persecució al seu país a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. Això ha provocat un cercle viciós: molts refugiats LGBT ja no acudeixen a aquestes organitzacions, i això fa que moltes d’aquestes ONGs hagin començat a difondre, erròniament, que la persecució per motius d’orientació sexual o identitat de gènere no és un motiu per demanar asil ni obtenir la condició de refugiat.

Ara que el debat sobre la crisi dels refugiats està ben present en la opinió pública, és necessari difondre coneixement sobre aquesta temàtica i prendre consciència de que de una part important de la població mundial es troba en aquesta situació. Hom pot pensar que la resposta innata de qualsevol ésser humà davant d’algú que demana ajuda, que necessita un refugi perquè està essent perseguit al seu país, sigui obrir-li les portes i oferir-li protecció. En aquesta idea es basa el dret a l’asil, però sembla que estem lluny de la seva efectiva aplicació universal. Avui, els refugiats LGBT es troben davant una doble batalla: la lluita pel dret a l’asil a nivell mundial, per una banda; i el combat contra la homofòbia, per l’altra. Queda molt camí per recórrer en tots dos camps.

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *