Per Antoni Mansilla.
El mes de Novembre de l’any 2006, diversos especialistes en drets humans provinents de diferents països es van reunir a la ciutat indonèsia de Yogyakarta. Entre ells, un ex Alt Comissionat de Drets Humans, especialistes independents, integrants de diferents òrgans de la ONU, jutges, activistes i acadèmics. El seu objectiu: redactar una declaració sobre com s’han d’aplicar els drets humans en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere. La principal preocupació dels autors d’aquests principis la podem llegir en el mateix preàmbul del document, on s’expressa: “en totes les regions del món les persones pateixen violència, fustigació, discriminació, exclusió, estigmatització i prejudicis causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere”. Conscients de les constants violacions de drets humans comeses cada dia contra persones LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals), coneixedors del sofriment que experimenta aquesta comunitat en països on ser homosexual està castigat amb la presó o fins i tot amb la mort, aquests experts es proposaven redactar una declaració al respecte.
Perquè els Principis de Yogyakarta són tan sols això, una declaració. No són un tractat internacional. No ha estat negociat ni ratificat per Governs estatals, i per tant no és d’obligat compliment per als Estats. No obstant això, aquesta declaració pretén establir una base a partir de la qual interpretar els tractats internacionals de drets humans – aquests sí, amb efectes vinculants.- Els experts que van redactar aquests principis no pretenien una mera declaració d’intencions, ni un simple sermó sobre cap a on hauríem d’anar. L’objectiu d’aquests principis no és més que aclarir com s’han d’aplicar els drets humans al col·lectiu LGBT. Aquesta declaració no és, per tant, una carta als reis, ni tampoc pretén crear nous drets: simplement es limita a manifestar com s’han d’aplicar els drets ja existents en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere.
Però, com ho fa?
En cada un dels Principis, el document recorda alguns dels drets reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans i la seva relació amb l’orientació sexual i la identitat de gènere. És a dir, primer, es recorda cadascun dels drets humans reconeguts a nivell internacional (dret a la vida, dret a la llibertat d’expressió, dret a un judici just, dret a no ser discriminat, etc.) i segon, s’explica com s’ha d’aplicar cada un d’aquests drets en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere. Així, els diferents principis aborden problemàtiques concretes com la repressió de la llibertat d’expressió de la comunitat LGBT, la tortura i els maltractaments, o la discriminació laboral.
Cada principi inclou recomanacions als Estats sobre com combatre la discriminació i els abusos homòfobs: detalla passos concrets a seguir per acabar amb les vulneracions de drets humans que pateix el col·lectiu LGBT arreu del món.
Vegem-ne alguns exemples:
El principi 4 parla d’un dels drets humans més bàsics reconeguts a nivell internacional: el dret a la vida. El dret internacional estableix, de manera general, que ningú pot ser arbitràriament privat de la seva vida. A aquesta provisió general, el Principi 4 hi afegeix que a ningú se li aplicarà la pena de mort en base a la seva orientació sexual o identitat de gènere, situació que es dóna actualment en alguns països asiàtics i africans. S’insta als Estats a derogar qualsevol legislació que prevegi la pena de mort per al col·lectiu LGBT, a posar en llibertat immediatament a totes les persones condemnades a mort en base als anteriors motius així com a investigar i castigar aquelles atacs comesos contra la vida de persones LGBTI comesos per qualsevol individu o grup. Recordem que, a data d’avui, l’homosexualitat es castiga amb la pena de mort en set països: Iran, Nigèria, Aràbia Saudita, Mauritània, Sudan, Iemen i Somàlia.
El principi 5, que reconeix el dret a la seguretat personal, demana als Estats que estableixin totes les mesures policíaques, legislatives, administratives judicials i de sensibilització per tal de prevenir la violència relacionada amb la orientació sexual i la identitat de gènere (fenomen més conegut com a ‘delictes d’odi’). En aquest cas tenen la obligació no només de respectar un dret determinat , sinó també de passar a l’acció i protegir als ciutadans davant d’actes d’odi comesos per altres persones. Recordem que l’any 2014, segons dades del Ministeri de l’Interior espanyol i del Consell General de l’Advocacia, es van registrar 1.285 delictes d’odi a l’Estat espanyol, 513 dels quals es van dirigir contra persones LGBT.
El principi 12, que parla del dret al treball, estableix que els Estats han d’adoptar les mesures necessàries per evitar la discriminació laboral en base a l’orientació sexual i la identitat de gènere. En el cas d’Espanya, cal remarcar que gairebé un 60% del col·lectiu LGBT ha viscut algun tipus de discriminació o hostilitat en el treball en els últims dos anys.
Resulten interessants les recomanacions del principi 16 – dret a l’educació –, les quals insten als Estats a implementar mètodes i recursos educatius que inculquin la comprensió i el respecte a la diversitat de les orientacions sexuals i identitats de gènere. Aquesta és una obligació de l’Estat de promocionar determinats drets, a banda de respectar-los. A Espanya, el govern del Partit Popular va eliminar fa temps l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania la qual pretenia donar a conèixer la diversitat en els models familiars i en la orientació sexual de les persones. Ens trobaríem, per tant, davant d’una altra omissió dels Principis de Yogyakarta per part de l’Estat espanyol.
El principi 23 posa de manifest una de les qüestions més importants que afronta actualment el col·lectiu LGBT a nivell mundial: el dret a l’asil. Els Principis de Yogyakarta recorden als Estats que estan obligats a atorgar la condició de refugiats a totes aquelles persones que són perseguides als seus països d’origen a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. Per a més informació sobre refugiats LGBT.
Un dels principis més atrevits de la declaració és el principi 24, que reconeix el dret de tota persona a formar una família, amb independència de la seva orientació sexual. I és atrevit perquè insta als Estats a facilitar l’accés a l’adopció o la reproducció assistida al col·lectiu LGBT per assegurar que es respecta el seu dret a formar una família, la qual cosa dista molt de la realitat en la major part del món: actualment, només 25 països permeten l’adopció homoparental, majoritàriament països de l’Europa occidental (amb les lamentables excepcions d’Itàlia i Alemanya) així com del continent americà.
Però de què serveix realment aquesta declaració?
Els Principis de Yogykarta han estat presentats en diverses ocasions en seus institucionals de la ONU i han servit de base a molts discursos polítics. Com era previsible, aquesta declaració ha estat presa seriosament per múltiples ONGs de drets humans i per governs europeus i americans. No obstant – i també previsiblement – la declaració ha estat ignorada per la majoria de països africans i asiàtics.
Com ja s’ha dit anteriorment, els Principis de Yogykarta no són legalment vinculants per als Estats. Però no per això s’ha de menystenir la força que pot tenir l’existència d’una declaració com aquesta. Fa uns anys, el col·lectiu LGBT no disposava ni tan sols d’una declaració que reconegués els seus drets a nivell internacional. De la mateixa manera que, fa encara més anys, tampoc hi havia cap declaració que parlés dels drets de les dones, ni de les races oprimides. I avui en dia hi ha tractats internacionals contra la discriminació sexista i racista, i són de compliment obligatori. Això dóna un missatge d’esperança: els que un dia van ser menystinguts per la comunitat internacional, avui són escoltats i protegits. El fet que passi el mateix amb el col·lectiu LGBT només depèn de que, igual que va passar amb la lluita feminista i antiracista, el moviment LGBT no s’aturi ni faci un pas enrere en la conquesta dels drets que ens pertanyen a totes i a tots per naturalesa.
